Arnau Martínez
,
13/04/2018
Música

Alba Magriñà: “És molt interessant que els homes tinguin consciència feminista, però primer han de revisar els seus privilegis”

Roba Estesa publica el seu segon disc, ‘Desglaç’
Roba Estesa

Foto: 

Cedida
Roba Estesa
“El senyor Ramon ja no empaita les criades”. Amb ‘Descalces’, l’any 2016 van cantar tota una declaració de principis. El grup de música femení del Camp de Tarragona Roba Estesa acaba de publicar el seu segon disc, ‘Desglaç’, que es presentarà el proper 19 d'abril a la Sala Salamadra de l'Hospitalet de Llobregat. Després de dos anys per festivals i festes majors, el conjunt ha madurat musicalment parlant i han aconseguit, com encertadament titulen una cançó, que la nit sigui seva. Una nit massa masculinitzada encara. A Surtdecasa.cat hem parlat amb Alba Magriñà (Tarragona,1991), la bateria del grup.
"‘Desglaç’ fa referència a desglaçar tot allò que no ens agrada per tornar-ho a construir de nou. Desmuntar tot allò que no ens agrada en la societat que vivim, de la cultura que hi ha avui en dia"

- Ens trobem en un moment de desglaç? De canvi?
‘Desglaç’ fa referència a desglaçar tot allò que no ens agrada per tornar-ho a construir de nou. Desmuntar tot allò que no ens agrada en la societat que vivim, de la cultura que hi ha avui en dia. Hem de construir des de zero gairebé, tant l’àmbit polític com cultural. També pel que fa al panorama musical català i com s’entén el feminisme des d’aquests àmbits. Creiem que estem posant una petjada en l’oci nocturn com a dones.

- Com és aquesta petjada?
Hi ha moltes dones que estudien música, que fan música i no són visibles. Quan vas a un festival o a les festes majors a les nits no et trobes grups de dones o components dones més enllà de ser cantants o coristes de grups. Defensem i reivindiquem que hi ha moltes dones músics que toquen els teclats, la bateria, el baix o la guitarra. És un cercle viciós, com que no se les contracta no són visibles; com que no són visibles, no se les escolta; com que no se les escolta, no tenen tants seguidors.

- ‘Desglaç’ és el títol del darrer poemari de Maria-Mercè Marçal...
A la primera cançó del disc fem referència a un poema de Maria-Mercè Marçal, però el vam afegir al final. Nosaltres vam titular el disc per la idea que deia, desglaçar per construir. Amb tot això, un dia, l’Anna, la baixista, ens va comentar que l’últim poemari de Maria-Mercè Marçal es deia ‘Desglaç’ i que utilitzava paraules que nosaltres havíem fet servir al llarg d’algunes cançons del disc. Primer vam dubtar perquè podia semblar que ens haguéssim copiat, però després vam dir, ens hi casem! Llavors vam aprofitar el poema per fer la intro del disc.

- A nivell de sonoritat i de ritme, és molt més sonor aquest disc.
Hem afegit una guitarra elèctrica i això ja produeix un canvi, omple molt més i agafa més cos musicalment. Després, en el meu cas, al primer disc vaig gravar amb un caixó i un kit molt petit de bateria perquè l’estava aprenent a tocar. Després de dos anys de formació i experiència, he acabat amb una bateria sencera. A part, a nivell de qualitat sonora es noten els dos anys tocant hores i hores juntes.

- Pel que fa a l’aspecte musical, heu abandonat els patrons més tradicionals?
No utilitzem la part tradicional, però no l’hem perdut del tot. Al primer disc hi ha tres cançons tradicionals que vam arranjar a la nostra forma i en aquest segon només n’hi ha una, ‘La presó de Lleida’. Sí que hem agafat alguna tonada tradicional com la de ‘la Margarideta’ en una part instrumental a la cançó ‘La nit és nostra’. Les melodies no són tant d’arrel folk, però el fet que hi segueixi havent l’acordió i el violí fa que no hàgim perdut l’essència melòdica més folklòrica.

- Al primer disc parlàveu de fets quotidians, ara el temes són més genèrics, com el patriarcat.
El primer disc era potser més rural, més familiar, més quotidià i en aquest hem volgut ampliar tant musicalment com a nivell de lletres. Parla més de la col·lectivitat, de desmuntar el patriarcat i d’unir-nos per oferir un ventall de possibilitats perquè tothom trobi cabuda en alguna de les nostres lletres.

- I per què aquest canvi?
Ha sigut una mica fluid. Les lletres s’han anat construint a mesura que han anat sorgint, suposo que pel moment polític, històric i feminista en què ens trobem. Ha sorgit així i després les hem madurat perquè tinguin un sentit totes juntes.

- Després de dos anys voltant, us heu trobat que el món musical sigui masclista?
Hi ha micromasclismes que ens trobem en companys músics, programadors o tècnics. Poden semblar petites coses, però et fan sentir que no ets ningú, que no pots carregar tu. Et diuen: “ja et pujo jo això”. No! Ja ho pujo jo, és el meu instrument, si vols ajuda’m i ho fem entre els dos. O amb el llenguatge: “On és el baixista? On és el bateria?”. No veus que som tot dones?

- I el públic?
Hem tingut agressions masclistes estant a dalt de l’escenari. De fet, diria que fins a tres concerts hem hagut de convidar a certes persones a marxar del nostre concert perquè ens estaven fent gestos que no ens venia de gust veure. O ens deien coses que no ens venia de gust sentir.

- El missatge feminista potser ja estava als escenaris, però faltava que el portessin dones?
És molt interessant que els homes tinguin consciència feminista, però primer han de revisar els seus privilegis. Han d’apartar-se, observar i deixar pas a les dones, que puguin fer aquesta feina. Després podem ser còmplices i entre totes i tots tirar la lluita feminista endavant. Òbviament no és només qüestió de dones. A vegades els homes volen lluitar perquè hi hagi igualtat i el que han de fer és donar un pas enrere simplement o no parlar en nom d’una dona.

- Els grups de música estan molt masculinitzats...
Molt, bastant! No tots, perquè nosaltres també hem sabut buscar grups de nois que cuiden molt aquest tema, per exemple Ebri Knight, Germà negre o el Diluvi. Sí que és cert, però, que en molts grups la figura del cantant és el típic guaperas que vol agradar a les nenes de 15 anys. Es ven molt aquesta imatge i s’oblida la part musical, les lletres i la part artística de la música.

- Les dones encara ocupen uns rols molt determinats dins l’escena musical?
Sí! La cantant és una noia, però en canvi les noies que toquen la bateria no estan sobre els escenaris. Instruments com la bateria, el baix elèctric o els vents sempre han tingut la connotació masculina. Ho hem de desmuntar això, hi ha nois i noies, persones, i cadascú toca el que més li agrada! Les dones que toquen aquests instruments també han de tenir els ovaris de pujar als escenaris.

- S’està anant en bona direcció?
Crec que s’està fent bona feina en general. Des que vam començar fins avui dia han canviat certes coses i s’hi està treballant. Falta molt encara, però hi ha programadors o entitats que volen que hi hagi un cert número de dones a l'escenari. Hi ha més consciència, però hem de seguir treballant per arribar com a mínim a la igualtat.

Més informació: 

Facebook Roba Estesa

També et pot interessar