Marc C. Griso: "Vaig estudiar música per saber per què una melodia és capaç de provocar-te una emoció"

Mentre estudiava BUP i COU vaig començar a treballar a un hotel i a un càmping. M’encarregava de posar cançons pels turistes, però vaja, només les anava empalmant i prou.  A partir d’aquí em van dir si volia anar a fer de lightjòquei a la discoteca Chrysalis de Valls que en aquell moment estava en plena ebullició. Ja vaig avisar que no dominava el tema però que tot i així estava disposat a aprendre. Allà, mentre no em tocava estar a la cabina de llums, em fixava en com punxaven els dj’s de la sala i en aquell moment va ser quan em va començar a venir el cuquet de punxar. 

 

Sí. L’Àlex Porta, el principal dj de la discoteca en aquell moment, em va començar a ensenyar tant a la discoteca com entre setmana a la botiga de música que ell tenia a Valls. Poc a poc vaig ser un membre més de l’equip de dj’s de Chrysalis amb l’Àlex i el Manu Rodríguez.

 

Quan vaig veure que m’agradava aquest món, amb 19 anys em vaig comprar el primer equip. Recordo que quan els vaig dir a mon pares que me’l volia comprar, m’ho van intentar treure del cap. Llavors, amb un racó de diners que vaig anar apartant del que guanyava com a dj, em vaig comprar els equips i els vaig deixar al garatge de la xicota que tenia en aquell moment.

 

Després de tres anys a Chrysalis es va tancar una etapa i el 2003 vaig anar a la discoteca Snoepy’s de Salou, on vaig tenir el millor company de cabina que he tingut mai: l’Òscar Rodríguez. Vaig passar a punxar de 2 a 6 dies a la setmana, i a més davant d’un públic més internacional que el que hi havia a Valls, va ser tota una prova de foc. Després de Snoepy’s vaig fitxar pel grup Ei Two i vaig estar treballant tres anys i mig a la discoteca que tenen a El Vendrell. Ara des del 2008 estic a la Black de Cambrils com a únic discjòquei.

 

Sí, una cosa és ser dj i l’altra és ser productor. Per ser dj necessites coneixements tècnics, saber quins temes són els més radiats, què escolta la gent... i tenir el que en diem ‘psicologia de pista’. Quan ets productor, no sols punxes la música dels altres sinó que crees la teva pròpia música, per això sí que has de tenir certs coneixements musicals.

 

De petit, amb 7 anys, els pares em van apuntar al conservatori. Hi vaig estar tres anys però no li vaig acabar de trobar la gràcia. Temps més tard, amb 14, ja em va començar a interessar més la música. Volia saber perquè les coses sonaven com sonaven i perquè una determinada melodia és capaç de provocar-te una determinada sensació o emoció. Llavors vaig estar 7 anys estudiant saxo.

 

Perquè la música de Kenny G, m’anava molt bé per lligar amb noies... (Riu)

 

La música té una estructura interna, és com un edifici. En funció de l’època varia el tipus de construcció però la base sempre és la mateixa. En aquest cas passa el mateix, depenent de per on et mous musicalment, t’has d’adaptar però la base no varia.

 

El 2005 vaig conèixer el Jesse Garcia i ell em va introduir la vessant de productor musical. Ara viu a Holanda i fins fa uns mesos ha estat fent una tercera gira mundial al costat de Roger Sánchez, però llavors acabava de deixar la Pacha. A partir d’aquí vaig estalviar de nou per comprar-me equips més professionals per començar a fer la meva pròpia música. Paral·lelament vaig seguir formant-me. Vaig fer un curs a Viena amb dj’s i productors de MTV als EEUU i classes amb Jordi Carreras (JC Klubber); amb Ivan Torrent, productor musical d'artistes com la Mónica Naranjo, entre altres; i amb el Toni Hernández, que és el programador i director musical de La Vaqueria de Tarragona.

 

I va arribar un moment en què em vaig tirar a la piscina. Amb uns companys de l’Ei Two d’El Vendrell vam editar en vinil el single ‘Chicago’. Jo i el Toni Hernández ens vam encarregar de la part musical i els meus companys de la resta. Vam signar el treball amb el nom artístic de Ten for Two i vam arribar al número 1 de Flaix FM a meitats de 2006.

 

Doncs no, un any més tard el nou segell del David Gausa, Stupendo Records, ens va editar en vinil la cançó ‘Sweet night’ que vam fer amb el Toni Hernández; i també va arribar al número 1 però en aquest cas del programa ‘World Dance Music’ dels 40 Principals. Aquestes coses tampoc és que serveixin de molt ni indiquin res però, la veritat, fan il·lusió i és una bona manera d’arribar a més gent.

