Jump to navigation
- Com vas arribar al món de l’educació?Vaig arribar-hi a través de magisteri. El meu avi era mestre, la meva mare era mestra i jo aleshores vaig estudiar magisteri perquè en aquella època a Lleida no hi havia més facultats. O feies magisteri, o feies infermeria, no hi havia cap més opció. Tot i això, la meva idea era filologia catalana o francesa, qualsevol filologia. Així que vaig fer magisteri i després em vaig treure la carrera de filologia, però ho vaig fer sent oient; només vaig poder assistir durant un temps, perquè en acabar magisteri ja em van donar plaça. Em vaig incorporar al món de l’ensenyament amb 21 anys, i em va tocar en una escola unitària de Salàs del Pallars, justament on havia nascut el meu avi, és a dir, on havia nascut el meu cognom, Monjo.- Caram…!Aleshores vaig fer un curs pont a la universitat quan feia tercer i vaig passar a quart i cinquè de carrera. En aquell moment sí que vaig gaudir molt aquells anys a Lleida, perquè és on vaig conèixer els meus professors d’universitat. Vaig poder anar a classe. Però després em van destinar a Linyola i després a Molins de Rei, i només podia escapar-me per fer l’examen i tornava. És a dir, vaig ser l’alumna fantasma de la facultat. Em passaven els apunts i jo feia els exàmens.- I sempre havies tingut clar que volies fer una filologia?Sí, sempre. El que passa és que a Lleida, el curs pont el vaig fer amb francès, perquè em van dir que a quart i cinquè podria fer francès. A quart i cinquè em vaig trobar que no n’hi havia, i aleshores vaig passar del francès al català. Va ser un canvi, no havia pensat fer-lo exactament de català, però mira, com que em va fallar el francès…- És a dir, que vas acabar fent filologia catalana per accident gairebé, oi?Sí! Va ser l’opció B, no va ser l’A.- No ho hauria dit mai.Bé, perquè m’agrada molt.- Reptes que t’hagis trobat com a professora que t’hagin marcat?Oh, sí. Em va marcar molt el primer dia que em vaig enfrontar amb una classe. No va ser el moment presencial, sinó que va ser la nit abans. No podia dormir perquè estava inquieta, nerviosa per com podria sortir. Vaig pensar: “Ostres, he d’arribar a classe i explicar vés a saber el què”. I aquella nit vaig tenir un malson, on veia tota una classe on tothom estava assegut, i jo, no sabia exactament el que explicava, però anava mirant contínuament el rellotge i el rellotge no avançava. I en el moment que es va aixecar un alumne, me’n recordo que vaig agafar un esborrador i li vaig tirar, sense tocar-lo. I vaig pensar: “Quin somni més horrorós, quina manera de començar”. No sé què volia dir, però no podia parar de preguntar-me si ho faria bé, si m’equivocaria, si m’escoltarien. Aquell somni sempre em va marcar molt. Va ser com dir: “Ara començo la meva vida professional i què m’espera?” Ho veia tot possible.- Et vindria alguna diferència remarcable entre la Lluïsa que va començar i la Lluïsa d’ara?Sí...! És que una cosa és ser mestre i, una altra cosa, professor d’institut. Aquesta diferència també em va marcar molt. Em vaig passar set anys fent magisteri. I a magisteri, la relació professor-alumne era molt directa, molt personal. Quan vaig arribar aquí a l’institut, vaig haver d’aprendre a deixar més la distància, perquè és diferent un adolescent d’un nen. És clar, un mestre és una figura més integral, i a l’institut no hi ha tant contacte entre el professor i l’alumne, no hi ha tant de seguiment, i això ho vaig aprendre. Em va costar, al començament, però també em va agradar. Has d’aprendre a mantenir una distància, a observar-los de lluny, sense ser-hi a sobre. I això m’agrada [apunta mig somriure].- Recordo el dia que un company et va qüestionar la utilitat d’alguna cosa que ens vas ensenyar...La preposició o la conjunció... Sí. “Per a què serveix això?”, no?- Sí. Recordo una resposta rotunda i que, des d’aquell dia, no només no va qüestionar mai més res de la llengua sinó que el vas convèncer perquè participés en concursos i en va guanyar algun. A ell, que semblava una persona que només li interessaven les andròmines.Sí… Una mica expeditiva sí que ho vaig ser [riu].- Aleshores: què li diries a algú que qüestiona la utilitat d’una llengua o les seves normes?