Jump to navigation
- La pandèmia sorgeix en un context de mobilitat global que semblava no tenir aturador.Molts dels autors han anomenat aquest moment com l’època de les hipermobilitats. Mai com fins ara la societat es movia tant en tots els nivells: a les mateixes ciutats i entre diversos punts del món. Això explica la rapidesa de com el virus s’ha propagat per tot el món. Precisament per això, algunes de les primeres mesures ha estat restringir la mobilitat.
- Tot i això, el debat d’una mobilitat més sostenible, recuperar més espai per als vianants, etc. ja estava sobre la taula.Els últims anys hi havia un consens entre investigadors, tècnics i polítics: calia que els vianants recuperessin l’espai que han ocupat els cotxes. No és només la contaminació, també la seguretat. Hem normalitzat que una màquina d’una tona pugui circular per la ciutat a 50 quilòmetres per hora; ara algunes ciutats estan reduint la velocitat màxima permesa a 30 quilòmetres per hora. També cal anomenar la dimensió social d’utilitzar el vehicle privat, no tothom hi té accés. O des d’un vessant saludable, no dependre de l’automòbil comporta que fem més activitat física.
- La pandèmia pot ser una oportunitat doncs?La pandèmia ha de ser un accelerador cap a una mobilitat més sostenible. Hi ha desigualtat entre ciutats, n’hi ha que són més atrevides que altres a l’hora d’implementar unes polítiques concretes, però les administracions també topen amb la població. S’estan fent moltes proves pilot, tests, i cal aprofitar aquesta empenta. És un canvi que en un context post-COVID, hagués tardat més a arribar.
- Pel que fa a treure espai als vehicles privats, sembla que hi ha consens.El vehicle està molt arrelat al nostre dia a dia i alguns ajuntaments es troben amb el fre d’alguns veïns que no volen perdre aparcament davant de casa i comerciants que creuen que perdran clients si no poden aparcar just davant de l’establiment. Quan es redueix l’espai per al cotxe, la ciutat guanya vitalitat, dinamisme. Moltes de les mesures que s’estan prenent tenen un cost econòmic zero, però una repercussió molt alta. Donar més espai als vianants perquè puguin mantenir la distància entre ells. Amb la pandèmia ens hem adonat que l’espai que ocupa el vehicle privat a les nostres places, carrers i barris és molt elevat. Estem utilitzant una quantitat ingent de sòl urbà perquè circulin o estacionin els vehicles. Carrers que ens semblaven molt estrets, realment no ho són tant.
- Si reconfigurem la mobilitat, acabem reconfigurant l’espai públic. És una qüestió social al final...Exacte. Sovint parlem de la mobilitat des d’un punt de vista molt funcional, de la logística del transport, però la mobilitat té moltes derivades: com ens relacionem entre els individus, amb la mateixa ciutat... La contaminació té un impacte en la salut dels infants i de la gent gran, sobretot problemes respiratoris. A banda d’un fet tan evident com aquest, una mobilitat depenent de l’automòbil també genera fractures socials molt marcades. Es creen desigualtats per edat, per gènere o per renda a l’hora d’utilitzar el vehicle privat. I també elimina la funció social dels carrers i places, no són només espai per al trànsit, sinó també per a la socialització.
- Si retornem a la pandèmia. Un dels elements de propagació ha estat el transport públic perquè als trens, als metros, als autobusos, etc. costa mantenir-hi una distància de seguretat i l’usuari pot sentir-se vulnerable.Alguns polítics i tècnics han llançat el missatge de no utilitzar el transport públic. Aquest fet, a llarg termini, pot tenir un efecte molt pervers perquè aquests mitjans han de ser clau en el futur de la mobilitat sostenible. És un repte majúscul. Fins que arribi la vacuna o un tractament, cal una inversió de recursos públics per garantir que el transport públic sigui segur, no ens podem permetre que el transport públic sigui un focus de transmissió. Això implica reduir volums d’ocupació i incrementar les freqüències. Les administracions han d’acceptar que durant un temps perdran diners. Cal fer un pla de xoc del transport públic per tal de no perdre usuaris.
- En les ciutats sostenibles del futur, el transport públic ha de ser clau. S’hauria de penalitzar l’ús del vehicle privat?A mi no m’agrada parlar de penalitzar. Hem assumit que a les ciutats és millor fer certs desplaçaments a peu. De la mateixa manera entendrem que no té sentit fer alguns desplaçaments urbans en vehicle privat. Desplaçar-se en transport públic ha de ser més àgil, més còmode i més econòmic i això té a veure en com planifiquem les ciutats. Per exemple, hem de fer llançadores per al transport públic als accessos de les àrees urbanes. És una mesura valenta, però hem d’assumir que algunes persones se sentiran perjudicades. No és una qüestió de costos econòmics, però sí de saber prioritzar. Tenim una planificació urbanística que situa a dalt de tot de la piràmide el vehicle privat i cal capgirar-la. Primer espai per voreres per als vianants, després carrils bici, carrils per al transport públic i finalment, espai per als automòbils.
- En vies d’alta capacitat, hi ha d’haver peatges?Sí. L’escenari ideal seria implementar un sistema de vinyetes a tot l’Estat espanyol a totes les autopistes de gran capacitat. Cal una fiscalitat que realment gravi l’efecte que té l’ús del vehicle privat. Tampoc cal demonitzar l’automòbil perquè en desplaçaments interurbans segurament és necessari perquè no hi ha opció de transport públic. A partir d’aquí, es poden implementar aparcaments perifèrics a les grans ciutats per aparcar-hi a fora i moure’s per dins amb la xarxa pública.Un altre element que ha vingut per quedar-se són els peatges per entrar a les ciutats i les zones de baixes emissions, no només en les grans metròpolis, sinó també en les ciutats de més de 100.000 habitants.
- La bicicleta, quin paper ha de jugar?Ha de ser clau. La bicicleta té moltes virtuts. És un mitjà econòmic i accessible, que marca poques fronteres socialment, pots recórrer un tram més ràpidament que si anessis a peu, ocupa poc espai i per tant permet un trànsit més fluid, zero emissions, fas activitat física i té un cost econòmic baix a l’hora de planificar carrils bici. I fins i tot, ens fa més feliços perquè estem a l’aire lliure, en contacte amb l’entorn. És molt sorprenent que en un clima mediterrani com el nostre, no hi hagi una presència massiva de bicicletes als carrers.
- Creus que les mesures que s’estan implementant amb el desconfinament seran temporals o han vingut per quedar-se?Jo sóc positiu de mena! Vull pensar que sí que farem una transició cap a una mobilitat més sostenible. D’una banda, a gran escala, el model que teníem no era eficient econòmicament a llarg termini. De l’altra, a més petita escala, les mesures que s’estan implementant a les ciutats estem veient que funcionen.
