Jump to navigation
Esgotem l’any i els que som lectors assidus de blogs i webzines musicals ja estem ultrasaturats de llistes, rànquings i altres tipus d’enumeracions dels que cadascú considera -o fa veure que considera- els millors discs editats durant l’any. Aquest deliri col·lectiu té la seva part bona, no l’obviarem: les llistes -o algunes d’elles- poden ser una bona font de recomanacions, i això, estimats lectors, és or pur, caviar de beluga, cervesa negra bavaresa per a gent que ens alimentem de música a diari com si ens hi anés la vida.
La part trista -i irritant a la vegada- és, però, una histèria col·lectiva que cada any irromp més aviat. Us sembla lògic fer una publicació dels millors discs de l’any un 18 de NOVEMBRE*? No, a mi tampoc m'ho sembla, i és que em regeixo per la lògica per la qual els anys s’acaben quan s’acaben tots els mesos que contenen, suposo que com tots vosaltres. Però n’hi ha uns quants que tenen unes altres coordenades de referència. I qui diu uns quants, diu una carretada d'opinadors musicals que amb la seva lluita a cops de colze per arribar a ser els més avançats acaben per enterrar la producció musical que s'edita durant el desembre. (* dada basada en fets molt reals)
Però anem al que és important. En aquesta carrera contínua per a veure qui es penja la primera medalla no hi ha lloc per a la maduració d’uns treballs discogràfics que, en molts casos, requereixen ser escoltats amb atenció, estima i fins i tot paciència. I tot això ho dic sense haver fet referència encara a que això dels rànquings, les llistes i els tops és un concepte que amaga incongruències i absurditats per a qui les vulgui trobar: el millor disc de l’any? Els has escoltat tots? A tots els has donat les mateixes oportunitats? A tots els has escoltat en el teu millor dia? I en el teu pitjor dia? Compares una obra de mathcore amb una de neofolk? Aquesta bogeria de chiptune de 28 cançons de minut i mig cadascuna és equiparable a un LP de rock progressiu de regust clàssic format per dues cançons de vint-i-quatre minuts? És aquesta llar de foc millor que aquell àtom d'hidrogen?
Tot això ho dic perquè volia acomiadar l’any amb un recull de cançons d’aquest 2013 que m’han semblat destacables per diversos motius (o per cap motiu en concret), amb la certesa de no haver pogut escoltar ni un 5% de tota la producció anual, amb el convenciment que d'aquí un any haurem descobert molts més bons treballs del 2013 i amb la voluntat que sigui una manera de recomanar bona música però sense fer-ho en forma de llista numerada amb posicions de victòria, pòdium i consolació agredolça. I amb l'absurditat afegida d'haver-me esperat fins a l'últim dia de l'any, clar. Així que, per a qui la vulgui, aquí teniu una selecció de 54 cançons d’aquest 2013 divida en dues cares:
Cara A: math, experimentalitat, bogeria, densitat, post-rock, pols i psicodèlia
Cara B: hipnotisme, indie, intensitat, accessibilitat relativa
Les cançons estan ordenades exclusivament per ordre alfabètic, evitant així el que criticàvem abans (i afavorint també la sensació de matxembrat estilístic). Les llistes estan fetes a l’Spotify, amb la qual cosa s’han perdut algunes cançons memorables d’aquest 2013, com les de Trocotombix o Grand Détour per anomenar només dos dels daminificats. Ah, i perdó pels que no sou usuaris d’Spotify, però alguna plataforma calia triar.
Vicenç Torrent. Amant absolut de les absurditats, porta una colla d’anys escrivint-ne en diferents plataformes virtuals i dient-ne a través de les ones radiofòniques. Presenta una preocupant dèria per l’arqueologia musical i audiovisual. Ultrafan de les causes perdudes. S’aixopluga a L’illa dels monstres, espai idíl·lic.
