Jump to navigation
L’horror. Una sala de cine plena d’adolescents cridant a un volum infernal cinc minuts abans que comenci la pel·lícula és un panorama que difícilment pot empitjorar. I més quan et fas gran i ja penses de manera inevitable que qualsevol menor d’edat t’esgarrarà la pel·lícula amb els seus comentaris sense substància i en veu alta durant la projecció. Òbviament, tots es tronxen quan s’apaguen els llums, a aquelles edats tot et fa gràcia, ja veus tu, així que la meva última esperança és emparar-me amb l’equip de so de la sala: “que emeti a un nivell de decibels tan gran que eclipsi qualsevol manifestació sonora humana, si us plau”.
Però al minut 3 de pel·lícula ja ningú riu, ningú no diu res i jo m’he oblidat completament que estic rodejat de desenes de persones potencialment sorolloses. La tensió que provoca la pel·lícula és tan gran que encara que es pugui tallar amb un ganivet ningú no s’hi atreveix. O no s’hi atreveix o no pot. La primera mitja hora de Gravity és tan impressionant i claustrofòbica que aconsegueix un petit miracle com és una sala de cine atenta, amb els ulls clavats a la pantalla i sense articular el més mínim soroll.
En noranta minuts de metratge només se senten tímids sospirs, just quan la pel·lícula et deixa respirar. Segurament també n’hi ha més d’un entre el públic que està a punt de vessar la llàgrima quan arriben aquells moments inevitables en una producció americana (americana dels Estats Units) en què t’ensenyen tot el seu repertori de valors morals perquè t’estovis com un pa moll. Llàstima, sense aquestes injeccions de sacarina adulterada en què t’inviten a resar per sortir-te’n de situacions extremes l’experiència hauria sigut perfecta.
També resen buscant el seu particular miracle els protagonistes d’una altra pel·lícula que havia vist unes hores abans en un altre cine. També era de producció americana (americana dels Estats Units) i també tiraven de fotos familiars per arribar-te al cor, de reflexions religioses que podrien ser debatudes durant hores i d’algun que altre moment dramàtic que, en cas de no ser-hi, no l’hauria trobat gens a faltar. Sigui com sigui, Prisoners va aconseguir també fer el silenci a la sala, amb el doble mèrit de fer-ho durant gairebé dues hores i mitja i en un horari, diguem-ne, apte per a tots els públics. Va acabar la pel·lícula i vaig tenir ganes gairebé de donar les gràcies a la gent per haver-se comportat i haver-me tornat, ni que fos per un instants, la fe en la humanitat.
Ja a casa i amb les dues pel·lícules païdes arribo a tres conclusions:
Vicenç Torrent. Amant absolut de les absurditats, porta una colla d’anys escrivint-ne en diferents plataformes virtuals i dient-ne a través de les ones radiofòniques. Presenta una preocupant dèria per l’arqueologia musical i audiovisual. Ultrafan de les causes perdudes. S’aixopluga a L’illa dels monstres, espai idíl·lic.
