Mikel i Ivan Herzog: "És brutal transmetre a la gent el que sentim quan toquem o cantem"

Els germans de Cambrils que van fer girar tot el jurat del concurs 'La Voz'

Elisabet Soler (GDDC / Reusdigital.cat)

13/07/2015

Música

Amb tan sols 19 i 17 anys, en Mikel i l'Ivan Herzog han estat uns dels concursants de la tercera edició de 'La Voz'. Amb format de duo musical, els germans de Cambrils es van presentar a les audicions a cegues d'aquest programa on els quatre 'coaches' i artistes de renom -l'Alejandro Sanz, la Laura Pausini, la Malú i l'Antonio Orozco-, van girar-se per convèncer als joves músics i emportar-se'ls als seus respectius equips. Finalment, els cambrilencs van decidir formar part de l'equip de l'Alejandro Sanz, amb qui van passar la fase de 'les batalles' i 'l´últim assalt' per arribar a la primera gala en directe, que va suposar la seva última actuació en el programa.

- Qui són en Mikel i l’Ivan fora de 'La Voz'?

Ivan: Nosaltres som un parell de germans de Cambrils que sempre hem viscut per la música perquè és el que hem volgut sempre. El fet d’anar a aquest programa ha significat descobrir al món allò que som. Seguim sent els mateixos d’abans, però ara la gent ens coneix.

Mikel: Som persones com tothom, som els de sempre. Els que ens coneixen saben com som i simplement hem sortit a un canal de televisió que veu moltíssima gent. Som cares conegudes, però sense perdre l’essència.

- El fet que el vostre pare sigui un cantant tan conegut com Mikel Herzog ha influït en què vosaltres vulgueu dedicar-vos a la música?

Ivan: Més que ser un conegut cantant, ell és un músic i això ha fet que nosaltres visquéssim des de ben petitets envoltats de música. No ha estat intencionat, ha sigut com venir així de sèrie.

Mikel: Clar, nosaltres des de petits no hem hagut de pensar en això, simplement ha estat una manera de viure. Hem viscut envoltats de música inconscientment. Estudiar música tampoc ha estat una obligació, però els esdeveniments ens han portat a fer-ho. El nostre hàbitat natural ha estat la música, així és com hem viscut sempre i com volem seguir fent-ho.

- Quins estudis musicals teniu?

Mikel: Jo he estudiat a l’Escola de Música de Cambrils i actualment estic estudiant al Liceu de Barcelona el Superior de Piano, la carrera clàssica. He fet els cursos didàctics a l’escola de música, el grau mitjà, el grau elemental... i quan fas el sisè te’n vas al superior. Ara he acabat el primer curs.

Ivan: Jo he estat fent durant vuit anys música clàssica, piano, a l’Escola de Música de Cambrils. Després me’n vaig anar a l’Aula de Músics de Tarragona a estudiar modern i jazz. Estic fent cinquè de professional.

- Com va sorgir la idea de presentar-vos junts a aquest ‘talent show’?

Ivan: Sempre hem pensat que un programa d’aquestes característiques era la millor plataforma per deixar d’estar sols a casa perquè la gent ens conegués i sabés que hi ha un parell de músics que existeixen. Un dia vam veure que hi havia el càsting de 'La Voz' i vam pensar que era una bona opció. També vam creure que era un moment adequat perquè havíem estudiat suficient, teníem un cert nivell i anàvem preparats. Vam veure que era un moment interessant per començar a treballar.

Mikel: Aquests programes són les plataformes més potents simplement per donar-te a conèixer, perquè la gent et vegi i et posi una cara. Al saber que feien els càstings vam veure molt clar que ho havíem de fer.

- Abans d’entrar al programa ja solíeu cantar junts? Havíeu actuat en algun escenari?

Ivan: El Mikel i jo som bastant novells en el tema de cantar de cara al públic. Sempre hem cantat junts però a casa, ja que només hem fet un parell de concerts. Un va ser fent una col·laboració en un concert de la Nina, que celebrava els 30 anys sobre els escenaris, i l’altre va ser a Vilafortuny. Per això el programa per nosaltres va ser com una joguina.

