Jump to navigation
- Experimentes una manera diferent de fer pintura?He cremat etapes molt ràpidament, la pintura com a tal l’he avorrit. Per això he buscat noves estratègies per continuar treballant. Entre aquestes, unir art i vida, vinculant el meu treball a realitats socials que no em són fàcils de conèixer. Sóc d’una època que ser artista ens ha estat molt difícil, és molt difícil destacar. Quan vaig acabar Belles Arts, als anys 80, hi havia una generació per sobre, amb més diners que destacava. Ara que s’han jubilat i podríem ocupar el seu lloc, la societat demana gent jove, art emergent. I per més handicap el centralisme...
- El centralisme?Sí! Visc en una ciutat, en una província apartada. A Espanya i a Catalunya hi ha molt de centralisme i estar a comarques és no existir. A vegades encara al·lucino de com puc existir! Sovint treballo amb artistes de Barcelona i s’acaben pensant que sóc de Barcelona. Jo reivindico el territori.
- Formes part de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya), de la comissió de bones pràctiques. Quina tasca desenvolupeu?Defensem que als artistes els tractin bé, els artistes també mengen i la gent no s’ho pensa. La gent sempre et demana un quadre, un dibuixet, “que a tu t’és molt fàcil”. Tothom cobra en un muntatge expositiu, menys l’artista. Nosaltres defensem el tracte digne, com qualsevol altre professional.
- Fixem-nos en ‘El vuitè dia’. Com arribes a les persones de gènere lliure?Jo estic convençut que quan coneixes una realitat, la respectes. Sempre tenim por a la cosa desconeguda. Llavors, quan em selecciona la comissària, la Pilar Bonet, escullo una realitat que no em sigui propera. La gent trans, no transsexual, engloba un ventall molt ampli, de gènere. Una de les persones que vaig entrevistar, el Diego Marchante, em va explicar que li agradava parlar d’un triangle: el gènere, el sexe i la identitat sexual.
Capella de Sant Roc de Valls.
- A més, entres en un espai religiós, en desús, un tema com és les persones transgènere...Sí! Vaig pensar "Què bonic". Abans la capella de Sant Roc era un espai dedicat al culte i ara hi accedirà gent que durant la història se l’ha vetat. Fins i tot no se’ls ha deixat entrar per apartar-se de la norma imposada. Tu ets individu, no hi ha ningú igual per voler normalitzar una cosa.
- Com ha estat el procés d’entrevistar a les persones transgènere?Normalment els meus treballs segueixen el mateix procés: escullo el col·lectiu i entrevisto a les persones, en aquest cas 8. Sempre exposo les converses al lloc on exposo i hi ha preguntes tipus “com penses que la gent et veu o et percep?” o “quin és el teu somni”, “a què tens por?”... Tots tenim por i quan saps que l’altre també té por, el fa més dèbil i per tant més proper.
- Per què fas partícips d’altres artistes també?Les persones seleccionades els hi dic “les representades”. Després d’entrevistar-les, les emparello amb uns altres vuit artistes pintors. Si jo em quedo amb aquesta experiència, sols per a mi, no fem res. Vull que s’expandeixi, així vuit persones comuniquen la seva realitat a vuit altres persones. Aquests artistes es posen en contacte amb les persones i m’ajuden a completar les entrevistes. Jo he pintat una gran part de l’absis, com el fons daurat. Després són aquests artistes els que pinten la línia en representació de la persona trans.
- És una obra col·lectiva?Sempre intento la interacció, fer col·laborar al públic. L’obra d’art no la faig jo només, sinó que procuro involucrar l’espectador. Ha de col·laborar, no ser un espectador passiu. També busco col·laboradors directament.
- Quin paper juga l’alabastre de Sarral?L’alabastre de Sarral per mi és molt important, vaig passar la infantesa en aquest municipi. És un element utilitzat per fer esglésies al territori, llavors vaig pensar que havia de descobrir aquest material. El retaule de Poblet és d’alabastre i com que totes les religions tenen relíquies vaig decidir que l’alabastre havia de ser la meva relíquia. De fet, l’he col·locat al lloc més important, a l’altar a través d’unes lloses on les persones trans han dibuixat la seva línia, és el seu testimoni.
- Que l’obra sigui efímera és part del seu encant?Penso que és la part més important. Al públic que no hi és entès li ha de generar alguna emoció perquè sempre mitifiquem allò que ja no hi és. També hi ha una mica d’altruisme dels artistes, aquella voluntat de donar la seva obra que acabarà desapareixent. Et sap una mica de greu, però és com la vida, marxes tu i en ve un altre.
