Jump to navigation
- ‘Psicosi’ es considera una obra mestra del gènere del suspens. Per què aquesta pel·lícula i no una altra de l’àmplia filmografia de terror i suspens que té Hitchcock?És una pel·lícula que té diferents aspectes que es van avançar al seu temps. Per exemple, és una de les primeres que experimenta amb el punt de vista narratiu. Si t’hi fixes, la pel·lícula comença amb el punt de vista de la Marion Crane (Janet Leigh) i després, quan aquest personatge mor –no és cap espòiler– et força a agafar el punt de vista de l’altre personatge principal de la història, Norman Bates (Anthony Perkins). Juga molt bé amb l’espectador. També és una obra mestra en el sentit de la planificació perquè és una pel·lícula de suspens que no és gens explícita amb el terror, juga molt amb l’escenari, amb les mirades... I és una obra mestra perquè és una pel·lícula molt perversa. Tracta temes que als anys seixanta, quan es va estrenar, eren absolutament inèdits. Hitchcock sempre va ser molt avançat en aquest aspecte. A més, hi ha aquest joc tan divertit d’agafar un actor com Anthony Perkins, amb una cara tan innocent, i convertir-lo en un autèntic monstre a l’ull de l’espectador. Això la converteix en una pel·lícula única.- Potser per això s’ha analitzat tant?Quan vaig començar a exercir de crític de cinema era una de les pel·lícules que quan l’estava mirant em tornava boig analitzant perquè hi ha tantes coses... Per exemple, una cosa tan aparentment nímia com el fet que Norman Bates tingui animals dissecats a la recepció de l’hotel que d’alguna manera es prefiguri el final de la pel·lícula mentre l’espectador no sap que està sent avisat del que pot acabar passant. Són detalls com aquests que converteixen Hitchcock en un mestre. Amb la imatge cinematogràfica té la capacitat d’explicar coses que l’espectador ha d’estar molt despert per entendre. És el cinema de la subtilesa, molt narratiu i per això sobreviu al pas del temps, perquè encara ara el gruix del cinema que anem a veure, sobretot de terror i suspens, li deu molt.
A dalt, imatge de la casa de la pel·lícula 'Psicosi'; a sota el Mas Ardèvol- Fa 58 anys de la seva estrena però encara se n’organitzen tertúlies per comentar-la i per conèixer i compartir l’opinió de noves generacions d’espectadors...És una pel·lícula que continua funcionant. No genera nostàlgia perquè ha anat saltant de generació en generació. Tot cinèfil o no cinèfil, quan la descobreix, se n’adona que és una pel·lícula absolutament precursora amb el que t’està explicant i de la manera com ho fa. Avui en dia, quan veiem un hotel en una muntanya, pensem en ‘Psicosi’; quan veiem personatges que es transvesteixen per cometre crims, pensem en ‘Psicosi’; i per això, encara, és una pel·lícula que provoca terror. Hi ha diferents tipus de pel·lícules que envelleixen i deixen de ser funcionals com a clàssics de terror però malgrat els anys que han passat des de la seva estrena, ‘Psicosi’ continua mantenint el mateix poder de suggestió.
