El Toubab: “Prefereixo tocar al carrer abans que esperar concerts amb condicions que mai arriben”

 

El Toubab és en Jaume Blanch, un gat vell de l’escena musical del Camp de Tarragona que ha tocat i tret discos amb La Voz de los Nadie, Té Verde i amb Presidents, banda que per cert, va fer de telonera de Bad Religion i de The Offspring. Però això ara seria un altre tema. Han passat els anys i ara els viatges i la música centren per complert la seva vida. 

 

Aquest divendres 20 El Toubab toca a l’Hospitalet de Llobregat, el dissabte 27 serà al Racó de La Palma de Reus dins els concerts que commemoren els 25 anys de l’Associació per la Música Creativa i Actual (AMCA) i el 29 actuarà pels reclusos de la presó de Tarragona. El 14 de gener té concert a Barcelona i a partir del febrer espera poder fer alguns concerts per Catalunya amb la banda i ell sol amb la guitarra per la resta de l'Estat.

 

Vull fugir una mica del que està establert i faig les coses com em ve de gust. Jo prefereixo barrejar els meus viatges amb la meva música i m’enriqueix tant això de marxar jo sol amb la guitarra i buscar-me la vida com tocar amb banda. Potser sembla que quan treus el disc, l’has de començar a presentar en directe, fer la promoció... però també penso que no ho tinc perquè fer així. 

 

M’agrada molt viatjar i sempre escric cançons. Mentre vaig estar voltant després de treure el primer disc vaig anar composant les cançons que han anat al segon. Després vaig fer parada a Reus, les vaig enregistrar, vaig treure el disc i em va sortir l’oportunitat de marxar de nou...

 

Hi he estat tres mesos. Primer vaig estar a Montreal, Otawa i a tota la part est i després vaig anar cap a l’oest, cap a Calgary, molt a prop de Seattle. Vaig estar fent tant cançons meves com versions tant al carrer i al metro, com en petits bars on principalment hi tocaven country i on sempre hi trobes gent tocant amb la seva guitarra. Sempre que viatjo m’agrada investigar i enriquir-me de la música que es fa a cada indret. En aquest cas, la part francesa del Canadà té a Leonard Cohen com un dels seus principals referents, mentre que a l’oest ho és en Neil Young. Jo personalment em sento més còmode amb aquest últim i de fet tota aquesta música m’ha aportat moltes coses. He conegut molts músics, he fet moltes cançons i fins i tot amb gent que m’he anat trobant hem muntat petites bandes per fer alguns concerts.

 

M’han descobert una manera diferent d’entendre la música. No espero res de ningú i tinc poques decepcions. Ara, no tinc por a res. Faig el que em ve de gust a cada moment i tinc molt clar que prefereixo tocar al carrer, al metro o en un bar amb una clientela amb feeling, sense anunciar-ho, que estar en un local d’assaig perfeccionant cançons eternament esperant el moment d’una actuació en condicions que mai arriba.

 

Sempre he estat un enamorat dels viatges, a la més mínima oportunitat he fet una escapada. La música també m’ha fet viatjar i descobrir indrets nous però està clar que el fet que en aquesta nova aventura sigui en solitari, em permet decidir quan, on, com i amb qui inicio un nou viatge o una nova aventura. Tinc una llibertat que abans no tenia. I ara, em permet fer-ho sense consultar-ho a ningú i això, està clar, marca un abans i un després en la meva carrera. Ara no podria estar en una banda. Agafar la guitarra, un bitllet d’avió i marxar a Berlín sense diners a la cartera va canviar la meva manera d’entendre l’ofici.

 

No només el viatge, això és més un treball de recerca, de constant aprenentatge. Sóc molt inquiet i m’agrada investigar noves músiques d’arreu del món i estils. Sempre busco, no em tanco a res, i escolto els consells de qui sap més que jo.

 

Mentre vaig fer les cançons de ‘Sólo por necesidad’ em trobava en un moment delicat, fugia de pressions i no tenia cap pretensió, només ho feia per mi, per pura necessitat d’expressió artística i per no acabar anant al psicòleg. Eren cançons que havia escrit a casa i que vaig gravar a casa d’en Kandi Álvarez però per sorpresa meva, van acabar editades per Kasba Music. En aquell moment em vaig llençar a la carretera i no he parat de viatjar i de tocar en directe. Ho he fet per tota Europa i part d’Àfrica, i mentrestant, he anat escrivint cançons conscient que tenia una discogràfica que esperava que li entregués material per un nou disc. Tinc el suport que tota la vida havia volgut tenir i amics que m’ajuden a fer realitat els meus somnis.