 

La relació amb el Siddharta és curiosa. La primera vegada que hi vaig anar, tot just entrar vaig escoltar una cançó meva que estava sonant al local. No entenia res. Era una demo que havíem fet amb el Toni i que havíem enviat a un segell però del qual encara no ens havien donat resposta. Vaig preguntar a la barra i em van ensenyar un disc recopilatori que es deia ‘Carpe Diem Lounge Club’, i on vaig veure que hi havia 3 cançons nostres. Vaig flipar! Just l’endemà vaig rebre el mail de la discogràfica on ens deien que havien seleccionat els temes pel disc.

 

Temps més tard ens van encarregar que produíssim un CD amb música exclusiva pel local. Ens van donar total llibertat per fer el que vulguéssim, sempre i quan es mogués dins el chill-out i el lounge. I d’aquí en va sortir ‘Siddharta Spriritual Cafè Vol.I’, un disc que es va distribuir a nivell estatal i que va tenir molt bona acollida. Hi van col·laborar molts músics i vam aconseguir un producte molt elegant, molt musical i assequible per a tothom que és el que buscàvem. 

 

Sí, a mi m’agrada la música electrònica que et diu alguna cosa, no la més ‘matxacona’, per què ens entenguem. Per això sempre mirem de treballar molt la melodia, posar instruments reals, veus quan calen... Ens agrada treballar molt la part musical perquè sigui fàcil arribar a tothom, encara que no t’agradi especialment la música electrònica.

 

La relació que tenim amb l’Antoni Tolmos ha suposat un abans i un després en la meva carrera musical. (Somriu) Jo el coneixia perquè havia estat professor meu al Conservatori de Reus però no l’havia vist més. Ens vam retrobar i més tard la relació es va anar intensificant. Després d’haver-lo ajudat en la producció tècnica d'un disc seu, un bon dia em va portar a a dinar caragols i em va proposar si li volia produir el disc ‘Nit urbana’ que anava a editar en motiu dels 10 anys del seu primer disc. 

 

 

Sí, justament en una època en que a Urban no teníem massa feina, l'Antoni em va dir “fes un disc tu com artista”. M’ho vaig estar pensant durant 2 o 3 setmanes però no ho tenia clar. Finalment, vaig creure que ho havia d’intentar i m’hi vaig tirar de cap. Hi ha moltes col·laboracions, les veus de la Laura Noah i de La Canija de D'Callaos, el vam anar a masteritzar a Copenhaguen a l’estudi del Holger Lagerfeld, que és el productor entre d’altres de la Killie Minogue... Són 2 cançons velles i 10 de noves i és un recorregut per l’electrònica més musical que a mi m’agrada: mitjos temps, house, música fresqueta, chill-out... amb tocs molt mediterranis. 

 

Sí, quan ja l’havíem editat, al cap d’uns mesos vaig pensar que era moment de fer coses noves. Coneixia la Ruth Troyano, que és una persona que sempre m’ha ajudat i assessorat quan ha calgut. Com que ella porta comunicació de la Cooperativa Falset Marçà, em va ajudar a poder maridar la música electrònica amb el vi. 

 

Llavors hem engegat un seguit de col·laboracions i ara fins i tot des d’Urban estem oferint ampolles de vi a restaurants. La idea és que el client quan demana una de les ampolles de vi Ètim blanc o negre, commemoratives del llançament del disc, es puguin emportar pel mateix preu el CD cap a casa. Al cap i a la fi el vi també és cultura.

 

Sí, em fa molta il·lusió i és tot un repte. És una bona iniciativa per introduir el món del vi a l’oci nocturn. Hi ha molts països que quan surts de festa ja hi ha el costum de demanar vi però això aquí no passa. Per això està bé que es facin aquest tipus de coses, hem de defensar els productes de casa.

 

Sí, i en el camp de la música has de ser un artista total. T’has d’encarregar de la música, d’enregistrar-te, de fer la producció tècnica, de la imatge, dels dissenys, dels vídeos, de vendre el que fas... Però es tracta d’això, el món està fet pels valents.

 

Doncs sí, m'agradaria donar les gràcies als meus pares perquè al cap i a la fi sempre m'han ajudat a tirar endavant i són els que han estat allà sempre que ha convingut.

 

Gràcies a vosaltres!

 

 

Al Marc li vam demanar 5 cançons de capçalera: