Jump to navigation
Que Lluís Gavaldà és un home de música ho sap tothom. Que, a més a més, també ho és de lletres -una llicenciatura en Anglogermàniques ho avala- també cada cop més lectors. Així ho evidencia el carregament de missatges positius amb els quals és rebuda a les xarxes socials cadascuna de les seves columnes d’opinió, aportacions formades per textos clars i entenedors que, com la majoria de cançons d'Els Pets, parlen sense embuts de les contradiccions de la vida.
Tot i que no vol endinsar-se en el món de la ficció, enguany el cantant i compositor estrena la primavera -i Sant Jordi- amb un nou llibre sota el braç, que es titula simplement ‘Lletres’ (Editoral Bridge) i mostra les seves reflexions sobre algunes de les cançons que ha signat al llarg de la seva vida i sobre el procés d’escriptura de textos per a ser musicats.
- Què és el primer que vas pensar quan et van dir d’escriure un llibre? Com va sorgir la iniciativa? La iniciativa ve de lluny, la tenia al calaix, em feia mandra. Hi veia una connotació nostàlgica que em feia una mica d'angúnia. El cas és que Discmedi va treure fa poc un integral amb tota la nostra discografia i em va fer pena que sortís tal qual, sense cap extra, i els vaig escriure un comentari de cada disc. Sorprenentment, mentre ho feia vaig veure que m'ho passava molt bé recordant els instants i les anècdotes de cada enregistrament. I aleshores vaig decidir aprofitar l'empenta i empalmar-ho amb aquest llibre, per sorpresa de l'editorial que ja ho donava per perdut. He d'admetre que m'ho he passat sorprenent bé fent-lo, no he patit els dubtes existencials tan absurds que tinc quan faig un disc.
- Dius sovint que t’ho passes millor escrivint que no pas cantant dalt de l’escenari. Aquest llibre és una mica un pont entre aquests dos mons? Hem de començar a esperar coses de ficció o textos més llargs? Escriure m'agrada molt, és veritat, però fer ficció com cal demana una disciplina i un talent que se m'escapa. Faig un article setmanal i sempre l'escric a última hora, quan no tinc més remei. També faig el programa diari de ràdio i, si vols que et digui la veritat, a vegades tinc la sensació que em falten hores. Però sí, potser aquest llibre és un pont entre escriure i fer cançons, ja que he intentat que els textos del llibre tinguin un valor intrínsec, més enllà de la lletra que els acompanya. N'hi ha de minimals, d'una sola frase i altres són una mica més extensos. N’hi ha de confessionals i altres de descriptius. Hi ha de tot una mica per intentar no avorrir al personal.
- No tens por que un recopilatori com aquest sigui oxigen per la nostàlgia?Sí, de fet em feia por però com que n’era conscient i ho he volgut evitar suposo que no ho és tant. De totes maneres no pots evitar la nostàlgia quan parles del que vas fer fa vint anys, no?
- Ets el principal lletrista de les cançons dels Pets. Em sabries dir quina cançó t’ha costat més de fer?Doncs és complicat perquè totes les lletres em costen. Les començo ràpidament però les acabo molt a poc a poc. A vegades tinc la sensació que les penso massa, que estan rebullides. Però en el fons crec que són un reflex de com em prenc la meva vida en general.
- Quina cançó d'Els Pets creus que és la millor per escoltar mentre fas el vermut? Potser 'A batzegades' estaria bé, ja que parla de badar i és un verb molt de vermut, no?
- T’has trobat mai amb una lletra que hagis fet que ara trobis que ha envellit malament? Ui, moltíssimes. Totes les dels tres primers discos, per exemple, han envellit fatal. He fet lletres horroroses, un fotimer, d'aquestes suposadament gracioses o irreverents que ara no em fan gens de gràcia i altres de falses, sense cap veritat. Aquestes són les pitjors. Un exemple? 'Hola i adéu' de 'Com anar al cel i tornar'. Tant de bo no l'hagués escrit mai.
- S’acosta Sant Jordi i és temps de llibres. Recomana’ns tres opcions que libres que t’hagin agradat últimament.Doncs darrerament m’ha agradat molt ‘Manual per a dones de fer feines’, de Lucia Berlin, l’he trobat un prodigi de contenció, devastador i lluminós al mateix temps. També recomanaria ‘The birthday letters', un recull de Ted Hugues en el qual rememora, sabent que està a punt de morir, els seus anys amb Sylvia Plath abans que ella se suïcidés. I també ‘El dol és una cosa amb ales’, de Max Porter, una miniatura que tracta el dol i la pèrdua amb una delicadesa exquisida.