- Hitchcock deia que el suspens és el gènere més poderós per captar l’atenció de l’espectador...Per entendre més bé què va representar en el seu moment cal recordar que ‘Psicosi’ era una pel·lícula comercial feta sota el paraigua d’una gran productora, Paramount Pictures. Aquest també va ser el seu impacte. És a dir, era una pel·lícula pensada molt per a l’entreteniment i concebuda així des dels estudis. El que passa és que el segell de Hitchcock és el que la va catapultar a la immortalitat. En el seu moment, va generar molts dubtes al propi Hitchcock, que no estava segur si el fet de ser estrenada per una gran distribuïdora li aniria a la contra, si la percepció crítica seria excessivament com a comercial... De fet, fins a l’últim moment va pensar que seria un fracàs. Això, en certa manera va marcar un abans i un després en el gènere perquè vindria a demostrar que el terror i el suspens eren molt funcionals per portar gent al cinema en un moment en què encara no ho havia demostrat ningú al 100%.- Suposo que també alimentat pel fet que ell mateix “amenaçava” la gent que l’anava a veure al cinema perquè no n’expliqués el final quan sortís de la sala...Va ser una de les primeres pel·lícules a portar les advertències antiespòilers. Això és una cosa que arran de les sèries de televisió s’ha posat més en solfa però és veritat que en el seu moment no era tan fàcil trobar pel·lícules amb finals tan sorprenents com aquest. Va ser una de les lluites que va tenir Hitchcock sobre l’explicació del final. Tot i que t’he de dir que, vist en perspectiva, és una pel·lícula que saber-ne el final tampoc perjudica. La prova és que resisteix més d’un visionat justament perquè un cop saps el truc narratiu, diria que es torna més perversa i angoixant com a experiència perquè llavors és quan vas veient aquests detalls que comentava.- I com tota obra mestra ha tingut els seus ‘remakes’ i homenatges...Sí, va tenir seqüeles oficials força interessants. Particularment, ‘Psicosi II’ la trobo francament afortunada mentre que ‘Psicosi III’, dirigida pel mateix Perkins, és una petita broma però també té la seva gràcia. Va haver-hi fins i tot ‘Psicosis IV: El Comienzo’, un telefilm que només podia ser vist com una mena d’homenatge de fans. I després hi va haver un ‘remake oficial’ de Gus Van Sant, ‘Psycho’, que va reproduir l’original, escena per escena, a excepció d’algunes idees visuals. Personalment, la trobo terrible. I després, evidentment, hi ha la petjada que ha deixat. Hi trobem homenatges en moltíssimes pel·lícules. Brian De Palma, que és un dels alumnes més avantatjats de Hitchcock, va fer ‘Vestida para matar’ en la qual recuperava la idea de l’assassí transvestit. ‘Psicosi’ és una pel·lícula que ha deixat un reguer de filles, algunes de més directes i altres de més bastardes.- També en el món serièfil hi trobem ‘Bates Motel’, que es va plantejar com una preqüela de la història del film de Hitchcock...És una sèrie interessantíssima perquè planteja una cosa que a ningú en les seves seqüeles se li va acudir fer: explorar els orígens de la relació mare-fill que fan possible el que passa finalment a la pel·lícula de Hitchcock. A més, ha estat una sèrie de llarg recorregut, que ha aguantat molt bé i que té una gran actriu en el seu repartiment com és Vera Farmiga. El gran mèrit que tindrà ‘Bates Motel’, contemplat històricament, és que haurà tingut la capacitat d’enganxar noves generacions al personatge de Norman Bates. Segur que molta gent que s’ha enganxat a la sèrie ha acabat veient ‘Psicosi’ o recuperant-la quan potser no ho hagués fet si no hagués existit la sèrie.- Totes aquestes produccions generades al voltant de la principal respon a la necessitat dels fans de saber més, d’ampliar l’univers de Norman Bates més enllà del que mostrava la pel·lícula original o d’aportar valor extra?Això és un fenomen molt modern i ha passat amb gairebé tot ara. Hi ha un afany molt completista perquè vivim en una era d’universos expandits, com el d’‘Star Wars’, el de Marvel o aquesta capacitat que té el cinema i les sèries de tornar sobre un mateix tema o sobre un mateix personatge o icona. Jo ho trobo bo. Hi ha gent que ho critica perquè ho veu explotador i que trau la màgia d’allò original. Però jo sóc dels que pensa que ‘Psicosi’ no ha perdut res de la seva mística, malgrat que hi hagi hagut totes aquestes referències o seqüeles. Al contrari, tot el que alimenti la mitologia de la saga és un favor que se li fa.
Web Mas Ardèvol
