Lluís Capdevila: “Estic còmode aquí, però també és cert que cada vegada busco coses més lluny"

El pianista de Falset tanca la gira del disc 'Diàspora' aquest diumenge a l’Auditori Josep Carreras

Arnau Martínez

26/11/2018

Música

Va debutar amb el disc ‘Diàspora’ el 2016 i ara, dos anys després, tancarà aquest cicle a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca. Serà aquest diumenge a la tarda. Nascut a Falset el 1981, Lluís Capdevila va començar a jugar amb la música al pati de l’escola. Després d’estudiar Dret, va deixar les vinyes del Priorat per començar a caminar entre els gratacels de Nova York. Durant 9 anys ha tocat jazz a cafès, bars, tavernes i fins i tot a una església del Bronx. A la metròpoli dels Estats Units es va gestar ‘Diàspora’. Abans de tancar la gira d’aquest treball i de començar un altre capítol l’any vinent, a Surtdecasa conversem amb Capdevila.

"Nova York et pot donar moltes coses durant cinc o set anys, però tot té un límit. És una ciutat ràpida i has de saber sortir-ne també"

- Fas música des de ben petit.
El meu interès per la música va començar al pati de l’escola. Un xiquet portava un teclat, vaig posar la mà i vaig veure que podia tocar algun tema dels Beatles que havia sentit a casa. Els meus pares tenien una cinta d’un recopilatori del grup londinenc i cada dia a l’hora del pati em posava a tocar. Això amb sis anys! Els pares em van comprar un teclat i així va anar evolucionant.

- Però al créixer, et decantes per estudiar Dret.
Als anys 80, la visió dels nostres pares era que si estudiaves una carrera, podries tenir una feina digna. A més a més, la formació professional gairebé no existia i no hi havia estudis superiors de música moderna. Em vaig deixar endur per aquest corrent i vaig acabar fent una llicenciatura en Dret a la UAB.

- I de Barcelona a Nova York. Per què decideixes marxar?
Sempre vaig fer intents mentals d’obertura. Vaig fer l’Erasmus a Holanda, vaig passar un estiu a Escòcia i després d’acabar Dret vaig anar a Suècia a estudiar un màster sobre els drets d’autor. Al tornar a Barcelona tenia una bona feina, però al cap de sis mesos no vaig voler renovar. Llavors tenia 24 anys i veia que se’m començava a escapar l’oportunitat d’estudiar música que és el que realment m’agradava. Al cap de dues setmanes, em van donar una beca de la Comissió Fulbrigh que em garantia poder estar estudiant dos anys amb tot finançat als Estats Units.

- Com va ser l’experiència a Nova York?
Allà la música forma part del sistema universitari, no com aquí que està als conservatoris. Volia fer jazz i em vaig trobar amb gent que venia d’altres parts del món i tocàvem moltíssim. Em vaig haver de posar les piles, però vaig aprendre un fart, recuperant el temps perdut.

- Musicalment millor allà o aquí?
És diferent. Allà hi fa cap gent d’arreu del planeta per fer música i la música de Nova York sona d’una manera diferent, determinada. Tot ha de ser molt sòlid, molt precís, expressiu. És molt diferent.

- Per què tornes al cap de 9 anys?
Va arribar un moment que havia d’escollir si volia estar allà o aquí. Ara mateix tinc un visat tramitat que em permet anar allà a fer actuacions i mantenir el petit públic que havia fet. Després de tant de temps tenia ganes de tornar aquí. Després de viure nou anys en una altra cultura, valores encara més la teva procedència. Nova York et pot donar moltes coses durant cinc o set anys, però tot té un límit. És una ciutat ràpida i has de saber sortir-ne també.

- De les vivències a Nova York sorgeix el teu primer treball, ‘Diàspora’.
Ha sigut un disc que ha funcionat molt bé. Comença el dia u que estic a Nova York i està inspirat en totes les vivències. Té només una versió, la resta dels vuit temes són originals. Vaig estrenar la gira a l’Auditori Pau Casals del Vendrell i l’acabaré a Vila-seca, obro i tanco el cicle al Camp de Tarragona.

- De què parla el disc?
Explica aquesta fase desesperada quan molta gent decideix marxar a l’estranger a buscar feina. La generació dels anys 80 hem estat remoguts del nostre terreny, hem marxat fora i alguns han tornat i uns altres no. Jo he tingut la sort de poder tornar, però hi ha gent que encara està fora i cada dia que passa, és més difícil tornar. D’aquí ve el títol de l’àlbum. Els músics del disc també estàvem en diàspora, hi ha un grec, un italià i jo de Falset. Un trio del sud d’Europa.

- Diem que parla, però realment el disc és tot musical...
Una de les inspiracions en el jazz per a mi ha estat Miles Davis. És un dels músics que ha tingut més reconeixement i no és un cantant. Amb la trompeta explicava coses. En aquesta línia, he intentat que el piano parlés, és com una veu humana. Tot melòdic, amb espais.

- Abans deies que la música de Nova York és diferent, ‘Diàspora’ és música novaiorquesa?
És música que va sortir de Nova York, però també té la influència mediterrània. Té molta intensitat el disc, la bateria i el contrabaix s’escolten a la perfecció.

- Amb el concert a Vila-seca tanques ‘Diàspora’. Quin projecte tens entre mans ara?
L’any vinent, a principis de febrer, trauré un àlbum a duet, amb el mateix contrabaixista. Vull millorar algunes coses que no vaig poder millorar a ‘Diàspora’ per limitacions pressupostàries. També he procurat millorar la part tècnica i la interpretativa. És un disc més directe.

- Per acabar, tornaràs a marxar?
Estic còmode aquí, però també és cert que cada vegada busco coses més lluny d’aquí. Em vull moure. Per fer concerts, a Nova York segur que hi tornaré. Per estar-hi un mes, dos, però no massa més temps.