Jump to navigation
- Primer la fotografia o el text?És la gran pregunta! La majoria de textos han nascut d’una fotografia. Tenen més ales, més dinamisme perquè s’aferren a una cosa gràfica que ha generat un relat i jo l’he transcrit. També hi ha molts textos que m’han sortit d’una idea que he tingut caminant per la Rambla, sortint de la feina cap a casa. En publicar el llibre he fet algun canvi, tenia més arxiu fotogràfic, i alguns textos del principi els hi he canviat la imatge.
- Però al llibre apareix primer el text i després la fotografia...Sí! És una qüestió d’edició, per donar-li més pes al text. Primer va el text i al final hi ha la fotografia que l’acompanya. Jo recomano una cosa, començar per la fotografia, potser també ajuda a entendre el text.
- Com comences a escriure?Vaig començar el 2015, sobretot a Facebook perquè encara no tenia Instagram. Eren aforismes, una foto amb un petit text. De fet, encara ho faig. Per una sèrie de desencadenats vaig tenir una necessitat d’explicar coses, de crear. A més, vaig fer un taller d’escriptura amb l’Eva Piquer i uns mesos abans havia creat ‘El andén volátil’ que és un accident.
- Un accident?M’havia apuntat a un curs de Photoshop i resulta que era un curs de Wordpress. Llavors el treball de fi de curs era fer una web i vaig crear ‘El andén volátil’. Així que no he sabut mai editar fotos perquè no vaig arribar a fer el curs! Allà vaig començar a publicar les fotografies i algun text que s’han anat fent més grans en extensió.
- I a fer fotografies?Va ser tot a la vegada. Al començament fotografiava qualsevol cosa, ara ho he anat polint. Ho enfoco cap a una fotografia de carrer, de detall, molt en blanc i negre...
- Per què blanc i negre?Amb el blanc i negre treus molta informació addicional, et quedes amb una cosa molt residual i enfoques cap a on vols. Va anar tot lligat. De fet, en aquella època vaig començar a cantar i és una de les arts que em dóna molta inspiració.
- Jugues molt amb el llenguatge, amb imatges conceptuals...M’agrada la fotografia més petita, més mínima. No fotografiar un paisatge ni un carrer amb tota la seva magnitud, em quedo amb coses més petites. Això fa que pugui jugar amb el llenguatge. De fet, m’obsessiona molt, crec que és aquest punt de donar tombs a les paraules i quan trobes una combinació interessant, estàs més satisfet.
- Com has aconseguit aquest ull tan fotogràfic?Ara veig un món que abans no veia. Això és fruit de fer una foto i una altra foto. Portar la càmera a sobre i ser conscient que la càmera està amb mi i observar comportaments que surten del que és habitual. Hi ha dies, setmanes, que no faig cap foto, d’altres que n’aprofito cinc o sis.
- Acostumes a fotografiar escenes urbanes.El paisatge com a tal que més surt és el litoral, camins de ronda i platges. Però sí, hi ha molt de paisatge urbà perquè és on està la gent, aquesta quotidianitat. Vaig perseguint la petjada que deixem inconscientment quan fem el nostre dia a dia. Com que sempre vaig amb la càmera a sobre és més fàcil. Ja tinc el xip posat en buscar aquestes empremtes, aquests senyals.
- Què et permet el fotorelat?Potser el títol ho explica, és metafòric també. Quan vaig haver de posar el títol em va venir de seguida 'Cinquanta pedres al mar'. Però una pedra no és un còdol. El còdol és més embellit i rodó, té una connotació més poètica. És l’alliberament de tirar una pedra al mar, cada relat és un alliberament que he fet. He tret coses de mi perquè algú les agafi.
- Què hi ha de tu a ’Cinquanta còdols al mar’?Hi ha un component autobiogràfic important que es detecta rapidíssim, sobretot en els relats que narro la malaltia del meu avi, l’alzheimer. O la seva mort i com va rebre la notícia la família, sobretot la meva àvia. És la peça amb qui tenia més capficament per veure com ho encaixava. Després hi ha relats que parteixen d’un fet que m’ha passat, però després hi ha molta ficció.
- Què t’han permès les xarxes socials?A mi m’han ajudat molt, tot això va néixer des d’aquí. De fet, la Mònica Socías que presentarà el llibre a La Cantonada, va ser de les primeres persones que em va començar a seguir a través de les xarxes socials. És d’aquelles persones que em fan comentaris que t’animen. En el primer moment em van aportar molta crítica que no tenia a Facebook que és pels amics. Instagram és un lloc obert, amb desconeguts. Ha sigut projecció, poder arribar a molta gent que li agradi.
- I per què has decidit passar ara al paper?Ha estat molt casual. Jo no tenia cap intenció d’editar un llibre, de donar un cos als meus personatges, estaven molt tranquils al món virtual. Però va sortir l’oportunitat amb Ganzell i jo encantada! És un repte perquè vaig haver de fer una selecció de textos, gratar l’arxiu fotogràfic i veure tot el procés de l’edició.
- És una escriptura totalment diferent de la periodística...La sintaxi de la ràdio és ras i curt, però hi ha la riquesa de la sinonímia. Hem de treballar molt amb els sinònims per no avorrir a l’audiència en una crònica. Un avantatge que tenim els que ens dediquem al periodisme és que no tenim por al full en blanc. Vols dir coses però no saps per on començar, no! Ja tenim aquella determinació de posar-nos a escriure.
- Per acabar, estàs en un moment de plenitud creativa?Sí! En el moment que vaig començar a escriure tenia moltes coses a dir i ara encara en tinc més. No deixo d’escriure, vaig pujant per la Rambla, anant cap a casa i encara tinc idees. Segueixo publicant a les xarxes i cada dia tinc més ganes de crear, jo m’alimento així. És una manera de sortir del dia a dia.
