Mercè Arànega: "Quan acabo d'interpretar Neus Català sento tristor, ràbia i un buit immens"

L'espectacle 'Neus Català, un cel de plom' passarà per Reus, Valls i l'Espluga de Francolí

Sílvia Sagalà

08/02/2016

Espectacles

La prioratina Neus Català és la darrera supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrück, a Alemanya. El passat mes d’octubre va complir 100 anys i enrere deixa una vida repleta d’episodis històrics tan importants com la II República, la Guerra Civil, l’exili cap a França, la Segona Guerra Mundial i la deportació a un camp d’extermini per haver desenvolupat una activitat antifeixista clandestina. Quan la Neus va ser alliberada va prometre que no oblidaria mai, per això, la seva és una història de lluita i denuncia constant. Ara, la vida de l’activista es plasma en un espectacle teatral titulat ‘Neus Català, un cel de plom’ que interpreta l’actriu Mercè Arànega.

"Per mi, l’episodi més intens de l’espectacle és el que descriu l’experiència de les mares i els nens jueus en els camps de concentració i la seva eliminació sistemàtica".

- Què representa la Neus per tu?

Un exemple de resistència, de força i de lluita contra totes les injustícies del món, les que ha patit ella i les universals.

- A l'obra et poses a la pell de Neus Català i de totes les dones que van patir les barbàries d’un camp de concentració. Què suposa per tu fer arribar la seva veu?

Per una banda és una responsabilitat molt gran representar la memòria de Neus Català i a la vegada és molt satisfactori poder fer arribar la seva veu a tothom. Suposa poder fer que tothom sàpiga el que va passar, que no s'oblidi per evitar en la mesura del possible que torni a passar.

- Avui milers de refugiats sirians es juguen la vida per buscar un futur millor. Hem après alguna cosa dels errors del passat?

Res.

- Com es prepara emocionalment un personatge com aquest?

Mirant de distanciar-te, procurant que les teves emocions no amaguin el missatge que ha d’arribar. No convertir-la en una víctima perquè ella no ha volgut ser mai una víctima, diu que quan un es considera una víctima perd la força per lluitar i els botxins guanyen, per això ella es considera una supervivent.

- T’enfrontes a un monòleg molt intens, què sents quan acabes l’obra?

Un buit immens, una tristor infinita i una ràbia brutal. I també la satisfacció de pensar que la memòria del que va passar no cau en el sac de l’oblit.

- Porteu a escena una adaptació de la novel·la ‘Un cel de plom’ de Carme Martí. Com s’ha fet la selecció dels textos per encabir-ho en poc més d’una hora?

Intentant conservar aquells passatges que s’han considerat més importants i resumint altres moments de la seva vida, tot i que això ha estat feina principalment del dramaturg Josep Maria Miró i del director Rafel Duran.

- Quin és el moment més intens per tu de l'espectacle?

Un episodi que descriu l'experiència de les mares i els nens jueus en els camps de concentració i la seva eliminació sistemàtica.

- Ja fa sis mesos que representeu l’obra i sempre acaba de la mateixa manera: el públic dempeus ovacionant-vos a tu i a la Neus. Què creus que els captiva?

És molt emocionant. Crec que és un homenatge a la Neus i, per extensió, a totes les dones i homes que van haver de patir aquelles barbaritats.

- Què ha dit la Neus de l’espectacle?

Ens va venir a veure al Teatre l’Artesana de Falset. Va dir que li havia agradat molt, però em va fer gràcia perquè també va dir que faltaven coses de la seva vida. Li vam explicar que no era pas fàcil resumir una vida i més tan llarga com la seva! En una sola hora és difícil, hem de pensar que ja té 100 anys.

- Més enllà de ‘Neus Català, un cel de plom’, en quins projectes està treballant Mercè Arànega?

En el proper muntatge del Nacional, ‘Victòria’ de Pau Miró, que es podrà veure a la Sala Gran del 4 de maig a finals de juny.

- Per acabar, que t’agrada fer quan surts de casa?

El món està tan ple de coses... No hi ha una sola cosa que m'agradi fer!

- Quines són les teves 5 cançons de capçalera?

No tinc cançons de capçalera. La banda sonora de la meva vida és completament eclèctica: Janis Joplin, Bruce Springsteen, Lluís Llach, Enrique Bunbury...