Arnau Martínez
,
11/04/2018
Llibres

Anna Gispert: “Gràcies a Montserrat Abelló podem estimar la poesia”

L’Any Montserrat Abelló celebra el centenari del naixement de la poeta

Foto: 

Cedida
Anna Gispert a l'esquerra i Montserrat Abelló
Montserrat Abelló (Tarragona 1918 – 2014) escrivia "estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades”. Li agradava que li diguessin ‘poeta’ i no ‘poetessa’. Va néixer a Tarragona, però va viatjar durant molt temps. De petita perquè el seu pare era enginyer naval i, de gran, perquè va haver de marxar a l’exili quan va esclatar la Guerra. Va començar tard a escriure i ho va fer d’una manera molt senzilla, fent versos de la quotidianitat. Reivindicadora del feminisme, de la llengua i de tants altres temes que estan a l’ordre del dia. Enguany se celebren 100 anys del seu naixement. Amb 90 anys recitava de memòria els poemes i va ser llavors quan l’Anna Gispert (1960) la va conèixer personalment. Gispert és presidenta de l’Associació Professionals i Estudiosos de Llengua i Literatures Catalanes (APELLC). Dijous 12 d’abril, l’entitat organitza una taula rodona al voltant de la figura d’Abelló. Amb aquesta excusa hem parlat amb qui ens ha redescobert l'autora.
"Qualsevol anècdota nostra la podem trobar a les paraules de Montserrat Abelló. Crec que és una de les dones de les que se'n parlarà en el futur"

- Quina és la importància de l’obra de Montserrat Abelló?
Comença a escriure de gran, als 40 anys, i ho fa amb una poesia molt clara, molt propera. Qualsevol persona se la pot fer seva perquè t’hi veus reflectit. En un poema pot parlar de planxar i de plegar la roba. En un altre es pregunta per què el seu fill no pot entendre segons quines coses perquè té Síndrome de Down. Hi ha poemes que dedica al retorn de l’exili o als seus pares. Qualsevol anècdota nostra la podem trobar a les paraules de Montserrat Abelló. Crec que és una de les dones de les que se'n parlarà en el futur.

- La proximitat l’aconsegueix amb la senzillesa?
D’entrada, als poemes no posa títols. Reflecteix el fet de viure, el valor de la paraula o reflexions existencials. Explica i parla del que veu.

- Amb la diagnosi del seu fill de Síndrome de Down, hi ha un canvi en Montserrat Abelló i troba en la poesia una nova manera d’expressar-se?
Montserrat Abelló va tenir tres fills i el petit tenia Síndrome de Down. Crec que ella ho va intentar viure amb tota la naturalitat i normalitat. “Hi ha un poema que ho explica: Ets negre / estàs malalt. / Confons el negre amb el blanc. / I em pregunto per què. / Per què jo / no et puc aclarir aquest enigma, / si duus la meva sang”. El fet d’escriure és com una mena d’aixopluc, però ella es va preocupar perquè el seu fill pogués tenir una vida digna.

- Traduir era una de les seves altres passions...
Crec que era una dona molt valenta perquè va traduir autors difícils. A més va traduir bàsicament dones, sempre ha procurat difondre l’obra de les poetes i sobretot poetes americanes.

- Reivindicava el feminisme...
Ella va participar d’Edicions La Sal de Barcelona, un col·lectiu de dones que van lluitar a favor del feminisme. Hi havia Maria Mercè Marçal, que era amiga de Montserrat Abelló, Maria Àngels Anglada... Van fer un front comú per intentar avançar com a societat.

- Quin tipus de feminisme reivindicava?
Deia que la dona ha de ser lliure, independent i que ha de poder viure de treballar i ha de poder sortir de casa tranquil·lament. És un feminisme senzill, potser, però tenia una visió molt àmplia de les coses. Va viatjar molt i tenia una mentalitat molt oberta.

- És una veu per descobrir, la de Montserrat Abelló?
Jo crec que amb el fet d’haver marxat fora se li va perdre la pista. També va començar a escriure de gran i ha costat que hi hagi un reconeixement. És cert que a Tarragona se la convidava molt, però tot i això considero que la gent jove ha de poder-la figurar com una de les dones referents. És una veu per destapar encara, gràcies a Montserrat Abelló podem estimar la poesia.

- Abelló al pregó de Santa Tecla de 2011 referint-se al franquisme i al seu exili deia: “Tinc claríssim que és la nostra llengua catalana el que ens dóna identitat i per això fan tot el possible per aniquilar-la”. Una frase que segueix estant a l’ordre del dia…
Aquell dia, en acabar, vam anar a veure-la a un despatx del costat del saló de plens. Va dir una cosa que em va impactar: “Tanta imposició del castellà m’aclapara, ens el faran avorrir”. En uns premis a Girona, el presentador va preguntar si hi havia algú que no entengués el català. Una persona va manifestar-se i el presentador va començar a fer l’acte en castellà. En aquell moment, Abelló va aixecar la mà i va dir que ella no entenia el castellà, que si podia continuar en català. Amb més de 90 anys ella no anava amb embuts i reivindicava la llengua. Era una dona que es permetia el luxe de dir el que pensava i això és molt sa.

- En el mateix pregó va dir: “Cal que retrobem la força de la paraula, la nostra, i si cal, i cal, del nostre crit, que si als anys 70 va ser el de «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia», avui és el d’independència. Un crit des de sempre latent dins de nosaltres”...
En aquell pregó de Santa Tecla va ser de les primeres vegades que vaig sentir a parlar d’independència al saló de plens de l’Ajuntament de Tarragona! Reivindicava una cultura, una llengua i poder tenir el nostre propi Estat. No hem d’oblidar que va viure fins als 96 anys i va tastar totes les èpoques històriques hagudes i per haver. Després de viure tantes èpoques, ella va escollir que fóssim un país normal. 

També et pot interessar