8 tresors modernistes de Tarragona

L'herència de Jujol i altres joies arquitectòniques per gaudir d'una passejada instructiva

Surtdecasa Camp

07/01/2020

Entorn

Avui dia les passejades també poden ser instructives. Volem dir que, de vegades, no fa falta entrar en un museu per gaudir de la bellesa de les formes i de l'art. Si caminem per les nostres ciutats, trobarem tresors que ens parlen d'altres èpoques, d'estils artístics i de personatges o artistes que van deixar petjada. En aquest cas, hem volgut fer un petit tast - hi ha moltes més obres que no apareixen en aquest article - del llegat modernista de Tarragona. Una ciutat que deixa, majoritàriament, un rastre d'edificis de l'arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol (Tarragona, 1879 - Barcelona, 1949) que sempre va tenir predilecció per la seva ciutat. Deixeble de Gaudí, va configurar tota una ruta d'edificis singulars en la zona de la seva Tarragona natal. En aquest llistat recuperem algunes obres seves i d'altres arquitectes com Josep Maria Pujol i de Barberà que en alguns casos han estat oblidades o massa amagades.

1. Teatre Metropol
Josep Maria Jujol va adaptar, l'any 1908, les instal·lacions de l'escola del Patronat de l'Obrer fins a convertir-les en un teatre construït amb uns criteris decoratius i simbòlics poc habituals. Entre l'espai que salvava el desnivell entre dos carrers hi emplaçà la platea, la boca de l'escenari i dos pisos superiors de butaques. L'esquelet de l'edifici era per a Jujol un vaixell que conduïa tots els fidels del seu interior, els espectadors, cap als mars de la salvació. Per això, a l'interior hi ha un seguit d'elements que recorden al visitant aquesta idea: baranes treballades com les dels vaixells, passamans que són agulles de teixir xarxes, dedicatòries a la Mare de Déu; a les escales, peixos i una quilla de vaixell que ens situa al fons del mar. Jujol es podia permetre el luxe de trencar tot tipus d'esquemes. Tant a l'interior com a l'exterior es poden trobar finestres, colors i espais que disten de l'estètica normativa d'un teatre; de fet, aplicant el seu llenguatge plàstic, l'artista s'anticipava unes dècades a l'ús de llenguatges que resultarien tan innovadors com quan ell va construir el seu particular vaixell en forma de teatre.

Convent dels Pares Carmelites Descalços I Foto: Pep Escoda

2. El convent dels Pares Carmelites Descalços
El 1896 es col·locava la primera pedra del convent, al terra de l'espai que ocupa l'altar major. Amb forma de paral·lelogram, disposa de planta baixa, que amaga un pati que és un claustre, i té quatre pisos d'altura, quan inicialment en va tenir tres (més la planta baixa), ideats per l'arquitecte Pau Monguió i Segura. Els seus murs es treballaren amb totxo i paredat. Però de l'edifici perduren dos elements arquitectònics molt especials que el fan encara més singular: l'agulla amb què tanca la façana i la llanterna del cambril que Josep Maria Jujol va alçar el 1918. La façana es va resoldre amb criteris neogòtics; en destaca l'agulla que esdevé campanar. La llanterna del cambril que sobresortia de l'altar inferior dedicat a la Mare de Déu del Carme és l'únic element que ha sobreviscut a tots els infortunis històrics que ha sofert el convent.

3. L'escorxador
A la ciutat de primers de segle XX li feien falta diversos edificis públics que la fessin socialment i econòmicament més moderna i operativa. Un d'ells fou l'escorxador, situat a la part alta, a recer de l'antiga muralla romana. L'obra es va dur a terme entre els anys 1899 i 1901 seguint els plànols de Josep Maria Pujol i de Barberà. Una tanca de ferro forjat permet l'accés als murs del vell escorxador, aixecats en forma d'U, elaborats bàsicament amb obra de maçoneria i totxo. A l'edifici es pot veure com el totxo embelleix i separa les finestres de remats triangulars del primer pis o crea unes finestres cegues al pis superior. La plaça pública annexa a l'edifici havia estat l'espai dedicat als corrals d'aquest servei. Avui dia l'escorxador conté les dependències del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili.