És que t’hi has de comunicar. És el bàsic. Si no t’hi comuniques, i no poses atenció al que escrius; si no t’agrada el que escrius o no t’agrades a tu mateix com escrius (des del punt de vista de la lletra, de com ho has organitzat)... De vegades els faig als alumnes: “Llegeix-te el teu examen, el que has escrit”. O una redacció. Al cap d’uns dies, no recorden exactament el que han escrit. I dues setmanes després, s’ho llegeixen i veus que tenen una reacció positiva. Que, de sobte, els agrada el que han escrit. Guardar les coses va molt bé, perquè aleshores ho veus important, ja que allò ho has fet tu. Per això és important la llengua. Per comunicar-se. I per la satisfacció que, quan tu escrius, saps que te’n sortiràs. I que en un moment o altre, et faràs entendre. La llengua, quan la domines, et permet això.- I ja que ho fas, ho fas bé, oi?Evidentment, per què no. Per què no es pot fer bé? Quan l’alumne et ve i et diu: “És que jo faig moltes faltes”, jo li dic: “I què? Hi haurà un moment que no en faràs, oi?”. I aleshores ells mateixos se sorprenen gratament. La llengua no els agrada perquè apareix acompanyada massa de bolígraf vermell. I això molesta. Perquè no t’estan dient que allò és bonic, que està perfecte. Sinó: “Aquí t’has equivocat, aquí també, aquí també”. En el moment que aquestes marques que fem comencen a desaparèixer, a la gent li comença a agradar. Quan es deixen anar i s’alliberen de prejudicis, com ara: “Jo sempre seré un desastre”, aleshores és quan els agrada. Tendim a pensar que sempre ho farem malament. I no. Mai no és res igual… Afortunadament.- Has vist alguna diferència entre les generacions?Sí... Però potser també és perquè jo m’estic fent gran. L’única diferència que noto és que em molesta molt que la gent estigui tan connectada a un mòbil i desconnectada del món. Això em preocupa molt dels alumnes actualment. El fet que la seva felicitat depengui, no de la persona física que tenen al costat, sinó del mòbil amb què parlen mentre obvien les persones. S’està perdent el contacte dels alumnes entre ells, i això em fa por. I em fa por el bullying, evidentment, em fa por tot el que representi aquella màquina. El perquè s’ha introduït de forma tan abassegadora a les nostres vides. Perquè ells no descansen, estan súper connectats. I si algú ha insultat algú altre, li tornarà a dir pel mòbil. I anys enrere, passaven vint-i-quatre hores que no us parlàveu i, mentrestant, passava l’aire. Però ara no passa l’aire. I quan s’emprenyen entre ells, ho comuniquen. I aleshores la gent està molt enfadada, està crispada. I crec que això anirà a més, en el sentit que no desconnecten.- És una anàlisi interessant.Jo no veig la desconnexió. I la desconnexió és molt sana. I a més, tot això [fent referència a la nostra conversa, mentre colpeja la taula amb el palmell] és molt sincer. Amb el mòbil, la sinceritat es perd. L’altre dia treballàvem un text i parlàvem sobre la xafarderia. Es preguntava què volien saber de la gent. I ells, sincers, em deien: “Els secrets”. O: “Jo vull saber on van de vacances”. Algú em va dir: “Jo vull saber quant cobren”. M’ho deien amb naturalitat, com ha de ser, partint de la base que tots ho som, de xafarders. Però és clar, la xarxa també ho facilita molt. Perquè si algú penja on ha anat de vacances, un es mira com un desgraciat que no ha anat a aquell lloc. I que no fa aquell somrís tan meravellós com l’altre. Com ho pot entendre, aquell nen adolescent que està rebotat contra els pares, que el seu amic s’ho està passant pipa i ell s’ho està passant fatal amb els seus pares? El mòbil o les xarxes em fan molta por per la quantitat de temps que ocupen. Ara hi ha molts alumnes que no fan esport, perquè passen massa temps amb això entretinguts.També noto molta dispersió en els alumnes. Perquè, com que estan acostumats que tot és immediat, els costa dedicar més temps a les coses que ho requereix. Ara, molts cops, en el moment que escriuen em deixen la frase a mig fer.- A mig fer?Jo els dic: “Eh, que l’has d’acabar”. O em diuen que la redacció ja està feta gairebé abans que l’hagin pogut pensar. Com si haguessin d’anar tan de pressa com l’ordinador i els mòbils. I no es pot anar igual de ràpid. O jo m’he fet més lenta. També pot ser que jo m’hagi fet més lenta [riu]. Però mentre pugui aguantar, a classe no els deixo agafar el mòbil per res.