Jump to navigation
- 'Mal de coraçon' és una confluència de dolors de l’ànima. Podríem dir que, en el fons, tots aquests dolors s’assemblen pel fet de tenir l’amor com a nexe d’unió?El dolor, en el fons, és molt similar en totes les persones tot i que pot venir de llocs molt diferents. Pot ser un dolor físic o molt espiritual. Aquest va ser el punt de partida de l’obra, ja que és inevitable parlar del dolor quan llegeixes Santa Teresa de Jesús, especialment 'Historia de mi vida'. La Victoria Szpunberg va trobar un punt d’unió entre aquests tres personatges, el mal de la santa i la manera de posar-los en comú. Tot això, travessat, sobretot, pel personatge de l’enamorat, a qui sembla que li han trencat el cor. L’obra acaba sent una manera de gestionar aquest dolor que sents quan t’abandonen i et deixen d’estimar, que pot interpel·lar altres dolors.
- El fet que els personatges no tinguin nom, ¿fa els seus dolors més universals o és un gest per situar-los en una quotidianitat que pot patir qualsevol persona?No et sabria dir si era un motiu de la Victoria a l’hora d’escriure l’obra, però, un cop treballes els personatges, és inevitable no fer-los molt particulars i molt personals, si no, a nosaltres, com a actors, ens seria molt difícil treballar un personatge. De fet, ara també em seria molt difícil dir que els nostres personatges defensen una universalitat, però és allò que, com més concret sigui i particular, també és més universal. En el fons, crec que el que és interessant del text és que cadascú parla d’un conflicte molt concret i el porta durant tota l’obra. Això ho fa molt universal i és fàcil comprendre els personatges i entendre perquè determinades situacions els fan mal. La cambrera, per exemple, té nom, es diu Maria, però penso que és un nom que pot interpel·lar molt la universalitat.
- L’obra pren els trànsits de Santa Teresa de Jesús, els seus mals de cor, com a motiu d’inspiració. Com vinculeu el seu misticisme amb temes més terrenals, que són els que afecten els protagonistes?El misticisme es troba en la manera com la Victoria ha plantejat el text i és justament aquest espai on hi pot passar qualsevol cosa, que no està regit pel racionalisme, per l’argument, per una línia temporal. Això fa que en aquest espai hi pugui passar de tot i es pugui parlar de certes coses des d’una mirada molt més àmplia, que va més enllà de la raó i de la causa i l’efecte. Crec que el treball de la Victoria és una molt bona feina sobre aquests tres personatges, ja que els porta a un inici que pot semblar una cosa molt senzilla: una obra amb tres actors en un bar. Això ho hem vist moltíssim. Però aquí es desenvolupa tot en un espai completament místic on no sabem molt bé què pot passar i que ho fa també molt divertit.
- Aquest bar on transcorre l’acció a l’obra, podríem dir que és com un confessionari on els personatges aboquen tots aquests dolors i les seves respectives reflexions?Aquestes ànimes assedegades acabem totes allà, però també gent solitària o perduda que necessita algun tipus de redempció o de confessió. El bar sempre s’ha utilitzat una mica com a això, justament, i és el punt de partida de la Victoria.
- Tot i això, l’obra es presenta en clau d’humor. És la millor manera d’encarar les tragèdies?L’obra és fonamentalment una comèdia i no creiem que la comèdia no pugui parlar de tot. És importantíssim defensar la tragicomèdia, aquest espai on qualsevol cosa tràgica pot esdevenir comèdia en qualsevol moment. De fet, l’obra defuig molt de la solemnitat que podria tenir parlar d’un personatge com Santa Teresa de Jesús o qualsevol altres dels temes que tracta. Al contrari, el nostre patiment no deixa de ser patètic en molts moments i també està bé poder riure-se’n. A més, hem defensat molt que Santa Teresa de Jesús era una persona molt alegre i molt divertida, cosa que sembla que no es vegi reflectida mai enlloc.
Pau Vinyals | Foto: Caterina Barjau - El text va sorgir arran d'una residència de la Companyia Solitària a la Fabra i Coats i a partir de les improvisacions dels intèrprets. Com va ser aquest procés de creació i com van ser les vostres aportacions?Ens vam ajuntar tres maneres de fer força diferents i alhora molt similars en un concepte molt primari sobre allò que és el teatre i l’assaig, com és ara el rigor i l’escolta. L’obra va sorgir a partir d’un parell de pàgines que va portar la Victoria, de temes sobre els quals volíem parlar i de coses que havíem decidit que fossin l’obra, però també gràcies a les aportacions de l’Andrea Jiménez, que ve d’un teatre molt performàtic, a partir d’improvisacions i d’autoficció. Ella ens va proposar de fer molts exercicis, perquè aquests tres personatges i aquestes línies confluïssin i que tot plegat fos un espai molt obert on hi passessin coses de tot tipus. Van ser gairebé quatre setmanes de fer molt treball d’improvisació i de molt treball conjunt amb tot l’equip, ja que tothom va estar molt implicat en tot el procés. La Victoria va utilitzar tot això per escriure el text, perquè l’obra que veiem, al final, és un text acabat seu. Tant per a nosaltres, com per a la Victoria i per a l’Andrea ha estat un procés molt enriquidor. Hem unit diferents escoles en un projecte que, alhora, s’ha convertit en molt personal per a cadascun de nosaltres.
