Jump to navigation
- Per què escolliu el tema de la mort?Considerem que val la pena que quedin reflectides tota una sèrie de costums, de creences i d’històries que són molt interessants al voltant de la mort, perquè sembla que es van esvaint i perdent. D’altra banda, volem deixar clar que és un tema del qual es pot parlar perfectament sense caure en cap tipus de morbositat.
- Per què no se’n parla gaire de la mort?El procediment quan es produeix una defunció ha canviat totalment. Fa anys naixíem i moríem a casa, ara es fa en un hospital. Les vetlles dels difunts es feien a casa, les funeràries venien a casa a buscar el mort i l’enterrament passava per tots els carrers del poble. En definitiva, hi havia un acompanyament continu del difunt. D’altra banda, la iconografia de la mort estava present, fins i tot se’n feien acudits. No és estrany veure en revistes infantils com el TBO o el Patufet, imatges de la mort. Però arriba un moment que desapareixen. També hi ha milers de refranys sobre la mort que no els fem servir. I finalment, hi ha una sèrie de diades, la més important Tots Sants, on es convivia amb els difunts. També s’han perdut.
- Vosaltres, en canvi, en parleu amb un to desenfadat de la mort.Hem de treure ferro a l’assumpte. Expliquem algunes anècdotes que poden semblar xocants. Per exemple, a finals del segle XIX, a Porrera van enterrar un senyor acompanyat d’un ball de valencians i d’un ball de diables, a petició expressa del difunt i dels seus amics. I quan van arribar al cementiri van fer una carretillada. A Nova Orleans enterren a la gent amb músics de jazz tocant, i per què no? No és cap lleig. Aquell senyor, si hagués aixecat el cap, segur que hagués estat molt content de veure com petaven les carretilles.
- Ens han inculcat, però, que la mort és un moment de tristesa...Naturalment que és un moment trist per la pèrdua d’un ésser estimat, però la mort forma part de la vida. Hem d’aprendre a acceptar la mort i a passar el dol correctament, a recordar aquella persona sense entristir-nos. Abans parlàvem de l’acompanyament continu del difunt: preparar el cadàver, vestir-lo, fer una vetlla més llarga... El que feia és ajudar a fer passar el dol. Ara costa moltíssim. Es mor a l’hospital, de l’hospital al tanatori i cap al cementiri o al crematori; i tot sense passar per casa! No tenim l’oportunitat de conviure amb el difunt, encara que sembli una paradoxa.
- La diada de Tots Sants ha anat evolucionant també?Ha anat canviant a mesura que ha canviat la societat. Buidar de contingut els rituals al voltant de la mort, encara que siguin religiosos, el que provoca és un desajust. Ens queixem molt de la festa americana de Halloween, però és que quan tu buides un espai, aquell s’ha d’omplir d’una manera o d’una altra i en aquest cas l’ha ocupat el Halloween. També és cert que a aquí ha arribat la festa més comercial: nens disfressats demanant caramels i festes a les discoteques. I d’això en diuen Halloween...
- Com era la celebració de Tots Sants antigament?Era una celebració familiar, la gent es trobava a casa i a la nit sopava. La castanyada mai ha estat una festa per si sola, formava part de la festivitat de Tots Sants. El dia 1 de novembre s’anava al cementiri a visitar els difunts i a portar-los-hi flors i el dia 2 era el dia de la torna visita, les ànimes dels morts ens visitaven a casa. Per això hi havia diversos rituals i diverses creences que el fet de celebrar-les ajudava a mantenir viva la memòria dels nostres difunts.
- Llavors, la castanyada sempre ha tingut relació amb Tots Sants.La castanyada i Halloween són rituals que naturalment s’han tergiversat i s’han buidat de contingut. Es feien dins la celebració de Tots Sants. Es menjaven castanyes perquè és un producte del temps, igual que el moniato. Llavors es resava el rosari en família i hi havia la creença que per cada castanya que menjaves podies salvar una ànima del purgatori.
- Com afecta a la mort la laïcització de la societat actual?Ha afectat bastant perquè molts costums tenen un origen religiós. Volem ser tan laics que esborrem qualsevol cosa que tingui a veure amb la religió quan, realment, des de sempre, els costums tenen un rerefons religiós.
- Al llibre parleu de “la cultura de la mort”.Són les creences. Per exemple, existeixen els psicopomps, aquests sants guies que acompanyen l’ànima del difunt. Els grecs tenien a Caront que acompanyava els difunts a un costat o a l’altre, els egipcis tenien Anubis que decidia si les ànimes seguien el camí o no, i a la religió cristiana hi ha Sant Miquel que és qui diu si una ànima va al cel o no.
- Lluny de creences, avui en dia la mort és un negoci.Es pot dir que sí, però no és un negoci provocat. Ens morirem igualment hi hagi o no hi hagi negoci. Per qüestions sanitàries i d’higiene, hi ha una normativa molt específica que ha generat una indústria al seu voltant. Un poble de mil habitants no pot tenir una empresa funerària pròpia i per això existeixen les grans indústries. El que cal és que facin bé la seva feina i no abusin amb els preus.
- Per acabar, el necroturisme està en auge?Sí! A més considero que és força interessant. La majoria de pobles on s’organitzen, qui les realitza és un historiador local. Tenim uns cementiris monumentals, un patrimoni arquitectònic pràcticament museístic. És interessant descobrir-los i, a més a més, com a excusa, es pot esbrinar com ha estat la vida d’aquell poble, la seva evolució, els personatges il·lustres enterrats... Un cementiri és un llibre d’història, d’art i d’arquitectura.
