Joan Marc Salvat (Reusdigital.cat / GDDC)
,
20/04/2015
Llibres

Jordi Cervera: "Els franctiradors són gent normal, físicament i psicològica"

'La música dels camaleons' és el darrer llibre del periodista i escriptor reusenc
Jordi Cervera

Foto: 

Enrique Canovaca
Deia Friedrich Nietzsche que "la vida sense música seria un error". No aniríem desencaminats si a la música hi afegíssim una dosi de literatura, en forma de misteri, assassinats i un toc policial. Són els ingredients que el periodista i escriptor reusenc, Jordi Cervera, ha utilitzat en la seva darrera novel·la, 'La música dels camaleons', editada per Edicions Bromera. Un personatge principal que viu forçat en l'anonimat, un franctirador 'normal' entre moltes cometes, i la música, on cada capítol és el títol d'una cançó. Així es desenvolupa l'última història de Cervera.
"Vaig anar a parar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra que hi ha al costat de casa i va coincidir que el sotscap havia estat cap del Grup Especial d’Intervenció dels Mossos... ...això em va cridar l’atenció i comences a pensar a veure què en pots fer"
- Fes-nos cinc cèntims ‘La música dels camaleons’.
És una història, no diré vella, però sí l’embrió de la idea arrenca el 2008. Jo estava treballant en una novel·la, que es deia 'La mort a 6,25' amb la qual vaig guanyar el premi Edebé de Literatura juvenil. Per deformació professional periodística m’agrada més solucionar les coses amb entrevistes amb la gent que no tant anar a remenar papers a les biblioteques. Si s’ha de fer es fa però m’inclino per l’entrevista personal. Vaig anar a parar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra que hi ha al costat de casa i va coincidir que el sotscap havia sigut anteriorment cap del GEI (Grup Especial d’Intervenció dels Mossos). És el cos d’èlit. Sí que l’hem vist treballar alguna vegada, en tenim alguna referència, però per la seva tipologia de treball tampoc es prodiga massa públicament. 
 
- Són els CSI catalans?
No, són els grups d’intervenció que actuen selectivament quan hi ha un segrest amb ostatges, per exemple. De fet, els que estaven no fa massa dies en aquestes operacions contra el terrorisme gihadista, eren ells. Són grups molt especialitzats, preparats, i mantenen una certa discreció. Això em va cridar l’atenció i comences a pensar a veure què en pots fer. 
 
- Com actuen?
Actuen sempre a requeriment d’una altra unitat. Per tant, el recurs típic d’un crim i una investigació no era factible perquè ells no investiguen en aquest cas. M’interessava molt l’aspecte sociològic d’aquestes unitats i, el protagonista, és un franctirador del GEI. S’entrenen en condicions adverses i s’entrenen per disparar. No han de disparar habitualment però no seria una cosa fortuïta que ho fessin, sinó que és precisament és la seva feina.  
 
- Has seguit una persona en concret per crear el protagonista o és la suma de diverses persones?
Vaig tenir la sort de parlar amb ells, amb alguns dels caps del GEI, i em van acompanyar en una sèrie d’entrenaments. Els que es poden veure més. Hi ha coses que formen part d’aquesta part més discreta o secreta dels treballs. Això també et permet parlar amb ells, anar construint el personatge, definir la idea del què és i donar a entendre de què és el GEI i com funciona.
 
- Heu tingut un contacte de primera mà?
Estan en una única seu, a la central dels Mossos d'Egara. És una de les unitats centrals i hi tenen la base d’operacions allà. Actuen a qualsevol punt del territori, prèvia petició, i en màxim una hora estan mobilitzats sigui on sigui el problema. És una unitat molt especialitzada i treballen amb una estructura de funcionament i uns entrenaments molt rigorosos. Serien el TOP dels Mossos. Ells diuen que són l’últim recurs quan no hi ha més alternativa. 
 
- El protagonista és un franctirador. Cal que reuneixin unes característiques físiques o psicològiques especials?
Sí i no. La primera qüestió que et ve al cap, a banda que són gent molt preparada físicament, és quin tipus de persones hi ha aquí dins. La resposta és curiosa però et fa pensar. Són persones normals, dins d’aquesta normalitat entre cometes, molt especial i de gamma alta. Sobretot en l’aspecte mental i psicològic: ells no volen ni herois ni gent que no tingui por de res, tipus americà, de m’arrenco la camisa i vaig endavant. Tampoc volen gent que en un moment donat s’acovardeixin i es facin enrere. És gent que ha d’estar preparada i que la seva feina és minimitzar els riscos, no fer accions suïcides ni temeràries ni llençar-se a tomba oberta pels llocs. Abans d’això han de mesurar molt bé el què fan i tenint en compte que sempre treballen sota pressió i amb poc temps per preparar les operacions.
 