- El teu personatge és el de la cambrera, que en realitat és una actriu que es presenta a un càsting per a un musical sobre Santa Teresa. 'Mal de coraçon' també és una via per denunciar la realitat del món teatral al nostre país?Pel que fa a la temàtica, defugim molt de l’autoficció, però és inevitable que es barregi el fet que nosaltres som gent del teatre, que som actors, i que hi ha certes coses que ens poden preocupar. Però és veritat que allò que passa als personatges, els passa exclusivament com a personatges. Nosaltres, com a actors, hi posem tot allò que creiem que hi podem aportar, però no va de les nostres històries.
- Tot i això, fa uns mesos, tu mateixa vas anunciar que un cop hagin acabat les funcions de 'Mal de coraçon' abandonaves el món de la interpretació a causa de la precarietat i la inestabilitat de l’ofici. Com vius que justament aquest sigui el teu últim paper?Per a mi, ha estat un súper regal. Quan la Victoria va escriure l’obra, no sabia que jo deixava la professió. De fet, va ser un decisió que vaig anunciar durant el procés. La veritat és que no deixa de ser dolorós fer un dol com aquest, perquè és abandonar una cosa que estimes i per la qual has apostat molt. Alhora, m’he sentit molt acompanyada i ha estat molt bonic fer-ho amb la família, que és la Companyia Solitària, que són els meus amics i els meus companys de carrera. Ha sigut un procés molt generós per part de tothom. A mi també em venia de gust fer un comiat d’aquesta manera i l’he aprofitat al màxim. No podia haver demanat un comiat millor. A més, ara ens estan sortint molts bolos i sembla que la gira s’allargarà molt, perquè l’obra també va funcionar molt bé al Teatre Nacional de Catalunya. Per tant, mentre això pugui ser la cua, la seguiré.
Júlia Barceló i Pol López | Foto: Caterina Barjau- Quins aprenentatges n’heu tret més enllà del mètode en què heu creat l’obra i de la redescoberta de Santa Teresa de Jesús?Nosaltres tres som actors de text i hem treballat sempre obres molt acabades. Som molt rigorosos en el text i ens agrada defensar-lo amb totes les conseqüències, però, en aquest cas ha estat molt bé poder trencar certes pors que sorgeixen quan treballes amb el text. L’Andrea ens ha ajudat a creuar aquestes línies i a arribar a un espai més boig i divertit del que estàvem acostumats. Hem après a no pensar, a trencar amb prejudicis. Jo li agraeixo el joc teatral perquè crec que ens ha fet millors actors i ens ha convertit més flexibles, que és el que busquem com a companyia, buscar noves maneres de fer i d’enfrentar-nos a un text.
- A més, l’obra barreja gèneres, llengües, realitat i ficció...Quan s’ajunten moltes peces és molt important que l’equip sàpiga què fa. En el fons, l’actor és l’última peça que és llança al buit, però abans hi ha hagut moltes persones que han fet una feina fantàstica. Sentir això en un procés d’assaig, no és tan habitual. Si en Pau, en Pol i jo ens hem pogut llançar de maneres en què potser no ho haguéssim fet en altres circumstàncies, és perquè ens han donat molt suport i sabíem que tot l’equip apostava molt pel projecte a través d’una feina molt rigorosa.
- Al final, segurament, al públic li interessarà saber si hi ha respostes o una cura per aquests mals de cor que pateixen els protagonistes. Deixeu la porta oberta a l’esperança?Crec que sí. De fet, com que vam fer tantes funcions al TNC, no ens esperàvem que la resposta del públic fos tan increïble. Va ser molt bonic veure el tipus de comunió que es generava durant les funcions. La gent sortia molt contenta i ho hem aconseguit sense banalitzar gens el tema i anant a totes les profunditats que hem volgut, no ens hem quedat en la superficialitat. Alhora, crec que l’obra és molt lluminosa i aposta per la comunitat. Sols no podem fer gaire cosa, però junts, encara podrem seguir endavant.
Web FITT Festival Internacional de Teatre de Tarragona Web Companyia Solitària
