Jordi Cartañá: "Abisme és la nostra part més emocional i per això ha costat tant que sortís"

 

Des que es van trobar el 2011, Abisme porten 6 concerts, el doble dels que va fer Terçana, la banda que tenien el Jordi, el Xavier i el Xavier Oliva, amb 18 anys. Han tocat a la Conca i els hem pogut veure en indrets com el 3r Festival Riubombori de l'Espluga o a la darrera Festa Major de Montblanc compartint escenari amb Joan Dausà. Amb aquell primer grup no van sortir de la comarca i ara, amb Abisme, aquest divendres 11 d'octubre toquen per primera vegada fora de la Conca en un concert que faran al Mític de Reus. De tot plegat en parlem amb en Jordi Cartañá, una persona inquieta -que potser haureu sentit per la ràdio o vist a la televisió- que ara ens mostra la seva part més personal.

 

Quan tenia 6 anys la meva mare li va regalar al meu pare el disc ‘Morality & Architecture’ de l’Orchestral Manoeuvres in the Dark. És un disc que tenia unes cançons que em van atrapar i on, per cert, hi vaig descobrir que hi havia el tema que servia per obrir les emissions de Ràdio Montblanc a l'inici, l’any 1982.

 

Llavors vaig començar a escoltar de tot i, de manera totalment autodidacta -perquè no sé llenguatge musical- quan tenia 17 o 18 anys vaig fer la meva primera cançó. Era un tema en MIDI, instrumental i amb molts violins. Recordo que, abans, l’estiu del 91, un amic, el Tien Montoliu, em va passar una cinta de cassette que un conegut seu havia fet a casa amb l'ordinador i jo vaig dir: "jo també vull saber fer això!". Em recordava a Kitaro o a la BSO de La Misión, que també m'agradava.

 

Sí, quan tenia uns 18 anys vam fer Terçana on ja hi havia el Xavi Iborra, del qual en vaig aprendre molt la part més tècnica que a mi se m'escapava. En aquella època érem dos teclats i jo a la veu, i fèiem pop electrònic. A vegades en broma diem que vam ser dels primers en fer alguna cosa així en català i també els últims, i la gent no sé si ens va entendre o nosaltres no ens vam saber explicar prou bé. Vam fer tres concerts: dos a Montblanc i un a l’Espluga.

 

Les lletres, com ara, ja parlaven de separació, d'enyorança, de perdó, de mort, de cicles vitals... de sentiments que tenia i que treia d'aquesta manera. Però això sí, finalment totes les cançons sempre tenien i segueixen tenint aquell fil d'esperança i d'equilibri que fa que tot pugui tirar endavant i segueixi funcionant.

 

Des dels 14 anys porto punxant música a la ràdio, n'he escoltat molta i de molts estils però sempre he tirat per grups com The Sisters of Mercy, Depeche Mode... o Rammstein que tenen grans discos...

 

Quan hi havia l’onada del ‘rock català’ m’agradaven Sopa de Cabra, Sau, Lax’n’Busto, Sangtraït, Els Pets... Tots aquests m'agradaven sí, però si hi havia un grup que realment m’emocionava i em commovia eren els Kitsch, una banda que mai ha estat prou reconeguda perquè no han estat uns llepaculs. La seva música et feia entrar en uns universos interessants que recordaven a grups com Sisters of Mercy encara que se'ls ha comparat molt amb The Jesus and Mary Chain. Els seus dos primers discos són dues obres mestres. Musicalment no som hereus dels Kitsch, ells tiraven més cap al rock. A nivell de discurs, nosaltres no tenim aquest punt de desesperança però hi ha alguna cosa en comú: la sensació de penombra, d'opressió, d'angoixa...  Hem escoltat molt aquesta música i quan fem música ens surt això, no és pas res imposat. 

 

Nosaltres sempre anem buscant una estètica sonora, i intentem que la lletra i la música vagin pel mateix camí. Pintem paisatges sonors amb una manera de veure les coses semblant a aquelles pintures de Friedrich. Hi ha una visió més contemplativa, amb aquesta fascinació per l'infinit... És quan veus que realment tots som una petitesa dins un gran univers.

 

Sí, la nostra part més íntima, sobretot del Xavi i meva, que és qui fem les cançons, surt a través de la música. Abans havíem fet teatre, jo faig ràdio i televisió, però aquí és on mostrem el nostre interior. Ensenyem les nostres pròpies pors als altres amb les nostres cançons... Sí, és el Cartañá que no s'ha pogut conèixer fins ara. És la part més emocional i per això ha costat tant que sortís. Obviament m’és més fàcil fer el registre de presentador en el que no pots dir el que penses per un principi de neutralitat periodística. Ara amb Abisme és quan sóc jo, és com un striptease emocional. Són cançons fetes des de dins i per això ara em sento molt més exposat, ara és quan s'obre un abisme personal.

 

Fins ara la meva principal recança era justament aquesta, haver-me de mostrar. Per tant si fins ara ho havia evitat, la senyal era inequívoca: ho havíem d’intentar perquè sinó ho intento me n’acabaré penedint tota la vida. Després ves a saber que en sortirà de tot plegat però és que el nostre objectiu ja s'ha complert. El projecte que teníem era tenir el projecte i trepitjar algun escenari. Pensa que vam començar el 2011 primer assajant a casa meva dos dies per setmana amb el Xavi, l'Òscar i jo i que, des de fa mig any, també s'hi han incorporat l'Aida i el Cristian. Arribar on som ara i fer algun concert fora de Montblanc i l’Espluga ja és un èxit!

 

Des que ens vam ajuntar de nou portem només 6 concerts però la gent ens diu que sembla que portem més temps. Tot just estem al principi i encara estem fent canvis i creixent constantment, no som aigües estancades. De moment anem defensant les nostres cançons i aprenent.

 

La proposta estètica també és molt important. Quasi totes les cançons tenen una videoprojecció que les acompanya, a vegades hi ha hagut la col·laboració d'alguna ballarina... I la primera cançó dels directes és ‘Silenci’, una peça amb la que trenquem precisament un silenci emocional. Comencem així per trencar un silenci, hem de cuidar les emocions perquè sinó el nostre cor es torna dur i deixem de ser humans d'alguna manera. A partir d'aquí, com que tenim un llenguatge planer, les nostres lletres sembla que estan arribant o, com a mínim, això és el que ens està transmetent la gent que fins ara ens ha anat escoltant.

 

Sí, fer més concerts, anar tocant... i fer una maqueta. Ara tenim cançons enregistrades a casa penjades a la xarxa però ja ens plantegem entrar a l'estudi perquè el que fem ara ha evolucionat molt i necessitem una carta de presentació que s'ajusti al que som.

 

Doncs m'agrada anar a passejar per Montblanc, pel voltant de la muralla, sobretot a les nits d'estiu quan està tota il·luminada; i gaudir de l'entorn emmurallat i històric de Montblanc, vaja. I també donar un tomb pel centre de Reus o de Tarragona.

 

 

Com a tots els nostres entrevistats, també li hem preguntat les seves 5 cançons de capçalera. Són a aquestes a excepció de la de Kitsch, de qui havia triat la cançó 'Confessió' que versiona amb Abisme. Com que a Spotify no hi era, n'hem triat una altra del disc 'Kitsch IV'.

 

 

--