- El protagonista es diu Artur. No sé si hi hem de veure alguna connotació política. 
Això va ser un petit homenatge col·lateral a una de les persones que també m’ha ajudat a explicar coses. Buscar noms, a vegades, no té més sentit que aquest.
 
- La moda del crim, els assassinats i la investigació ha reentrat amb força pels autors escandinaus i americans. Ens falta normalitzar el gènere negre a casa nostra?
Em fa l’efecte que aquí hi ha prou qualitat, però potser faltarien un parell de coses fonamentals a l’hora de fer la comparació amb altres literatures. Caldria un punt d’ambició, però no com personal dels autors de fer una obra millor, sinó com un punt d’ambició de l’estructura literària i creativa del país. I, sobretot, el que falta és aquest suport editorial polític de poder exportar les coses que es fan aquí amb la cara ben alta. Això sí que falla. Ens podem empassar una novel·la que parla d’una illa gelada, perduda, al mig de l’Àrtic, que ningú sap on és i de nom inpronunciable, i que no sabem què hi passa i són unes costums absolutament alienes a les nostres. I en canvi, no s’aposta per una novel·la que passi a Manlleu, Vic, Barcelona o Reus. La idea seria que poguéssim llegir novel·la catalana amb la mateixa facilitat amb què llegim novel·la sueca o escandinava.
 
- Centres part de la trama en Reus. Quins són aquests escenaris?
La novel·la és com una mena de trencacoscles amb moltes peces diferents que van encaixant. No es pot explicar massa cosa sense fer spoilers. Un dels personatges ha de marxar de Barcelona obligatòriament i havia de quedar camuflada o apartada de la seva vida habitual. Ha de canviar de vida totalment, de relacions anteriors, i la vaig situar a Reus perquè és un lloc que conec molt bé i hi he passat moltes hores. Em donava prou elements, tant sentimentals com purament físics, per situar-hi un personatge que fugís no en un lloc massa llunyà però sí que té aquest punt d’anonimat. Tota la trama, quan passa a Reus, passa bàsicament a la plaça de la Llibertat, on viu la noia. I com que tampoc surt gaire, per motius de privacitat, es mou pel carrer Llovera, per la plaça Prim, pel carrer Monterols, pel Centre de Lectura… Uns escenaris que em quadraven molt bé amb la història.
 
- Hi ha importància també de la música. Quin sentit li dones?
Cada capítol és el títol d’una cançó, i aquesta cançó apareix dins la trama. De vegades de manera més fluïda i d’altres més tangencial, però sempre apareix. I m’interessava molt per dues qüestions: a mi m’agrada molt la música perquè no sé fer massa cosa sense música i necessito algun soroll per davant o per darrere.
 
- Alguna música en concret?
No, sóc bastant eclèctic. He crescut bastant amb música pop, rock, jazz també… I m’interessava molt la idea de l’horror vacui, que no hi hagi mai silenci enlloc; i, en segon terme, com a banda sonora de la vida. No sempre ets conscient que hi és, però hi és present. Potser no et pares atenció a escoltar-la però sempre hi són i d’alguna manera queden. I vaig anar triant cançons que lliguessin amb cada punt de la trama. Són cançons que totes les subscriuria amb més o menys èmfasi i emoció, però no n’hi ha cap que no he escoltat de forma habitual. Hi ha cançons típiques de l’estiu, que en el seu moment vaig escoltar molt, però que després no i m’anaven bé per posar. D’altres sí que formen part del meu top 10 personal. 
 
- Tots hem de ser camaleòncs o tots els teus personatges ho són? 
La idea era aquesta. D’una banda, com un petit homenatge més mental que real perquè una novel·la no té res a veure amb Truman Capote, per les raons òbvies; i després també m’interessava la idea dels camaleons. El personatge és un franctirador que necessita està sempre camuflat, que no el vegin, per poder-se bellguar, canviar de color, però a tu no t’han de veure. I també hi ha aquells personatges que han d’amagar-se, convertir-se en camaleons, i això també m’interessava. De tota aquesta barreja, va sortir el títol. 
 

També et pot interessar