Arnau Martínez
,
17/01/2019
Llibres

Josep Gil: “Quan la gent comença a pensar, desapareixen els dogmes, allò que sempre ha estat dit"

El mossèn acaba de publicar ‘Cristians, tanmateix’ on qüestiona el model actual de l’Església

Foto: 

Arnau Martínez
Mossèn Josep Gil
Josep Gil (Reus, 1928) és un capellà que acaba de publicar ‘Cristians, tanmateix’. Amb 90 anys, Gil encara es fa moltes preguntes. Al pròleg del llibre, Montserrat Coll assegura que “invita a superar barreres sense por”. Aposta per una Església d’estructura laica i parla sense tabús del celibat, de les dones, de l’avortament o de la comunitat LGTBI. Vital, incòmode i alliberador. Josep Gil és teòleg i ha passat per diverses esglésies del territori, ha fundat Justícia i Pau de Tarragona i fins i tot ha fet d’organista de la Catedral. Ara, jubilat, exerceix de mossèn adscrit a la parròquia del Catllar on ens rep.
"El celibat té les hores comptades. Les dones, el col·lectiu LGTBI, el divorci o l’avortament crec que costarà una mica més. En mesura que la societat avanci, l’Església no tindrà cap remei més que avançar"

- Com hauria de ser una Església laica?
Una Església laica és un contrasentit, d’estructura laical. Una Església no centrada en el culte, ni en la transmissió de la fe pròpiament dita, en la catequesi, sinó en la missió. L’Església s’ha de fixar amb la seva relació amb el món.

- Però laic vol dir que no segueix cap religió, cap confessió...
Cal diferenciar entre laïcitat i laïcisme. El laïcisme nega, com a principi, tota la transcendència. Una Església d’estructura laica ha de fugir del clericalisme i centrar-se en l’enviament. El primer que ha de fer és estimar el món, no cal fer-li petonets, cal valorar-lo. Valorar el pensament, la ciència o l’art.

- Seria tornar als orígens de l’Església?
Podem parlar de les beceroles de l’Església perquè sorgeix d’una experiència de fe. Una colla que seguia a Jesús, mort a la creu, opta per continuar amb el llegat d’aquesta persona. Aquest grup de gent va formar l’Església primitiva, eren jueus i s’obren a la cultura grega. Però és que l’Església, com qualsevol altra cultura, ha tingut molts orígens.

- Un d’aquests podria ser la modernitat? Hi dedica diversos paràgrafs al llibre.
La modernitat és un fet que té moltes dimensions, tant de tipus filosòfic com artístic o social, per anomenar-ne algunes. Hi ha un moment que la modernitat es defineix a ella mateixa. Kant va popularitzar el
sapere aude, atreveix-te a pensar. Quan la gent comença a pensar, desapareixen els dogmes, allò que sempre ha estat dit.

- Però l’Església, ella mateixa, s’ha basat en dogmes.
Un dogma és una veritat que s’afirma com absoluta, que no admet dubtes. Si tirem 200 anys enrere, el modernisme és una sacsejada dels dogmes. Els dogmes van haver de ser reinterpretats a partir de la mateixa comprensió de les coses o dels avenços científics. Es pot dir que Déu ha creat el cel i la terra? Si entenem que Déu amb les seves mans va començar a col·locar peces, és una bestiesa! Hi ha qui creu en un Déu pare tot poderós, això és un dogma. És una afirmació de fe que necessita ser matisada. Tampoc va fer Déu amb les seves mans Adam i Eva perquè se sentia sol. Això és una imatge per a dir moltes coses. Qui sap els anys que té el món? El que sí que sabem és que ha estat fet per evolució.

- Per què perd fidels l’Església constantment?
És una pregunta inquietant. Les esglésies cada dia es buiden més, quanta gent va a missa? En primer lloc, falta fe i la fe no es compra, és el resultat d’una experiència profunda de la vida. La fe és intangible i sovint ens la fan trontollar. Jo que sóc creient, a vegades penso "i si tot això no fos veritat?" Aquest dubte m'assalta. Tenir dubtes és propi de la fe.

