Arnau Martínez
,
29/07/2019
Arts

“L’art ha de sortir dels tallers per treballar directament amb la societat”

Diversos artistes del territori s’han constituït en l’Associació d’artistes Visuals de les Comarques del Sud de Catalunya

Foto: 

Arnau Martínez
Cristina Ferré i Aureli Ruíz
El Camp de Tarragona ha perdut embranzida cultural els últims anys i els artistes visuals han perdut espais per expressar-se. Per revertir aquesta situació i que aquests artistes tornin a ser un interlocutor a tenir en compte, diverses persones han constituït l’Associació d’Artistes Visuals de les Comarques del Sud de Catalunya. Mentre s’articulen i es defineixen, a Surtdecasa conversem amb el president, Aureli Ruiz, i la secretària, Cristina Ferré, de la nova entitat.
"L’associació vol ser un agent social i incidir en la societat. Des de l’art es pot fer molta tasca més enllà de les exposicions. L’artista necessita altres espais per poder-se manifestar, poder treballar i tenir "feedback" amb el públic"

- Com neix l’Associació d’Artistes Visuals de les Comarques del Sud?
Cristina Ferré: Va sorgir de la necessitat de connectar-nos entre els artistes i amb la voluntat de fer una acció per visibilitzar-nos i reclamar uns certs espais a les exposicions. Tot just comencem, no ens hem constituït fins ara, i ara començarem la captació de socis. 
Aureli Ruiz: Fa temps que alguns artistes visuals i contemporanis teníem la sensació que estàvem dispersos. La Plataforma d’Artistes de Catalunya no ens donava una cobertura territorial, s’articula des de Barcelona i les altres demarcacions queden oblidades. Les institucions segueixen la inèrcia, però al sud de Catalunya no tenen cap interlocutor. 
C.F.: Hem sigut molt pacients, esperant que la cosa es revertís, però han passat els anys i res canvia. Hem decidit agafar-ho nosaltres i fer tot el possible per reactivar el món de l’art i de la cultura contemporànies. 

- Reus i Tarragona han perdut embranzida cultural els últims anys?
A.R.: Jo crec que sí. D’activitats se’n fan moltes, però és per la inèrcia que abans comentava. Les dues ciutats han perdut l’excel·lència, ja no es troben dins el mapa artístic i visual contemporani. Falta embranzida per part dels artistes i de les administracions.
C.F.: L’administració ha deixat de fer i nosaltres ens hem deixat desarticular. Estàvem acostumats a tenir uns espais on relacionar-nos. Quan van desaparèixer no vam reaccionar; la tendència de l’artista és tancar-se perquè treballa sol i ens ha costat trobar-nos de nou.  

- Ara feu trobades al carrer.
C.F.: La intenció d’aquestes trobades és no lligar-nos a cap entitat concreta i que, al mateix temps, cada trobada sigui una acció que ens ajudi a donar-nos a conèixer. No volem demanar un espai perquè encara ens estem definint i si ens lliguem a una institució, ens podem classificar.

- Quins objectius teniu com associació?
C.F.: De cara als socis, tenir un espai de trobada, per compartir projectes i experiències. L’associació també vol ser un vehiculador d’accions del propi treball de l’artista, arribar a tot el territori del sud per anar creixent. A llarg termini ens agradaria activar un espai on se centralitzi tota aquesta tasca. 
A.R.: També hem de detectar les necessitats de l’artista per marcar les línies de treball. Això també comporta establir relacions amb les institucions per ser un interlocutor actiu. Les decisions polítiques que es prenguin s’han de fer amb el consens dels mateixos professionals. Partim de la base que l’art és transformador i pot transformar les ciutats i els pobles.

- Els responsables polítics són conscients d’aquesta capacitat de transformació de l’art?
A.R.: La cultura clàssica sempre ha estat present: teatre, música, però l’art ha de fer un pas més enllà, ha de sortir dels tallers per treballar directament amb la societat.
C.F.: L’associació vol ser un agent social i incidir en la societat. Des de l’art es pot fer molta tasca més enllà de les exposicions. L’artista necessita altres espais per poder-se manifestar, poder treballar i tenir feedback amb el públic. 

- Reivindiqueu l’art contemporani.
C.F.: L’art contemporani no és el de les elits, sinó el que treballa en la seva contemporaneïtat. Nosaltres no hem volgut limitar l’accés a qualsevol expressió artística ni nivell de professionalització. L’art contemporani és el que parla del nostre dia a dia. 

- Com es delimita qui és un artista professional i qui no?
C.F.: La professionalització dels artistes és tan difícil d’assolir que hi ha molts artistes que no s’hi dediquen professionalment. 
A.R.: L’artista professional és aquell que treballa assíduament i que exposa. Fins fa ben poc, no es remunerava una exposició, es considerava que el fet d’exposar i fer un catàleg ja donava prestigi. 
C.F.: Són límits molt difícils de definir. Aquí al territori, la majoria d’artistes tenen doble professió perquè no poden viure només de l’art. 

- El fet de no tenir un estatut propi fins a l’any passat, tampoc ha ajudat a la professionalització.
C.F.: Feia més de quinze anys que s’estava remenant...
A.R.: Encara està en procés d’implementació, l’artista sempre està al llimbs. Hauria de ser com un autònom, un emprenedor en termes neoliberals, però l’administració no ha reconegut jurídicament mai aquesta professionalització. 
C.F.: Tornem a l’inici, no ens tracten com a professionals i no tenim un interlocutor. Això comporta no tenir cap incidència a l’hora de definir les polítiques culturals.

- Hi ha un públic d’art contemporani al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre?
C.F.: No creure això és menysprear el públic. No tenim oportunitats de treballar sovint, se’ns veu poc i és difícil que se’ns conegui. Cal educar el públic, però per això hi ha d’haver una oferta d’art contemporani.
A.R.: A Amposta hi ha Lo Pati, un centre d’art, en canvi a Tarragona i a Reus no. Hi ha un buit que s’ha d’omplir. Cal crear públics i públics que ja existeixen, apropar-los. 

- Per acabar, creieu que es reivindica poc el sud com a territori cultural?
C.F.: Sí, i això és responsabilitat de la centralitat de Barcelona, però també dels governs municipals i provincials. Quan hi ha hagut voluntat, no ha costat crear espais i entorns per poder arribar als públics. No hi ha hagut voluntat política perquè la cultura aporta esperit crític i massa sovint, no ha interessat. A Barcelona hi ha un excés de competència i s’ha d’apostar per tenir un país excel·lent culturalment i no una ciutat només. 

També et pot interessar