  

Volia fer un disc amb els amics. Vull sumar amb els de casa les meves experiències. La majoria de gent que a format part d’aquest disc ens coneixem de fa molts anys i això ho fa especialment carinyós. D’una altra manera, ara per ara, no m’interessaria. Ningú em coneix tant bé com tots ells. La millor manera de reviure aquestes dues dècades dedicades a la música, és ser fidel als meus col·legues de tota la vida. 

 

Kandi Álvarez, és el meu nou mestre. Em descobreix música nova i, a l’hora, sap treure lo millor de mi. N’estic molt content amb ell. És el meu Pancho Varona. S’ha entregat amb cos i ànima. Només puc estar agraït. També el confiar amb amics músics ha estat la clau. Pepo Busquets, Gerard Marsal, Gina Llauradó, Maria Bravo o Héctor ‘Niño Maravillas’ s’han fet el disc seu i han participat més enllà de lo musical. Això es nota. Hi ha una part humana molt alta en aquesta gravació. També ha estat molt important la feina i la implicació de Sandro Molina com a enginyer de so, del Carlos Undergroove amb el disseny gràfic i la fotografia, o del meu germà sent soci actiu en el projecte. Tots han entès el que volia per aquest disc i crec que ha quedat reflectit en l’obra.

 

Per respecte, admiració i talent. Amb en Toni Urbano ens uneix una amistat de quasi 20 anys. Va més enllà de l’estrictament artístic. En el meu projecte vull que estigui present sí o sí. És el meu convidat d’honor. Ell m’ha obert moltes portes, m’ha produït discs i m’ha acompanyat en molts concerts. Hem compartit furgoneta, viatges a Hondures o Senegal. Hem participat a l’homenatge 'Leño - Bajo la Corteza', i moltes més coses que no puc resumir. Li dec massa. El Toni em va presentar Jordi Mena, en l’època que estava amb Jarabe de Palo. Quan vaig decidir versionar 'Real de Catorce' volia un guitarrista que anés més enllà de lo musical, volia algú que es posés en la pell del seu autor José Cruz Camargo. Jordi Mena, estava de gira amb Bunbury per Mèxic i pensava que no podria venir a gravar però finalment en un descans de macro gira del 'Licenciado Cantinas' va poder venir i va fer una cosa genial. En aquest cas tenia clar que o era ell o ningú.  En el cas d’en Javi Chispes, em vaig criar escoltant les seves cançons (Maniática-Banda Jachis), després ens vàrem conèixer i  hem coincidit vàries vegades. Fins i tot hem cantat junts en directe però em feia molta gràcia invitar-lo perquè és algú al que tinc com a referent i volia tenir-lo cantant per la pau en un disc meu. Era ‘un antojo’

 

 

Senegal és el país on desitjo morir. Els seus carrers són plens de vida, la gent somriu, són hospitalaris, la música és present a les cases com una cosa natural. He visitat Cuba, Hondures, Senegal, Marroc, Portugal, França, Anglaterra, Irlanda, Bèlgica, Suïssa, Dinamarca, Alemanya, Hongria i Finlàndia, però per a mi, com Senegal no hi ha res. Em vaig enamorar d’aquell país i sempre que puc hi torno. De moment ja hi he anat 5 vegades i hi he passat llargues temporades.

 

Una tarda d’agost vaig agafar la guitarra i una llibreta i vaig anar caminant al Barri Fortuny de Reus. Volia escriure una cançó al meu pare i ho volia fer davant de la casa on vaig néixer. Eren dos quarts de set i a dos quarts de nou vaig tornar amb la cançó feta. Va sortir de cop, sense pensar-ho dos cops, directament. Dos acords i fora. I va sortir en català perquè amb mon pare parlo en català. Igual que ‘Tabaski’ va sortir en wolof perquè està dedicada al poble senegalès. Cada cançó té un destí. Normalment m’és més fàcil expressar-me per escrit en castellà que en qualsevol altre idioma, però també m’agrada utilitzar altres llengües si la cançó m’ho demana.

 

Com deia Khalil Gibran: "El secret d'una cantada rau entre la vibració de la veu del seu cantant i el batec del cor de qui l'escolta".

 

Observar, reflexionar i escriure en un diari que normalment no deixo llegir a ningú. Apunto tot el que veig i escolto.

 

 

El Toubab ens va dir les seves 5 cançons:

 

--