,
25/10/2013
Música i audiovisuals

La festa dels miracles

L’horror. Una sala de cine plena d’adolescents cridant a un volum infernal cinc minuts abans que comenci la pel·lícula és un panorama que difícilment pot empitjorar. I més quan et fas gran i ja penses de manera inevitable que qualsevol menor d’edat t’esgarrarà la pel·lícula amb els seus comentaris sense substància i en veu alta durant la projecció. Òbviament, tots es tronxen quan s’apaguen els llums, a aquelles edats tot et fa gràcia, ja veus tu, així que la meva última esperança és emparar-me amb l’equip de so de la sala: “que emeti a un nivell de decibels tan gran que eclipsi qualsevol manifestació sonora humana, si us plau”.  

Però al minut 3 de pel·lícula ja ningú riu, ningú no diu res i jo m’he oblidat completament que estic rodejat de desenes de persones potencialment sorolloses. La tensió que provoca la pel·lícula és tan gran que encara que es pugui tallar amb un ganivet ningú no s’hi atreveix. O no s’hi atreveix o no pot. La primera mitja hora de Gravity és tan impressionant i claustrofòbica que aconsegueix un petit miracle com és una sala de cine atenta, amb els ulls clavats a la pantalla i sense articular el més mínim soroll.  

En noranta minuts de metratge només se senten tímids sospirs, just quan la pel·lícula et deixa respirar. Segurament també n’hi ha més d’un entre el públic que està a punt de vessar la llàgrima quan arriben aquells moments inevitables en una producció americana (americana dels Estats Units) en què t’ensenyen tot el seu repertori de valors morals perquè t’estovis com un pa moll. Llàstima, sense aquestes injeccions de sacarina adulterada en què t’inviten a resar per sortir-te’n de situacions extremes l’experiència hauria sigut perfecta.

També resen buscant el seu particular miracle els protagonistes d’una altra pel·lícula que havia vist unes hores abans en un altre cine. També era de producció americana (americana dels Estats Units) i també tiraven de fotos familiars per arribar-te al cor, de reflexions religioses que podrien ser debatudes durant hores i d’algun que altre moment dramàtic que, en cas de no ser-hi, no l’hauria trobat gens a faltar. Sigui com sigui, Prisoners va aconseguir també fer el silenci a la sala, amb el doble mèrit de fer-ho durant gairebé dues hores i mitja i en un horari, diguem-ne, apte per a tots els públics. Va acabar la pel·lícula i vaig tenir ganes gairebé de donar les gràcies a la gent per haver-se comportat i haver-me tornat, ni que fos per un instants, la fe en la humanitat.

Ja a casa i amb les dues pel·lícules païdes arribo a tres conclusions:

  1. Hi ha coses que no canvien. Una d'elles són els determinats peatges que has de pagar quan veus una pel·lícula americana (americana dels Estats Units). Només un miracle que es produeix molt de tant en tant te’n deixa exempt.
  2. Hi ha coses que sorprenentment poden canviar. Feia temps que m’havia allunyat de les sales de cine, en part per no haver d’aguantar la gent pesada que no para de parlar en veu alta, cosa que s’havia convertit en massa habitual. Dues pel·lícules i la gent comportant-se en totes dues. Ho atribueixo a un doble miracle, i això que no sóc de resar.
  3. Hi ha coses que haurien de canviar. Una promoció anomenada la festa del cine, que et permetia veure, durant 3 dies, pel·lícules a 2,90€, va fer que anés dos cops al cine en una tarda, quan feia mesos que no trepitjava una sala. Durant tres dies les sales s’han omplert com mai de gent. Algú dirà que és un miracle. Però no ho és.
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Vicenç Torrent. Amant absolut de les absurditats, porta una colla d’anys escrivint-ne en diferents plataformes virtuals i dient-ne a través de les ones radiofòniques. Presenta una preocupant dèria per l’arqueologia musical i audiovisual. Ultrafan de les causes perdudes. S’aixopluga a L’illa dels monstres, espai idíl·lic.

26/02/2014
Atenció exploradors musicals àvids de nous descobriments i apostes arriscades en directe: dijous al Cau de Tarragona i [cancel·lat] divendres a la sala Dune de Valls tenim en concert els noruecs
31/12/2013
Esgotem l’any i els que som lectors assidus de blogs i webzines musicals ja estem ultrasaturats de llistes, rànquings i altres tipus d’enumeracions dels que cadascú considera -o fa veure que considera- els millors discs editats
04/12/2013
Aquest és un post que podria ser infinit però no ho serà. Frank Zappa va morir avui fa 20 anys i un homenatge a la seva alçada no hi cabria en les dues dimensions que ocupen aquestes línies.
25/10/2013
L’horror.
23/04/2013
Mirava l’altre dia un documental de La 2 amb música de Händel de fons quan se’m van presentar a casa uns senyors de negre. “Que bé, per fi estic a la moda” vaig pensar tot emocionat.