Màrius Serra: "La cultura no és còmode i el poder l'intenta comprar o fer desaparèixer"

Sí, sóc jo.

 

Sí, ja me n'han parlat...

 

En mitja hora ja estaré instal·lat i podrem parlar millor.

 

 

 

(Riu)

 

Diabòlic.

 

Èpic.

 

Comandant.

 

Super comandant.

 

(Riu) Rajolí.

 

Sor presa, separat, Sor i Presa.

 

Caducat.

 

Iogurt.

 

Alí Babà.

 

Mirall.

 

Doncs especialment l'entorn familiar del Ferran Sunyer, i en concret les seves dues cosines (Maria i Àngels Carbona) que van ser dues noies educades, boniques, amb sensibilitat artística... i van decidir dedicar tota la seva vida al seu cosí esguerrat, amb problemes físics. Jo em vaig enamorar d'aquest parell de noies i llavors vaig intentar respondre la pregunta clau: per què ho van fer això?

 

Home si ho comparem amb 100 anys enrere, que és de quan són aquestes noies, és obvi que la situació de la dona és molt diferent. Potencialment, les possibilitats hi són i abans gairebé ni hi eren. Ara bé, en el tombant de segle amb els xocs de diverses cultures que conviuen i que convivim en aquest país, i en general a tota Europa, hi ha una certa sensació de reculada. Una sensació d'anar una mica enrere.

 

Jo diria que ens en preocupem més del que volem aparentar. I això explica que, en una situació tan sumament crítica des del punt de vista econòmic com la que hi ha ara, no hi hagi més daltabaixos, no hi hagi més suicidis, no hi hagi més assassinats dels que ja hi ha. I és perquè hi ha xarxes familiars. Per tant, de vegades sembla que quedi malament parlar de la solidaritat real, que existeix; en canvi, aquests qui en parlen més des de l'àmbit públic i des de l'àmbit polític, en general ho fan amb paraules buides i a l'hora d'actuar no responen gaire. Hi ha una dicotomia entre el discurs públic i la pràctica de la gent d'apeu.

 

(Riu) Ara han canviat les tornes. Ara l'alçament és contra un statu quo molt diferent. Jo crec que hi ha més gent encesa i a punt d'aixecar-se del que podíem sospitar que hi hauria fa només deu anys. El que passa és que són situacions incomparables. Jo li faig dir això, és a dir, desmenteixo que estigues documentat que ell fes aquest acudit en concret, però en canvi tothom qui el va conèixer i s'ha llegit la novel·la em diu que fa per ell. Amb la novel·la he volgut retre homenatge a un cert exili interior de gent que des d'una òptica aparentment no heroica, des del dia a dia d'un discapacitat com ell, van continuar apostant per la cultura, en general, i per la cultura catalana, en particular, que eren dues apostes absolutament contraries al règim franquista. Per tant, és un homenatge als herois secundaris com són les dones de la família, o algú tan singular com un tetraplègic.

 

Doncs molt malament. La cultura mai és comode. I el poder, sigui quin sigui el seu color, sempre l'intenta o bé comprar o bé fer desaparèixer. En l'Espanya del PP és obvi que la cultura fa nosa i només interessa allò que pugui ser revestit de consum. I a la Catalunya nostrada no et pensis que estem massa millor, probablement estem més sensibilitzats perquè hi ha la qüestió afegida de la lingüística. Però tampoc s'aposta ni per la cultura, ni tampoc per un esperit gaire crític.

 

I tant si hi ha sortides! La vida i la història són una crisi perpètua, i la sortida és la mera existència del futur immediat. És a dir, demà, passat demà i l'altre. Però no hi ha sortides màgiques. Fa uns anys estàvem sota els gurus de la cuina, i ara hi ha els gurus de l'economia. Hi ha grans experts que cada dia pontifiquen i expliquen les receptes per la salvació de la crisi. És obvi que cal aplicar mesures però no hi ha receptes màgiques. Les coses no es resolen amb un interrumptor d'un dia per l'altre, ni tan sols amb una cosa tan clara i evident com la independència o no del país. Viure és encarar les incerteses, i viure col·lectivament és sumar moltes incerteses. La sortida és en l'actitud, no pas en mesures concretes ni en trucs de màgia. Per tant, és una cosa molt molt dificil, però alhora plenament possible perquè viure ha estat possible sempre. I demà vindrà després d'avui.

 

Sí que tinc un projecte. De fet és un projecte que ja havia començat a tirar endavant, però es va acabar imposant el 'Plans de futur'. Jo no sóc gens supersticiós però tinc la mania de no explicar per on van els trets d'una possible novel·la perquè això la porta a la desaparició. 

 

Home, m'hauria agradat compartir una partida amb molta gent. Però especialment, fantasies eròtiques al marge, amb un paio que es diu Will Shortz i que és l'editor de mots encreuats del New York Times. Amb ell m'hi hagués agradat jugar, en el benentès que ell en anglès m'hauria pelat però jo en català l'hauria pelat. Però vaig deixar de jugar a l'Apalabrados perquè tothom feia trampes amb programes que t'ajudaven...

 

Clar. Després em vaig enganxar a l'Angry Words, que era de la mateixa família però em vaig acabar cansant, i ara canviaré de vicis.

 

No..., és a dir, sí però cada dia una de diferent. El llenguatge és tan ric que no admet llistes de les millors paraules, i la gent acaba confonent forma i fons. Jo com que hi trafico cada dia, avui et diria: promiscuïtat.

 

Doncs jo cada matí surto de casa per esmorzar, és l'únic hàbit que mantic inalterable en els últims 35 anys...vaja, ara m'he passat, en tinc 50, doncs en els últims 32 anys, des dels 18. Sóc molt poc casolà, i com que ja hi treballo, doncs m'agrada molt sortir de casa.

 

 

 

A més, abans d'acomiadar-nos li vam demanar les 5 cançons de capçalera...