Xavier Amorós: l’infant darrere de l’home

Sempre és un plaer conversar amb l’escriptor reusenc de 91 anys Xavier Amorós. A la seva demostrada categoria literària i al seu ampli coneixement de la ciutat, cal sumar el seu compromís cívic de llarga trajectòria amb el país i, especialment, el seu tarannà humà sense reserves amb l’interlocutor. Inevitablement, escoltar les seves paraules i seguir les seves explicacions em porten al cap aquella frase del poeta Rainer Maria Rilke que deia que “la infantesa és la veritable pàtria de l’home”. M’agradaria defugir el tòpic fàcil però aquest adult amable em fa evocar un infant feliç i eixerit i un jove sensible i inquiet que, per circumstàncies de la vida, es veu obligat ben aviat a créixer i a assumir responsabilitats adultes. Malgrat les dissorts de la vida, la mirada d’Amorós mostra l’espurna atenta dels que contemplen la vida amb les ulleres de l’observador.

 

D’igual manera que fa tants anys el seu avi enraonava amb ell, em sento captivada pels mots d’Amorós i reflexiono sobre el seu univers, formalment tan diferent a la ciutat en la qual avui vivim. A mesura que avancem en la conversa, sento, però, que els seus records sobre Reus i la ciutat actual no són tan diferents: família, lectures, vocacions, religió, política, llengua, vida quotidiana, crítica social i política,… omplen la seva amena i suggerent conversa que repassa amb detall les darreres dècades de la ciutat.

 

La vida professional i personal d’Amorós ha destacat per diferents facetes des de la poesia i l’escriptura, a la política i a l’ofici de botiguer. Ell, però, confessa que la seva veritable vocació des del primer moment va ser la de fer de mestre. De fet, gràcies als seus esforços per estudiar català durant el franquisme i al suport d’amics que el van animar va poder acabant exercint com a docent a l’escola de Ciències de l’Educació durant uns anys.

 

Potser per aquest motiu durant la conversa l’escriptor fa referències reiterades a les escoles on va estudiar: les anomenades monges franceses (avui la Presentació), el col·legi de Sant Pere Apòstol dels Fills de la Sagrada Família, que eren coneguts com ‘los padres’, i l’institut. Un repàs que corrobora que el monopoli de l’ensenyament a principis del segle XX corresponia a l’església també a la nostra ciutat. Tot i això, Amorós explica que la seva família no era especialment devota tot i que complia els obligats preceptes dominicals.  

 

Més enllà de l’aspecte escolar, la preocupació pel coneixement i la cultura traspua tota la conversa amb Amorós. L’escriptor se sent molt orgullós del fet que els seus pares fossin amants de la lectura,  preocupades per incrementar els seus coneixements i lectors empedreïts malgrat les limitacions de l’època. I em ressalta que, malgrat les dificultats que aleshores representava comprar llibres, tenien les obres completes d’autors catalans com Puig i Ferrater, Narcís Oller i Jacint Verdaguer, uns volums que encara formen part del llegat familiar. Complementària a aquesta set de coneixement se situava la militància política de Rodolf Amorós, el seu pare, que el va portar a fer-se soci del Foment republicà ben aviat.

 

La conversa no està exempta de l’esperit crític i polític d’Amorós que reconeix que el relatiu benestar burgès en el qual vivia la seva família –i moltes altres- es basava en l’abús sobre les classes menys afavorides de la societat. D’aquesta forma, l’escriptor explica que el fet que la seva mare es pogués dedicar a ensenyar a llegir als fills es devia a que les minyones realitzaven tota la feina per un sou més aviat escàs, al igual que passava a moltes llars.

 

Com tantes altres famílies burgeses reusenques de principis de segle, una de les aficions familiars era anar al teatre on passaven la tarda del diumenge. I és que, és clar, l’escena i el cinema representaven la possibilitat de somiar amb noves vides i viure aventures insospitades en un món en què, en termes general,  els desplaçaments eren menys habituals que els d’avui. Potser per aquestes circumstàncies, Amorós explica amb un punt d’ironia la possibilitat que va tenir el seu pare d’enrolar-se en la companyia d’òpera Granieri que passava l’hivern a Reus i en la qual li van oferir la plaça d’apuntador. Finalment, Rodolf Amorós no va aventurar-se en aquesta vida artística. Segons explica, la renúncia del seu pare es va basar en els consells dels dos socis de Las Américas que li van treure del cap les possibles temptacions d’unir-se a una vida artística ambulant.

 

(Llegeix la resta del reportatge clicant aquí)