Foto: 

Arnau Martínez
Aureli Ruiz, impulsor d'aldTU

Aureli Ruíz: “La performativitat és la frontera de les arts visuals”

L’artista i comissari Aureli Ruiz obre un nou espai expositiu i de curadoria a Reus
Arnau Martínez
,
09/12/2021
Arts
L’artista visual i comissari Aureli Ruiz (Reus, 1959) ha aixecat la persiana d’AldTU, un nou espai expositiu, de curadoria i de trobada pels artistes emergents. Des dels anys 80, Ruiz s’encarrega de programar exposicions a la Sala Fortuny del Centre de Lectura i gràcies a tot aquest bagatge ara fa un pas més. Un projecte personal que es fixa en tres eixos: territori, memòria i performativitat, i amb una gran sensibilitat per oferir unes condicions òptimes a l’hora d’exposar. Unes condicions que al Camp de Tarragona, sovint, han mancat. A Surtdecasa visitem l’espai i conversem amb l’impulsor.
El concepte “exposar” no és ingenu, les obres s’exposen a la sala també en un acte simbiòtic amb l’espai i amb els cossos de les persones

- Fa temps que tenies el neguit de crear un espai com aquest.
El sector visual està mancat d’espais, sobretot aquells artistes d’avantguarda, més radicals i emergents. Fa poc temps vaig deixar l’estudi que tenia al centre de Reus i aquest era ideal per fer això. Vaig treure del calaix el projecte que havia dissenyat pel Centre d’Art de Tarragona, però que finalment la licitació la va guanyar una altra persona. He recuperat els eixos de treball d’aquella idea.

- Què hi passarà a aldTU?
AldTU és un espai expositiu i també de curadoria per tal de donar una oportunitat a tots els artistes i crítics emergents. Paral·lelament, estic dissenyant un programa d’activitats per presentar projectes, llibres o activar els dispositius dels artistes. A més, vull que sigui un espai per la mediació artística, implicant-hi les escoles d’art i els instituts de batxillerat.

  • imatge de control 1per1

- Has marcat tres eixos de treball: territori, memòria i performativitat.
Són tres conceptes que sempre he tingut presents, que m’han interpel·lat. Són tòpics on socialment podem coincidir-hi tots. El territori es pot desenvolupar des de la perspectiva de l’espai i la temporalitat, des d’àmbits sonors, de paisatge, de llocs... Inclús el territori com a lloc conceptual des d’on fer xarxa. En segon lloc, la memòria l’entenc com a pràctica cultural, d’acció comunicativa del pensament. En aquest eix hi encabeixo la paraula, els llenguatges, la paraula... I finalment, la performativitat amb el cos, el desplaçament i el símptoma com a protagonistes.

- Pel que fa a territori, justament has fet molts projectes artístics que reflexionen sobre la relació entre els éssers humans i l’entorn, aprofundint en una relació entre iguals.
Des de l’obra artística podem vehicular la crítica social amb el vessant més plàstic i visual, sense renunciar a la bellesa, tot i que no m’agrada aquest concepte. No hem de caure en fer pamflets polítics. Dit això, moltes vegades podem explicar conflictes locals que són globals o a l’inrevés. Fa uns mesos, a l’exposició 'Save our souls' explicava la crisi de refugiats a la Mediterrània, tot i que era un cas molt concret, les crisis migratòries són un fet i encara aniran a més; per conflictes bèl·lics, socials o a causa de l’emergència climàtica. L’art és un dels canals per parlar d’aquestes relacions.

- L’art emergent cada vegada més utilitza la performativitat per tal d’interpel·lar al públic i crear noves representativitats.
La performativitat comporta un desplaçament i està lligada al moviment, a una acció; ha esdevingut el llindar de les arts visuals, és l’última frontera. Però també és performatiu tot allò que es genera quan fas xarxa o fins i tot una imatge estàtica que evoca a la realització d’una acció o crea unes noves condicions.

- Sovint utilitzes la paraula “dispositiu” en lloc d’obra o peça.
Normalment a l’estudi elaboro les obres i les acabo a l’espai expositiu, fent una activació. Cada vegada m’interessa més aquesta manera de treballar, crear peces que les porto pensades de l’estudi i in situ les acabo de tancar gràcies a la interacció amb el públic i la improvisació. No cal que tot estigui tan embastat.

- És un canvi de paradigma també sobre quin paper donem als públics, d’un visitant passiu a un d’actiu.
El concepte “exposar” no és ingenu, les obres s’exposen a la sala també en un acte simbiòtic amb l’espai i amb els cossos de les persones, dels visitants. La mirada del visitant també tanca d’una manera el procés d’elaboració d’una obra. Jo de fet els anomeno actors als visitants perquè interpreten, o almenys ho intenten, allò que ha representat l’artista.

 

  • imatge de control 1per1

Aureli Ruiz | Foto: Arnau Martínez
- AldTU és un espai que et permet jugar amb les teves dues facetes, d’una banda com a artista i de l’altra com a curador o gestor cultural.
És l’última evolució, ja no programo per a altres, sinó que ho faig per a mi mateix. Vull exposar les obres, però també acollir els artistes. Durant tots aquests anys al Centre de Lectura he après moltíssimes coses, com si hagués fet un màster. La curadoria no és només una feina de comissaris o crítics, els artistes també coneixem les condicions òptimes. Ara bé, també és cert que molts artistes hem fet de curadors perquè no hi havia recursos; una conseqüència de la precarietat.

- Justament el títol del primer cicle d’exposicions és ‘Les condicions idònies’.
Moltes vegades als artistes no ens manquen espais per exposar -que també- sinó que el problema és que no es donen unes bones condicions de curadoria. Els últims temps han tancat espais com el Centre d’Art Cal Massó de Reus, la Capella del Roser de Valls o el Centre d’Art de Tarragona, tot i que aquest últim ara ha tornat a començar. S’han donat condicions més bones en galeries o sales privades que en espais públics. El sector cultural no pot dependre sempre del vaivé polític i de si el regidor de torn creu o no en un projecte.

- Fa un parell d’anys diversos artistes vau constituir  l’Associació d’artistes Visuals de les Comarques del Sud de Catalunya per reivindicar la vostra tasca al territori.
Els polítics encara han de posar la carn a la graella, moltes regidories de Cultura tenen un pressupost ínfim. Tinc la sensació que amb la pandèmia la tendència està canviant per salvar el sector, però encara hi ha temes generals per resoldre.

- Com ara quins?
Els centres d’art estan molt ben pensats, com a espais expositius, creatius i per fer xarxa, però encara hem de treballar per coses bàsiques. Tenim pendent l’estatut de l’artista que mai s’acaba de materialitzar. O també el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), encara no és un veritable arts and council a l’estic anglosaxó o canadenc.

- Què li manca al CoNCA?
El CoNCA hauria d’estar format per professionals que representin també la diversitat del territori, no només l’àrea metropolitana. Ara busquen grans noms i no tenen en compte si tenen contacte amb la resta del país. A més, el pressupost el gestiona la conselleria de Cultura i no el mateix plenari i això denota desconfiança envers els professionals que configuren l’organisme. Amb aquests tres canvis seria una altra cosa.

Més informació: 

A

També et pot interessar