Roberto Mutti

Foto: 

Anna Zaera
Roberto Mutti al seu taller de Gandesa

Roberto Mutti: "El problema és buscar l'amor des d'una lògica egoista. Trobes l'amor quan no demanes res"

Aquest escriptor i mestre espiritual italià presenta el seu llibre 'El milagro de la vida' a Horta de Sant Joan
Anna Zaera
,
12/02/2018
Llibres
Roberto Mutti (Brescia, 1956) s'ha establert a la Terra Alta després d'una vida que l'ha portat a viatjar per tot el món i, fins i tot, a estar més de 10 anys vivint retirat de la societat. L'any 1995 va comprendre que havia de tornar a la vida "real" i, anys després, va formar una família. Restaurador d'obres d'art i pintor, el proper mes de març presentarà al Convent de Sant Salvador d'Horta de Sant Joan el seu llibre 'El milagro de la vida' on resumeix les ensenyances espirituals de tot el seu recorregut vital. Ens ha convidat al seu estudi taller de Gandesa on, envoltat de les seves pintures, hem comentat el seu llibre escrit entre el 2011 i el 2012 i que finalment s'ha decidit a presentar en públic.
"Si jo no comprenc la meva vida no puc comprendre la vida de l'altre. La nego o puc arribar al punt d'intentar destruir-la. Només veus que l'altre no encaixa, que l'altre va a la seva"

- Com et recordes de nen?
M'agradava molt el silenci i fer les meves coses sense que em molestessin massa. M'apassionava el dibuix, la pintura, la música. Tot i que en aquell moment no ho sabia, ja m'interessava l'espiritualitat. Buscava espais per poder investigar, i me n'adonava que els meus interessos no es corresponien amb els dels altres nens. Tot això, més tard, tindria el seu sentit.

- És sentir-te diferent dels altres el que et porta a emprendre el camí espiritual?
És cert que, durant la vida, arrosseguem traumes de quan érem petits. Però aquests no es poden solucionar a nivell psicològic. Des del meu punt de vista, tot patiment té un sentit. El problema és que en el moment no ho veiem. Els orientals això ho entenen molt bé i ho expliquen de forma senzilla. El que produeix patiment és la ignorància i l'única solució a la ignorància és el coneixement.

- Per què buscaves refugi quan eres petit?
Crec que jo vaig decidir retirar-me per protegir-me. No volia malgastar el que per a mi era important. No era por que m'ho robessin, sinó protecció. Ja et dic que la meva cerca va començar de petit.

- I com vas començar?
Vaig començar viatjant, he viatjat bastant. Quan et parlen d'un lloc bonic, t'informes, però vols saber-ne més i més. Llavors, arriba un moment que agafes i vas. Jo estic convençut que el viatge exterior és una manifestació de la necessitat de l'ànima de trobar el seu origen.

- On vas anar?
Vaig viure tres anys a Sud-amèrica, vaig tornar, vaig sortir una altra vegada... Va ser a Brasil on vaig viure l'experiència més difícil. Vaig sentir com s'apagava tot. Per entendre'ns, diríem que va ser una crisi existencial. Quan això passa es perden totes les facultats. El canvi va ser demanar ajuda dins, més que demanar ajuda fora. Tenia 27 anys. Aquest va ser el primer punt d'inflexió important en la meva vida.

- Que és el que mai va tornar a ser igual?
El buit que vaig sentir va ser aterridor. Vaig descobrir que altres persones havien passat per això.

- Què vas aprendre?
Que per escriure sobre un paper, aquest ha d'estar en blanc. A la vida cal netejar, cal buidar. Aquest buit et porta a perdre les identificacions. Les identificacions sempre són un obstacle per a la comprensió. El buit va durar tres anys. Com diu el mestre indi Ramana Maharshi, la pregunta és molt senzilla: Qui sóc jo?

- Com la vas respondre?
Vaig veure que sols no podem arribar a entendre res. Necessitava una ajuda. Una guia. Vaig entrar en una comunitat de caràcter espiritual però que acollia també a persones amb dependències diverses, per exemple, a l'alcohol i les drogues. En aquesta comunitat vaig passar uns anys molt difícils. Allà vaig trobar un llibre que es deia 'Jo, Francesc', dedicat a Sant Francesc d'Assís, d'un autor que es deia Carlo Carreto d'Spello. Vaig demanar permís al director de la comunitat i vaig sortir a buscar-lo. Diuen que quan el deixeble està llest troba al mestre. Els dos ho decideixen i participen d'una mateixa experiència.

- Què vas aprendre en aquella comunitat?
Necessitava veure el patiment dels altres per comprendre el meu propi. La primera il·luminació de Buda va ser a través del patiment, de veure com la gent pateix i envelleix. Sabem el que som a través dels altres. El mateix que va concloure Carl Jung. Hi ha alguna cosa que ens fa un. Carlo Carretto va veure que la meva intenció profunda era sincera, era transparent. Vam començar una relació molt oriental. L'any 1988, el dia de Sant Francesc d'Assís, la figura que a ell més el va inspirar, el germà Carlo Carreto va morir. Va ser una coincidència molt gran perquè va morir el 4 d'octubre i molts han vist en això un senyal important.

