Reus balla a ritme de claqué

Gene Kelly, Fred Astaire, Ginger Rogers... A qui no li sonen aquests noms de l’època daurada del musical “made in” Hollywood? Màxim exponent del “happy end”, aquest gènere va viure el seu moment àlgid amb el pas del blanc i negre al color i del cinema mut al sonor. Quin millor instrument per dur a l’extrem les potencialitats del setè art que el so de les “claquetes” de les sabates i el ball vertiginós dels protagonistes dels films?

 

El claqué com a disciplina dins el món de la dansa ha evolucionat molt des dels anys 50. Actualment, es poden veure actuacions de claqué sobre sorra i en interacció amb d’altres disciplines com la dansa clàssica, el flamenc o el hip hop. Des de fa 27 anys, el col·lectiu Dixiclac acosta a la capital del Baix Camp, no només espectacles de claqué fruit d’aquesta evolució, sinó també números u del panorama internacional que són els Kelly-Astaire-Rogers del present.  

 

Enguany ho farà amb tres espectacles diferents: 'ExhiBIT', de Rubén Pérez, Laia Molins i Txus Eguilaz (que repeteix després del gran èxit de l’edició anterior), una 'Mostra de claqué d’aquí' on participaran grups de dansa del territori, tant professionals com amateurs, i “Barcelona Rhythm Tap”, que clourà aquestes 48 hores de claqué a la ciutat. Aquest espectacle, dirigit i interpretat per Guillem Alonso, juntament amb Roser Font, Josep Meléndez i Laia Molins, és un recull de coreografies pròpies, on també s’inclouen peces d’alguns dels grans mestres del claqué.

 

L’energia dels ballarins va de la mà de l’espectacularitat dels moviments en la posada en escena. Tanmateix, es deixa lloc a la naturalitat i la improvisació i és que l’objectiu de la peça que presenta la companyia és transmetre sensacions, sentiments i emocions, amb l’objectiu d’arribar a una complicitat amb el públic. Aprofitant les característiques del claqué, que dóna peu a jugar amb diferents tempos i moviments, l’espectacle proposa una fusió entre textures i superfícies variades i aposta pel ritme sense lanecessitat d’acompanyament musical; únicament amb el que cada ballarí pot fer amb les seves sabates i l’escenari com a espai buit per experimentar.