Sílvia Quer: “Donem veu als refugiats de la Guerra Civil i als que ara pateixen l’horror al Mediterrani”

La directora de ‘La Llum d’Elna’ estarà al festival Psicurt

Arnau Martínez

01/10/2018

Arts

El telefilm ‘La llum d’Elna’ descobreix la història de desenes d’embarassades que van passar per la Maternitat d’Elna. Una pel·lícula que camina després dels anys foscos del franquisme i en un moment que el totalitarisme dominava gairebé tot el continent. Un film que parla de dones i de comunitat, però també d’horror i de tragèdia. Dirigida per Sílvia Quer (Barcelona, 1962), aquest any va guanyar el Premi Gaudí a millor pel·lícula per a televisió. Quer va participar en el festival Psicurt, festival sobre salut mental.

" A pesar de la tragèdia, hi havia un nucli de llum al sud de França on encara es creia amb la vida i amb l’ésser humà"

- ‘La llum d’Elna' va ser reconeguda amb un Gaudí.
Competíem sobretot amb ‘Pau, la força d’un silenci’ i Pau Casals és un personatge universal també. Quan vam sentir el nom de la nostra pel·lícula va ser molt emotiu. Ha estat un projecte que ens va costar molt d’aixecar i trobar-te amb un Gaudí a la mà, va ser un premi final a tot l’esforç de l’equip.

- Amb la pel·lícula heu fet una tasca de memòria històrica?
D’alguna manera volíem explicar una part de la història dels anys grisos de la Guerra Civil, però al mateix temps hem volgut posar llum a aquesta foscor. L’Elisabeth Eidenbenz volia fer això, salvar vides. Hem volgut explicar aquest bocí d’història parlant de vida i no de les morts. A pesar de la tragèdia, hi havia un nucli de llum al sud de França on encara es creia amb la vida i amb l’ésser humà.

- Vau voler fer visibles persones anònimes que també van patir el franquisme?
És una manera de donar veu als personatges que han passat desapercebuts al llarg de la història. No cal anar tan lluny però, ara mateix hi ha gent anònima que està treballant al Mediterrani per ajudar els refugiats. Donem veu als refugiats de la Guerra Civil i als que ara pateixen l’horror al Mediterrani.

- Els refugiats és una problemàtica ben actual.
Quan vam començar a fer la pel·lícula volíem explicar una cosa que va passar aquí l’any 1939. Però ens adonem que l’any 2016, quan gravàvem, estava passant al sud del Mediterrani. Ara en són molts més. L’any 39 en van ser 400 mil, ara ja en comptem més d’un milió. Sorgeixen moltes preguntes; què hem fet malament? Què passa a l’altra banda del Mediterrani?

- Per què optes per un elenc d’actrius amb nacionalitats tan diverses?
És el que es reproduïa a la maternitat. Hi havia exiliats de tota Espanya, d’Andalusia, de València, de Catalunya... Però la pel·lícula comença l’any 42 amb la Guerra Mundial de manera que també hi ha dones d’Europa. Havíem de fer un repartiment plural i que mostrés que en aquella maternitat no es feia distinció de raça ni de llengua ni de res. Eren dones que estaven embarassades, res més.

- El format de telefilm va ser una decisió teva o venia determinat prèviament amb el projecte?
El projecte ja era un telefilm. Produir una pel·lícula per cinema és molt més complicat i per televisió és una mica més fàcil. Si a les televisions els interessa el projecte, després d’avaluar-lo a les diferents comissions, ja tens uns diners per produir. En una pel·lícula el procés és molt més llarg i no podíem esperar a fer-la perquè el tema era d’actualitat.

- És car produir cinema i la indústria cinematogràfica es troba en crisi, quina és la solució?
Les plataformes de distribució online estan apostant molt pel cinema i estan comprant molts drets per emetre. Això ajuda a aixecar el cinema i fa que la gent es torni a interessar pel cinema. La cultura sempre ha estat un element complicat de gestionar, però s’hi està apostant. Ara tenim moltes directores que estan guanyant un munt de premis i fa que se’n parli i es doni prestigi.

- A ‘La llum d’Elna’ apareixen moltes dones a la pantalla, com a directora t’has trobat alguna dificultat?
No me n’he trobat cap. El fet que totes les figurants fossin dones va crear un ambient de molta complicitat. Va ser una experiència molt gratificant perquè vam viure com una comunitat. Un dia fins i tot vam reflexionar que potser la maternitat s’assemblava a allò. Vam viure coses molt especials.

- Com pot tenir la dona una major representació en la indústria cinematogràfica?
S’està fent molta feina. Hi ha col·lectius com ‘Dones visuals’ que treballen incansablement. El que sí que s’ha de fer és creure que tu pots com a dona. Tenim una educació que ens ha ensenyat que són els homes els que triomfen. Ara estem veient que cada vegada hi ha més dones dins de moltes parcel·les. Tot plegat ha de començar des que som ben petits, si les nenes tenen somnis, que els pares els hi donin suport. D’aquí naixerà una generació de dones que estarà al capdavant de molts llocs. D’aquesta manera algun dia deixarem de parlar de quotes.