- Et vas apropar també a la religió catòlica a través de Carretto. Què tenen en comú les diferents religions en el procés d'autoconeixement?
Solament a través de l'experiència personal profunda es pot arribar a un diàleg veritable en l'àmbit religiós, interreligiós i intrareligiós. Si no hi ha respecte, no pot haver-hi diàleg.

- Has conegut les diferents religions?
Dels 18 als 23 anys em vaig interessar molt per la cultura oriental. Per la meditació i el ioga. Però el canvi més important va venir a través de Carlo Carretto. Ell se'n va anar l'any 1988. Però si ets "un" amb la consciència no hi ha divisió. No hi ha separació entre la vida i la mort. Què és el que mor? Que és el que ha de morir? Una crisi existencial també és una mort. És una experiència igual d'aterridora.

- Què va passar després de la seva mort?
Vaig seguir el meu camí contemplatiu. Vaig viure 12 anys com un monjo tot i que mai vaig ingressar en cap ordre religiós.

- Arriba un moment que decideixes, com tu dius, "tornar al món dels humans"...
Sí, però els canvis a nivell psicològic costen molt. Va ser dura aquesta transició. Sempre necessitem identificar-nos amb alguna cosa perquè no em descobert la nostra veritable identitat. L'ego -el jo- necessita identificar-se amb alguna cosa. Llavors passem tota una vida dient "jo sóc això". I també hi ha una sèrie d'identitats que ens atribueixen. Això és tot il·lusió. Necessitem uns suports que ens donen seguretat. Per què es crea el conflicte en una persona? Perquè hi ha una contradicció i aquesta contradicció es projecta fora però està dins.

- Quan surts del teu retir, què passa?
Al 95 vaig començar de zero. Vaig començar amb el meu treball de restauració a Siena. Al 2004 vaig trobar l'Àngels, la meva parella actual, que era de visita turística. Del 95 fins al 2004 vaig intentar establir una relació de parella, fet que no va ser fàcil, perquè tot el que havia après en la vida contemplativa a escala profunda veia que no encaixava amb la vida exterior. El problema és buscar l'amor des d'una lògica egoista. Trobes l'amor quan no demanes res. És llavors quan trobes l'alliberació que et permet estimar. L'egoisme t'impedeix participar de l'amor. Jo puc estimar si participo d'un amor que no és meu. El més difícil que hi ha en aquesta vida és intentar traslladar això a la relació de parella. Perquè a la relació de parella hi ha unes expectatives, una inclinació a la dependència. Hi ha una contínua dependència que depèn d'un sentit de seguretat.

- Com podem solucionar-ho?
L'origen del problema és personal. Però sempre solem donar-li les culpes a l'altre. Et repeteixo una cosa: el que passa fora és allò que passa dins.

- Creus que la gent no es mira dins?
Hi ha molta confusió pel que fa als valors. Deixem les nostres decisions als altres. L'home, allunyant-se del seu principi, ha perdut el seu fi. Ha perdut de vista la seva veritable dignitat. Si jo no comprenc la meva vida, no puc comprendre la vida de l'altre. La nego o puc arribar al punt d'intentar destruir-la. Només veus que l'altre no encaixa, que l'altre va a la seva.

- Arriba un moment que canvia aquesta mirada?
A poc a poc vas veient, anem veient, que hi ha coses que no encaixen i coses que encaixen. Cal fixar-se en les que sí que encaixen. L'actitud més important és la paciència. Però la paciència per ella mateixa no serveix de res, ha d'anar acompanyada per la constància i la fermesa. Pots dir: ara no ho entenc. Però si tens paciència a poc a poc ho podràs entendre. De fet, el problema és sempre el mateix. Si reconstruïm els fets de la nostra vida, descobrirem que el principal problema és l'expectativa. Superar l'expectativa és extremadament difícil. I passes per conflictes que són inevitables.

- És possible resoldre aquest conflicte?
Jo crec que pots fer el mateix error que feies quan no entenies res. Jo li dic "un nus". A l'origen de tot el discurs, hi ha un nus profund. El nus és "segueixo intentant dirigir les coses". Superar aquest nus costa molt. Quan és que sóc feliç? Quan estàs amb pau i no esperes res.

- Com controles la necessitat de controlar?
Ho observo. Sempre diem "la meva ment", "la meva consciència". Tendim a considerar-ho tot des d'un prisma de propietat.

- Com es viu el present?
El ioga -que vol dir unió- afavoreix aquest procés d'unitat amb la consciència. Observar, escoltar. No forçar, no exigir, no pressionar. I sobretot, no intentar dirigir.

- Què pintes?
Bàsicament escenes que m'aporten serenitat.

- Veig molts quadres de dones. Pintes dones serenes?
Per mi són àngels. De vegades somio amb els àngels.

- Presentaràs el teu llibre aviat?
Sí, a finals de març a Horta de Sant Joan. Vaig començar-lo el 2011 quan acabava de néixer el meu fill i vaig acabar-lo a la Pasqua de 2012. La Pasqua vol dir renéixer. Ha estat un senyal. Crec que tot el que passa fora és simbòlic.

A

També et pot interessar