Foto: 

Cedida

Christina Rosenvinge: "Si sempre fas el mateix és normal que cada vegada surti pitjor"

L'artista madrilenya encapçalarà el 5è TwinPalm de l'Hospitalet de l'Infant el 27 de febrer
Genís Pena
,
20/02/2016
Música
És una de les veus femenines amb més trajectòria del pop en castellà. Aquest pop ha sonat més càlid i proper a vegades, més experimental i distant en altres, però la Rosenvinge sempre ha sonat a això, ‘a Rosenvinge’. Amb ‘Lo Nuestro’ (El Segell, 2015), el seu vuitè disc en solitari, ha assolit un altre cim. Ja estava consolidada com una fabulosa lletrista, i ara torna a canviar de pell per endinsar-se en un vestit més rock, musicalment més contundent. Cançons crues, però vestides amb una elegància que ha enamorat a la crítica i a tots els seus seguidors. Abans d’iniciar una gira per Sud-amèrica, la veurem actuant al Twin-Palm d’Hospitalet. Tot un plaer.
"Adaptar-se al present, estar obert a utilitzar eines que no saps fer anar i aprendre coses noves és una manera de mantenir viva la música"
- Què conserves de la Christina dels primers anys de carrera?
Ho conservo tot, bàsicament (riu). No es perd res d’allò que és essencial, en tot cas vas afegint més coses. Sempre vas aprenent i millorant.
 
- Molts ja consideren ‘Lo nuestro’ com el millor disc que has fet, hi estàs d'acord?
Correspon als altres dir això. Un mateix mai és objectiu valorant el seu treball, i així ha de ser. És molt difícil poder comparar aquest disc amb altres treballs, ja que, en cada disc que fas ho dónes tot i el resultat sempre depèn de molts factors que poden anar variant.
 
- I això que semblava molt difícil superar discos com ‘La Joven Dolores’...
L’ànima d’aquell disc era escriure sobre els mites clàssics, i en aquest disc l’objectiu és totalment diferent. El disc anterior girava entorn dels textos. Emfatitzava més les lletres... En canvi en aquest hi ha més rock. Ja teníem la idea preconcebuda que havia de ser un disc per a tocar en directe. Volia sortir del so recollit i anar cap a un so més energètic.
 
- Ara hi ha més dosis d’humor o de ràbia?
Per a mi l’humor és allò que fa que tota la resta sigui digerible. Sense aquest component, tot el que escric semblaria massa solemne, massa arrogant. És important relativitzar-ho amb l’humor. Cal dir que juguem amb avantatge perquè tenim aquest caràcter mediterrani dins nostre que ens permet rebaixar amb facilitat els temes tensos a través de l’humor.
 
- Com t'ho fas per dir el que dius i que quedi tan subtil?
Per a mi això és el més difícil. Els textos són amb allò que més treballo i és molt difícil, en quelcom tan concís com una cançó, expressar una idea tan complicada. ‘Alguien tendrá la culpa’ és una cançó protesta en la que, la persona que escriu, també s’inclou dins el problema. No ens n'adonem, però sovint critiquem el sistema com si nosaltres n’estiguéssim fora. Moltes cançons van en aquest guió, és a dir, sobre lo surrealista que és adonar-se de què formes part de la mateixa maquinària que et trepitja.
 

Videoclip de la cançó 'Alguien tendrá la culpa'
 
- Ara te’n vas de gira per Sud-amèrica, on t’aprecien molt com a artista. Què ens diferencia d’ells com a públic?
El públic allí és molt entregat. És un públic molt càlid, la qual cosa no vol dir que no siguin exigents. Són exigents però no són tan inhibits com els europeus; quan alguna cosa els hi agrada ho demostren molt efusivament. També cal dir que la llengua uneix molt. Tot allò que dic des d’aquí també ho podria dir des d’allí, i la veritat és que també tinc moltes influències musicals que provenen d’allà.
 
