M'he begut la independència

Samarretes, sabates, bosses, condons, xancletes i el que faci falta. La possible independència catalana desferma il·lusió, sí, però també desperta les ments àgils a l’hora de fer caixa. I el món de la cervesa no se n’escapa, de la febre sobiranista. L’altre dia, tot passejant i badant, vaig acabar en una terrassa i disposat a haver-me de prendre una Estrella la cambrera em va dir que en tenia “una de millor, molt bona”. “I nostra”, va afegir. 

La birra era l’Estelada. No n’havia sentit a parlar, i certa manera és fins i tot lògic perquè al Camp de Tarragona no se serveix enlloc (no obstant això, té botiga online). La trobareu, principalment, a la meitat nord del país. Es tracta, en qualsevol cas, d’una cervesa molt jove (al web hi diuen que va néixer el Sant Jordi d’ara farà un any) que es presenta en dues varietats: la rossa i sense fermentar. Jo, que he tastat la primera, n’he quedat plenament convençut.

 

D’aspecte brillant, molt daurat, l’Estelada desprèn una agradable flaire en què el llúpol hi té una gran força. No és massa escumosa, tot i que en té la justa, i ja al paladar sorprèn pel seu cos delicat, amb notes de mel i pa. No és especialment amarga (i ja sabeu que per a mi això és un punt negatiu) però sens dubte té presència i es confirma com una pilsen més que correcta. Els seus responsables diuen que té “personalitat”. Els ho compro, va. 

 

El curiós del cas, però, és que la cervesa ens arriba des de la República Txeca (la rossa, que la sense filtrar és tarragonina). Bé, ja és això, potser, la independència. Obrir les teves portes per anar a buscar allà, a fora, el millor. I portar-ho a casa, i aportar-hi el teu toc, el teu caràcter. A més, les relacions amb l’encara germana Espanya es poden tornar complicades, comercialment parlant. Posats a buscar-se un soci cerveser, que sigui txec si no pot ser belga.