4. El Vell Hotel Continental
Aquí, potser, un edifici menys conegut. Reformat l'any 1997 per Antoni Traguany, havia estat un luxós i atractiu hotel. Josep Maria Pujol i de Barberà va remodelar el 1908 els murs d'un edifici que ja havia estat una fonda, com a mínim trenta anys abans de la seva intervenció. L'hotel oferia a primers de segle llum elèctric, una habitació fosca per a fotògrafs, autogaratge o un menjador amb pintures dels artistes més celebrats del moment. Del seu passat modernista en queden dos elements molt destacables a les dues façanes: les prominents motllures en què s'abillaren les llindes dels finestrals i els balcons calats fets amb pedra artificial i guarnits amb unes vistoses flors.

5. La Casa Ximenis
Josep Maria Jujol va reformar la casa del doctor Ximenis, canonge de la catedral, l'any 1914. De l'edifici en destaca la resolució de la façana, que emmarca les finestres i les portes amb esgrafiats, o la presentació de les obertures, que varien a cada pis. Totes les baranes, excepte l'horitzontal del terrat, es feren amb ferro nuat. Jujol va instal·lar uns seients als angles de les balconades, com si fossin festejadors, recurs que inclouria més tard a la Casa Bofarull dels Pallaresos.

6. La fàbrica de la Chartreuse
Els tarragonins associen ben aviat aquest nom a la beguda que elaboraren els pares cartoixans que provenien de França i que van estar a la ciutat, de manera continuada, des del 1902 fins el 1933. A banda del Chartreuse hi elaboraren medicaments en una fàbrica que abans havia estat tèxtil i una destil·leria. La Chartreuse va fer funcionar les destil·leries de la plaça dels Infants des del 1903 fins el 1989. Avui dia només es fabrica el licor a Voiron (França) i per Santa Tecla es fa una edició especial i limitada amb la imatge gràfica de la festa a la contraetiqueta. No se sap exactament quan van intervenir els arquitectes Pau Monguió i Segura i Josep Maria Pujol i de Barberà en les reformes que es van executar a l'edifici. L'aparença del conjunt revela que el gran nombre de finestrals, repartits en tres plantes, proporcionaven molta llum a un gran espai interior. Estèticament les tres plantes tancades per una teulada a dues aigües i una torre lateral s'embelliren per la presència del totxo que anima una composició que prioritzava la funcionalitat a l'ornamentació. Actualment és la seu de l'Escola Oficial d'Idiomes.

7. La Casa Ripoll
L'any 1913 l'arquitecte Josep Maria Pujol i de Barberà va situar la casa gairebé en un mirador natural de la ciutat, tot mirant al mar, amb una tipologia que recorda la d'un castell que va tenir vida en algun conte. La casa pertanyia a la família del senyor Leandro Ripoll; tots els membres s'hi desplaçaven des de Barcelona per passar l'estiu. L'edifici original era molt més gran que l'actual i oferia una estètica que avui ens costa d'endevinar per certs canvis constructius soferts l'any 1970. Al conjunt no hi faltaren la casa dels servents, un camp de tennis, els horts, les cavallerisses, l'espai per als carruatges... La vella mansió continua desprenent molta força plàstica: cal observar la diversa tipologia de finestres del primer edifici, tancades per motllures i amb faixes verticals guarnides amb esgrafiats.

8. La quinta de Sant Rafel
La Quinta va néixer gairebé com un espai de guariment, de contemplació, de descans i d'harmonia amb l'entorn natural on es va construir. La finca es trobava als límits del perímetre urbà tarragoní, a tocar dels seus masos i dels seus camps de cultiu. Marià Puig i Valls, un home de lleis hisendat, va bastir la residència perquè s'hi guarís el seu germà Rafael, un reconegut enginyer forestal. La casa es va aixecar el 1912 gràcies al projecte de l'arquitecte barceloní Juli Maria Fossas i Martínez. L'edifici disposa de planta baixa i un pis, més una torre poligonal inscrita al lateral de la casa, que funcionava com a mirador, i una altra torre posterior guarnida amb ceràmiques blanques i blaves. No hi falten elements modernistes: l'aplicació de la ceràmica, la calidesa amb què es va tractar el ferro forjat de la barana o uns detalls ornamentals propis de la sezession vienesa. El jardí es va plantejar com un jardí romàntic anglès, encara que avui ja no queda res del traçat original i de les espècies que contenia.