Coia Valls: “Escriure és una manera de fugir de la quotidianitat”

L’autora reusenca presenta el seu nou llibre ‘Amor prohibit’, una novel·la històrica que s’endinsa en la Catalunya del s.XV

David Fernàndez / Genís Pena

22/04/2015

Llibres

Fa 5 anys va poder publicar la seva primera obra arran de guanyar un concurs... I això li va canviar la vida. Coia Valls no ha parat des d’aleshores i ara presenta la seva cinquena novel·la històrica: ‘Amor Prohibit’. El llibre està cridat a ser un gran èxit igual com ho han estat els anteriors, que ja s’han traduït a altres llengües i distribuït en altres països. Sant Jordi s’apropa, i des del Surtdecasa us recomanem aquesta història d’amor entre en Marc Roselló, un sacerdot cridat a les més altes esferes de l’Església, i l’Agnès de Girabent, filla d’un noble rural de la Seu d’Urgell, que vol seguir les passes de metgesses com Margarida Tornerons o la jueva Floreta Sanoga.

"D’alguna manera els escriptors som aquells personatges de cine mut que posaven una llima a un pastís perquè els presoners poguessin escapar. En aquest cas els presoners serien els lectors i els convido a que escapin"

- Posa’ns una mica en situació. Fins on ens pots explicar de la relació del Marc i l’Agnès, la parella protagonista del llibre?

És la posada en escena d’una relació clandestina ubicada al segle XV que et permet aprofundir en sensacions com l’angoixa de la separació, el desig, la bogeria... El terratrèmol que apareix a l’obra és l’epicentre de la novel·la i serveix com a metàfora d’allò que els hi succeeix als personatges mentre busquen el seu destí.

- 'Amor prohibit' sorgeix d'una notícia que vas llegir sobre un grup de sacerdots del bisbat de Solsona que es mostraven a favor de reobrir el debat del celibat obligatori. A partir d'aquí vas recordar una història que t'explicava la teva àvia…

Sí. És una història que va tenir lloc al 1845 quan un petit terratrèmol va sacsejar la ciutat de Valls. Recordo que sentia explicar aquesta història quan jo era petita, i a casa meva parlaven de la relació d’un sacerdot amb una jove, que no sé si realment era la meva besàvia o algú molt proper. Sempre em deien que no li fes massa cas... I no en vaig sentir a parlar massa però vaig pensar que s’havia de preservar. Més endavant vaig pensar que era oportú ‘posar a ventilar’ la història per ‘treure la taca’ d’aquest amor prohibit. Crec que un amor prohibit com aquest no ha de ser forçosament un amor pecaminós.

- Sempre intentes que el lector trobi una segona lectura en les teves novel·les, oi?

Sí. Jo crec que el títol seria més correcte si es digués ‘Amors prohibits’ perquè n’hi ha més d’un. L'altre seria el paper de la dona en la societat del segle XV i l'aspiració d'estudiar medicina de la protagonista. De totes maneres, la segona lectura és quelcom que correspon al lector. En aquesta novel·la, per exemple, amb quin de tots els amors prohibits es queda? La seva lectura és la que acabarà de completar l’obra.

- T'agrada treballar amb la novel·la històrica. Què té el passat que et captiva?

Escriure i llegir són fugides de la quotidianitat. D’alguna manera els escriptors som aquells personatges de cine mut que posaven una llima a un pastís per a què els presoners poguessin escapar. En aquest cas els presoners serien els lectors i els convido a que escapin. Pel mateix preu, te’n vas més lluny (riu).

- Per tant imaginem que, una vegada més, una de les claus del llibre ha estat el treball que has fet a l'hora de documentar-te...

Sí. I és una feina fantàstica perquè pel camí et trobes a gent que en sap moltíssim. Sóc novel·lista, i faig ficció, però m’encanta envoltar-me d’historiadors, arqueòlegs, biòlegs... que t’ajuden a trobar llibres, ubicacions... Documentar-se és bàsic per a crear una atmosfera versemblant i per a convidar al lector a quedar-s’hi una temporada.

- Durant aquest procés t’has sorprès aprendre alguna cosa que no esperaves?

Sí. Concretament la descoberta de Sant Valentí. Sempre ens han dit que és una tradició importada de fora, i realment les despulles de Sant Valentí han estat descansant durant molts segles a Sant Benet de Baiges. A més, tenim un poema del segle XV que parla de Sant Valentí com a patró dels enamorats escrit pel poeta Pardo. Posteriorment Martí de Riquer va revalidar-lo i va fer un estudi sobre aquest tema que va publicar l’any 1955 a la revista ‘Filologia Española’. Sempre ha estat un protector dels enamorats, dels que s’estimen, de l’amor, i vaig pensar que encaixava bé al llibre.

- De fet, en totes les teves cinc novel·les has hagut de fer un treball previ de documentació força extens ja que sempre has escrit novel·la històrica. ('La cuinera' estava ambientada al XVIII, 'Les torres del cel' al segle XI, 'El mercader' al segle XIV...) Aquest procés forma part del teu mètode de treball?

M’apassiona viatjar tan lluny i haver de muntar-me tota aquesta pel·lícula. Bec molt del cinema i de tots els recursos artístics que tinc a l’abast. Existeix com una tasca de recreació que és molt addictiva. Per construir el llibre de ‘La princesa de Jade’ vaig haver d’anar al Museu Guimet de les arts asiàtiques (França) a buscar unes terracotes que van trobar a unes excavacions. A partir d’aquí te les has de mirar, veure què et provoquen... Va ser molt emocionant.

- Vas començar editant als 50 anys i ja no has parat. Et veus tota la vida escrivint?

I tant. Escriure t’ajuda a reorganitzar-te, a recrear-te... D’alguna manera és com aquell que pinta un quadre -que ha de ser molt curós a l’hora de pintar-lo-, o un fotògraf -que ha de tenir en compte l’enquadrament-. Només aquest procés de creació ja val la pena, i això és el que jo volia quan vaig començar a escriure. Després ja tenia ganes d’explicar aquestes històries i posteriorment vaig tenir ganes de publicar-les.

- Sant Jordi està a tocar… com el viuràs?

Estaré a Barcelona donant tombs. Firmant a l’FNAC, a l’Illa... i a moltes llibreries.