- Amb temps dedicat, qualsevol alumne pot escriure?Sí. Es pot sentir orgullós. Sempre. Pot escriure, encara que s’hagi deixat els punts. Independentment d’això. Quan tinc redaccions d’aquelles que no sé com entrar-hi, perquè tenen lletra difícil, per exemple, les llegeixo en veu alta. I en veu alta veig el que l’alumne vol fer. I aleshores veus si està seguint alguna connexió, i quan la trobes vas barrant, vas acotant. “Aquí hi aniria bé un punt”, i vas fent. Però moltes vegades, ells no fan aquesta tasca. Perquè no els agrada repassar.- Per complex, potser?No. Per mandra. És mandra. Volen les coses immediates i, evidentment, no volen repetir les coses. És el “ja ho he fet”, pel premi a la velocitat. No sé d’on surten els premis a la velocitat però sí, diria que deuen existir [esclafa a riure].- Pel que fa al català: ha patit anys de censura i persecució i, així i tot, ha aguantat. Què et ve al cap, en pensar-hi?Em ve al cap el professor de la universitat, en Josep Murgades. Va sortir en un programa d’en Mikimoto, el Persones Humanes, que encara no sé com va aguantar tant, perquè hi deien les coses pel seu nom. En Mikimoto va entrevistar en Josep Murgades, i vaig tenir la sort de poder-ho gravar. Aquest vídeo l’han vist tots els alumnes meus de COU i batxillerat que he tingut. I parla de la normalització lingüística. Al vídeo, ell explicava que la normalització lingüística no era possible tal com s’estava duent a terme, que no veia gairebé cap possibilitat perquè estiguem en una situació de normalitat. Que sempre haurem d’estar vigilant. I utilitzava la faula d’Isop sobre el llop i l’anyell per exemplificar-ho. Tothom sap qui és l’anyell, però la persona que actua com a llop, de vegades fa anar l’argumentació de la víctima. És a dir, que no sé cap on anirà el català, però sempre se l’haurà de protegir molt. Perquè som poquets.- Tot i això, és sorprenent el que ha resistit.Sí, a veure. Quan estudies la literatura i veus que, durant els segles de la Decadència no es va escriure cap obra literària en català, o pràcticament no cap, i es va mantenir pel poble, durant 300 anys, que és molt… Si es va suportar 300 anys, només parlant; per què no ha de seguir aguantant? Podem dir que ho hem superat tot. Jo ho veig més fàcil, ara. Tres segles sense pràcticament cap producció literària amb cara i ulls, i només mantenir-se amb literatura popular, de rondalles, cançons de pandero, de qualsevol cosa que sigui popular... Això vol dir resistència.- Parla’m dels teus referents. Valen obres, autors, persones...Les persones que tinc de referents són les del departament de català, les meves companyes. La Maria i la Núria sempre han estat els meus referents, perquè han treballat molt bé. I després, d’altres companyes fora de l’institut que, justament, també són professores de català, a part d’amigues meves. Jo sempre tendeixo cap a la proximitat. D’autors, m’han marcat molt el professor Murgades, i també el Jaume Vallcorba, que va morir fa pocs anys, i que és el creador de l’editorial Quaderns Crema. Uns filòlegs fabulosos. I després, també m’agrada molt Quim Monzó. Perquè el trobo molt divertit. Aquests són els meus referents. De proximitat!- Tant en Murgades com en Vallcorba, van ser professors teus d’universitat?Sí, vaig tenir aquesta sort. Després vaig conèixer altres professors, però aquests em van marcar. Volia ser com ells! Per mi, el fet que dos professors de Barcelona vinguessin dos dies a la setmana a Lleida era un honor. I ells no eren els habituals, els típics que tothom tenia dalt d’un pedestal. Eren canyers. La intel·lectualitat que desprenien, la mà de llengües que sabien… Eren especialistes en moltes llengües. En Murgades, en un examen, ens va dir que podíem respondre en qualsevol llengua europea.- Ah, sí?Vam preguntar: “Com, qualsevol?” I va especificar: “Català, castellà, anglès, francès i alemany. Facin anar la llengua que vulguin d’aquestes però, sobretot, no facin faltes. Ni una falta”.- Això fa pensar que potser, al final, el respecte i estima per una llengua és el respecte...A totes. Totes les llengües. Absolutament.- Què fa feliç a un professor?Que n’aprenguin. Que els alumnes n’aprenguin, que els hagis ensenyat alguna cosa. Sí, això ens fa feliços. Quan veiem que escriu, que s’ho treu. I endavant. Ja està.
