Jump to navigation
- Tot comença enterrant unes teles al bosc...Vaig estar fent un Erasmus a la universitat de Belles Arts de Dresden, a Alemanya, i vaig tornar pel confinament. Després d’haver estat quatre anys fora de casa, vaig tornar a viure amb els pares i, tancada, havia de fer el treball de final de Grau d’una manera creativa, tenint en compte que no podíem moure’ns. L’única manera d’escapar-me de tot aquest context era sortir a passejar pel bosc que hi ha al costat de casa. El vaig redescobrir i vaig tenir la necessitat gairebé inconscient de fer un enterrament de dues teles.
- I què va passar?A partir d’aquí vaig fixar-me en els diàlegs que sorgien entre els dos enterraments, a crear cartografies subjectives de l’espai, els insectes que hi habitaven, com es camuflaven i en definitiva la interacció d’aquestes teles amb el paisatge. Vaig construir un diàleg amb l’entorn que fins aquell moment no m’havia plantejat mai.
- Al juliol vas exposar a la sala Art Amill a Vinyols i els Arcs i també parlaves del temps.En aquell cicle ens preguntaven "què ens mata?". Era una pregunta molt violenta i que no s’acabava d’ajustar a la meva manera de treballar. Donant-hi voltes, vaig creure que el temps era una possible resposta. Després d’estirar el fil, crec que el temps és capaç d’albergar vida en ell mateix, de quedar-se recollit en un lloc i que allí hi passin coses.
- A 'Comptar el temps' també sorgeixen altres conceptes com el de refugi, el de caminar...Totes aquestes idees formen part de la manera que tinc de relacionar-me amb el paisatge i interaccionar-hi. Entenc el caminar com una pràctica per entrar al paisatge i després relacionar-me amb el món. La idea de refugi la utilitzo com la casa que jo soc. Tots aquests discursos els configuro a través de la paraula i de la ficció.
- A l’exposició hi trobem una peça de videoart on tu mateixa transportes els sediments d’un riu, llegeixes uns versos i reforces aquesta idea de ficció per entendre la realitat.Tenir capacitat de paraula ens fa humans i ens permet capgirar la realitat de tot allò que percebem a través de la mateixa paraula. Amb la paraula podem interrelacionar molts aspectes de la vida i crear una altra realitat.
Foto: Arnau Martínez- L’exposició parteix d’aquestes teles enterrades que comentàvem, però l’has acabat de gestar en una masia del Priorat. Com ha estat l’experiència?Ha estat un canvi exponencial, tant en la meva manera de produir com en la de pensar. Tinc un espai molt gran que em permet treballar més còmodament i sense molestar a ningú, però també ara passo més hores fora del taller perquè el mateix paisatge em convida a sortir-hi.
- T’ha resultat inspirador el paisatge, doncs?I tant! Visc al Priorat nord, a Ulldemolins, i estic envoltada del Montsant i la vall del Montsant, és impressionant. He tornat a la masia dels avis i ha estat màgic reconnectar-me amb aquest territori que no arribo mai a entendre perquè és complex i sovint no sé posar-hi paraules. Quan estàs en un lloc durant un temps, acabes sent aquest lloc i això fa que determinats territoris més aïllats com el Priorat siguin molt autèntics.
- A l’exposició també hi trobem plantes farratgeres, gots de fang del petit celler del teu avi o fotografies d’una construcció de pedra seca, un patrimoni natural i cultural que tot i no ser peces úniques, sí que expliquen un espai únic.Un marge, un aljub o una cabana de pedra seca no són únics, però sí que estan determinats d’una manera única per les condicions meteorològiques, pels pagesos que han reconstruït la teulada o hi han guardat la mula. Aquestes construccions s’han materialitzat durant tots aquests anys, també les històries que hi ha passat i el temps que hi ha sedimentat. En tot aquest patrimoni sempre hi ha un tall en el moment que passen coses i que deixen de passar. Els gots per exemple només es devien utilitzar deu o quinze anys, però és molt interessant que amb els anys algú torna a provocar que hi passin coses o les revisita per transportar-les a una segona dimensió.
- Volies fer un homenatge a aquest paisatge natural i cultural transformat per la mà humana?A vegades tinc la sensació que volem passar pàgina o fins i tot carregar-nos tots aquests elements patrimonials associats al món rural, fins i tot intangibles. El meu paisatge bucòlic és la natura treballada des del respecte, des de l’amor i des de les cures. És el que ens identifica i al qual hauríem d’aspirar. Si no reprenem les pràctiques i els sabers del camp no podrem mantenir el nostre ecosistema. L’exposició és un homenatge a tot el que passa entre les pedres dels marges i sobre la terra, recreant aquest ecosistema en una sala d’exposicions i que sigui un lloc segur.
- El món rural i el paisatge com a espai segur.Com a refugi fins i tot. Quan m’he sentit més sola relacionant-me en un espai físic em trobava en una ciutat. No hi ha connexió personal entre les persones, et creues amb desenes de cares només. En canvi, al poble sempre hi ha una xarxa de relacions més sòlida, sense voler caure tampoc en la idealització.
- I per acabar, què és el temps?El temps és una cosa que passa, que no podem evitar. Hi ha milers de teories, però jo penso que el temps és una manera de cronometrar la vida. A vegades creiem que el temps és de les poques certeses que existeixen i tenim molt clar que una hora són seixanta minuts quan realment hi ha hagut civilitzacions que el comptaven d’altres maneres. Potser no és tan inamovible. Cadascú que faci la interpretació que vulgui del temps, per a mi és el que em permet apropar-me a l’exterior que ens envolta i intentar entendre’l.
Web Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar
