Jojo "Rabbit" Betzler (Roman Griffin Davis) és un jove i solitari nen alemany, membre de les Joventuts Hitlerianes, que veu el seu món cap per avall quan descobreix que la seva jove mare Rosie (Scarlett Johansson) amaga al seu àtic un nena jueva (Thomasin McKenzie). Amb l'única ajuda del seu millor amic imaginari, un nen una mica idiota, Jojo haurà d'enfrontar-se al seu cec nacionalisme.

Lis és una adolescent que somia en convertir-se en artista de circ i sortir del seu poble, tot i que sap que per aconseguir-ho haurà de lluitar-ho durament amb els seus pares. És estiu i Lis es passa el dia jugant als carrers del poble amb les seves amigues i flirtejant amb el seu xicot, uns anys més gran que ella. La falta d'intimitat i el xafardeig constant dels veïns obliguen a Lis a portar aquesta relació en secret per a que els seus pares no ho descobreixin. Però aquest estiu idíl·lic arriba al seu final i, amb l'inici de la tardor, Lis descobreix que està embarassada.

Fabienne és una de les grans estrelles del cinema francès, una actriu que regna entre els homes que l'estimen i admiren, però en el seu món interior té grans conflictes amb Lumir, la seva filla. Lumir viatja amb el seu marit i filla a París quan es publiquen les memòries de la seva mare. La trobada no tardarà en convertir-se en enfrontament: es revelaran veritats, s'ajustaran comptes, es parlarà d'amor i de ressentiment.

Quan el renombrat novel·lista de misteri Harlan Thrombey (Christopher Plummer) és trobat mort a la seva mansió just després del seu 85è aniversari, l'inquisitiu i cortès detectiu Benoit Blanc (Daniel Craig) és misteriosament reclutat per a investigar. Es mourà entre una xarxa de pistes falses i mentides interessades per intentar descobrir la veritat darrere la mort de l'escriptor.

Explica la història del Prado des de la seva inauguració i durant almenys, sis segles d'història. La vida de la col·lecció del Prado va començar amb el naixement d'Espanya com a nació i el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, unió que va marcar l'inici del gran Imperi espanyol. Tot i això, al llarg dels segles, la pintura havia estat un llenguatge universal que no coneixia fronteres. Si hi ha un museu on està clar que la pintura no es va veure afectada pel nacionalisme, aquest museu ha de ser sense dubte el Prado, amb les seves col·leccions eclèctiques i polifacètiques demostrant que l'art no té passaports que limiten la seva circulació, sinó més aviat significa entendre i transmetre els pensaments i sentiments universals dels éssers humans.