- I en segon lloc?
L’Església té poder. Té influència i no vol deixar-ho.
L’Església té un domini sobre les consciències que no hi ha qui ho aguanti. Està bé que l’Església et presenti la seva proposta, però imposar-la? Com una cosa infal·lible, volent dir, o vas per aquí o no vas a enlloc. L’Església no pot dir-te que no pots tocar una dona si no és per fer-li una criatura. Falta de fe i una Església dominadora.

- Més enllà d’imposar la seva doctrina, l’Església també ha estat massa a prop del poder.
La simbiosi entre Església i Estat és un fet innegable. Té aspectes positius i negatius. Pot significar un acostament per simpatia o una manera de cobrir-se les espatlles i tenir una plataforma de poder. Tradicionalment ha estat més sovint la segona opció que la primera. L’Església actua com una estructura de poder i no com a una de servei.

- L’Església ha sabut acollir les dones?
És un escàndol el paper de les dones dins l’Església. Quan es va consagrar la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, les dones, dues monges, només van aparèixer per rentar l’altar. És un símptoma. On són les dones? Les dones no poden ser capellans, per què? On està escrit això? Les dones tenen una capacitat de reflexió i de sentiment extraordinària i els homes n'hauríem d’aprendre més.

- Abans parlava de la sexualitat. I el col·lectiu LGTBI?
L’homosexualitat, des dels espais oficials de l’Església, està mal vista. Però al mateix temps, si hi ha algun lloc on s’ha demostrat que l’homosexualitat és un fet, és a la mateixa Església. Hi ha una gran quantitat de bisbes i capellans que s’han descobert com a homosexuals. Encara es veu com un pecat, com una cosa antinatural. I què vol dir natural?

- Tampoc s’ha vist com a natural el divorci o l’avortament.
Crec que quan una persona es casa, ho ha de fer per sempre. Estimar per estones no crec que sigui vàlid, però el fracàs o la insatisfacció és possible. Per què no poden reconduir la seva vida aquestes persones? I l’avortament igual.

- El celibat sí que l’haurà patit en primera persona.
El celibat avui en dia no sembla natural. Hem de ser lliures, pots optar per ser solter i no tenir relacions sexuals. El que no es pot és imposar. Per al capellà, el celibat significa insatisfaccions i limitacions. El capellà és una persona i, com qualsevol altra, pot tenir aficions de tota mena, també sexuals. Per què no puc complir el que és natural en una persona? Ser pare, tenir fills, viure en una llar, però no, això s’imposa com a llei. Si vols ser capellà, has de mantenir el celibat. Però crec que això té les hores comptades.

- Sí?
El celibat té les hores comptades. Les dones, el col·lectiu LGTBI, el divorci o l’avortament crec que costarà una mica més. En mesura que la societat avanci, l’Església no tindrà cap remei més que avançar. La dona al món està maltractada, menystinguda i no es pot tolerar, però l’Església mira el món i reprodueix conductes.

- I com avançarà?
Tornant a l’Evangeli, a les arrels, a la puresa cristiana. La vida l’hem de viure amb tota plenitud. Un dels personatges més revolucionaris és Luther. Va descobrir que l’Església no era prou cristiana i va tornar a l’Evangeli, això és el protestantisme.

- Per què encara hi ha tants silencis, tants tabús, a l’Església?
La por és terrible. Hem de conjurar-nos perquè no ens passin. Sempre pensem que ens passem anant massa endavant i sovint ens quedem massa enrere. I no només la gent gran, també la gent jove! La por és el que fa aparèixer aquests tabús. L’Església creu que si deixa fer, serà tot una esbandida.

- Sap que va a contracorrent dins l’Església?
Sí, però no sóc sol. Formo part d’aquesta gent, i ho dic amb alegria, que estic incòmode amb la majoria, massa sovint, imposada. Estic incòmode amb el poder de l’Església, amb els que manen. I malgrat tot, mai m’han picat el crestó des de dalt.

També et pot interessar