- Parlant dels teus viatges... Has col·laborat amb gent com Benjamin Biolay, Lee Ranaldo... Impressiona, la veritat...
Doncs no sé què dir-te. És a dir, no m’impressiona especialment més que el fet de treballar amb gent que no la coneix ni el seu pare però tenen moltíssim talent. Que un faci carrera o que acabi sent conegut al final és qüestió de sort. He tocat amb músics joves i també amb músics molt veterans que no han triomfat perquè no han tingut la sort d’estar en el moment adequat mentre succeïen les coses adequades. En aquest darrer disc he estat treballant amb Refree (Raül Fernández), que també em sembla algú impressionant. En aquest sentit, moltes vegades ens sentim acomplexats perquè no ens valorem prou respecte als músics de fora, quan moltes vegades l’única diferència és que, als altres països, els artistes surten catapultats cap a l’èxit.
 
- Sempre se t’ha vist com una artista camaleònica que s’ha adaptat a tot el que li ha vingut. Et cansa aquest discurs?
No em sembla un mal discurs. Realment crec que adaptar-se al present, estar obert a utilitzar eines que no saps fer anar i aprendre coses noves és una manera de mantenir viva la música. Si fas el mateix una vegada i una altra, és normal que cada vegada surti pitjor.
 


'Lo que ta falta', el darrer videoclip de Christina Rosenvinge estrenat aquesta mateixa setmana

 
- Un altre dels punts fots de ‘Lo nuestro’ és la col·laboració amb la Paula Bonet pel que fa a la part del disseny. Com us vau trobar?
Doncs va ser totalment de casualitat. Resulta que el seu editor em va trucar perquè ella presentava un projecte seu en una llibreria de Madrid, i curiosament jo en aquell moment buscava algú que m’il·lustrés la cançó ‘La muy puta’. Ell em va dir que la Paula era molt fan meva, que li feia molta il·lusió il·lustrar-me el llibret, i clar, no se’n va parlar més. Jo vaig anar a la llibreria i no sabia que era tan coneguda! La cua arribava fins a l’altra punta de carrer. Primer teníem la idea de fer el llibret i va acabar també dissenyant un dibuix que va inclòs amb el vinil.
 
- Què tal l’experiència de debutar amb El Segell del Primavera?
Està anant molt bé. He estat en companyies grans i sempre és més difícil treballar amb aquestes empreses que han d’aconseguir grans beneficis i acaben arraconant el seu criteri artístic. Tot i això, hi ha grans companyies que funcionen molt bé, però no tenen una total llibertat per fer el que vulguin. El Segell és un projecte totalment romàntic. Neix sota la idea de donar, d’estimar i de donar suport a la música, malgrat que no sigui, avui en dia, el negoci més rendible que hi ha. És una manera de sembrar, i és quelcom que em sembla magnífic.
 
- Aquest pròxim dissabte 27 toques al festival Twin-Palm. Creus que la ‘cultura de festival’ ha ajudat al món de la música... O més aviat tot el contrari?
S’ha de trobar un terme mitjà. Per exemple al Primavera Sound hi he anat moltes vegades, tant quan hi he tocat com quan no, sobretot a posar-me al dia i a veure coses que volia veure. En un mateix dia et pots fer una idea de com sonen molts grups que m’interessen. Ara, d’altra banda, és molt difícil veure el concert de la teva vida en un ambient així. Seria ideal que convisquessin les dues coses, és a dir, que hi hagi festivals però que també hi hagi programació durant l’any. Els festivals haurien de servir per a conèixer a grups que després aniràs a veure.
 
 

Més informació: 

5è TwinPalm (Christina Rosenvinge + Maria Arnal i Marcel Bagés + Islandia Nunca Quema...)
Dissabte 27 de febrer, 17 h
Centre Cultural Infant Pere de l'Hospitalet de l'Infant

A

També et pot interessar