Mikel: El programa per nosaltres ha estat un aprenentatge rapidíssim. A 'La Voz' no tens un mes per assajar i tocar amb una banda per exemple, que tocar amb una banda no és estar a casa amb el teu piano i cantar, sinó que has de saber situar-te. Tot això és un aprenentatge que has de fer en un dia per tal de tocar el següent. O aprens o marxes. Per nosaltres ha estat un repte. Estàvem allà i a vegades ho passàvem malament perquè tot ens venia de nou i es barrejava molta informació amb nervis, però al dia següent ho havíem de fer. Ha estat una experiència brutal en tots els sentits, ens ha fet aprendre un munt.

- Quina sensació vau experimentar en trepitjar per primer cop l’escenari i veure que els quatre ‘coaches’ es van girar a les audicions a cegues?

Ivan: Aquest és el moment més emocionant que he viscut mai ["Sens dubte", afegeix en Mikel]. Quan arribes, els de producció et diuen que l’audició a cegues és el moment més ‘guai’ i jo vaig pensar que no seria per tant. Però arribes allí, i s’obre una porta on està tot fosc, no se sent ni una mosca, només et sents tu caminant.

Mikel: És el moment més emocionant amb diferència. L’essència del programa és això. Sobretot ens va impactar que nosaltres vam ser els primers en l’ordre de gravació. Estàvem sentint tot l’enrenou de la gent entrant i del moment en què sortien els ‘coaches’ quan el regidor va donar l’ordre de començar i, de cop, es va fer el silenci absolut.

Ivan: Només et sents tu caminar i respirar. Arribes allí, t’asseus al piano, comences a tocar i mostres la feina de tres mesos aplicada en un minutet de res. No vèiem que hi hagués cap efecte en els 'coaches', però nosaltres ens ho estàvem passant bé. De sobte, vam sentir un gran clamor del públic.

Mikel: Una cosa a destacar és que allà no sents el botó que pitgen per girar-se, és un so que afegeixen a post producció. Tu estàs pendent del que estàs cantant però no saps res. Potser no te n’adones que algú s’ha girat fins que sents el públic que comença a aplaudir. Tot el que se sent allí es irrepetible, és el típic tòpic que diuen tots els concursants, però es que realment és així. Pots tenir carreres com a artista i cantar i tocar en escenaris, però aquest tipus de sensació jo crec que no es pot viure en un altre lloc que no sigui 'La Voz' i les audicions a cegues.

- I el fet que es giressin tots quatre?

Ivan: Va ser un regal. Però al final hem vist que això és poc important, el que compta més és l’evolució d’un artista durant el programa. Per exemple, amb el guanyador del programa, l’Antonio José, només es va girar un 'coach', l’Antonio Orozco.

- El vostre 'coach' ha estat l’Alejandro Sanz. Com és treballar amb ell?

Ivan: És molt curiós el que ens passa amb l’Alejandro, perquè s’assembla una mica al nostre pare i ens recorda l’estança a casa amb ell.

Mikel: És un home tan natural com se’l veu al programa. A l’Alejandro no se’l coneixia, perquè un gran artista com és ell no s’havia sotmès mai als mitjans d’aquesta manera. Ara que ha decidit fer-ho, s’està veient que és un tio natural, intel·ligent, ràpid i un musicàs. No es pot no aprendre d’ell, tots els moments que hem estat amb l'Alejandro han sigut d’or.

- Què ha suposat per vosaltres passar per aquest programa?

Ivan: Ha estat un aparador. Ha suposat deixar de ser el Miki i l’Ivan de casa nostra per ser el Miki i l’Ivan de tota Espanya.

Mikel: A part de ser un aparador ha estat un aprenentatge brutal. L’Ivan i jo hem estat els més joves d’aquesta edició, ja que l’Ivan va arribar a les audicions a cegues amb 16 anys, i això només ho sabem nosaltres. Però el que ens importa és el que hem viscut, el que hem après i el que hem experimentat, i tot això ha estat brutal.

- Ha canviat la vostra vida quotidiana o tot segueix igual?

Ivan: És la mateixa, però hi ha petits matisos. Seguim la mateixa rutina, però sí que a vegades ens para gent pel carrer per fer-se fotos amb nosaltres. A les xarxes socials també rebem molts missatges. Pot semblar que no els veiem, però els llegim un per un i ens encanta, però no podem contestar-los tots.

Mikel: És el que dèiem abans, no hem canviat en res, anem amb la gent de sempre, però sí que hi ha persones que et paren pel carrer i et reconeixen o que els hi agrada el que fas i t’ho comenten, t’escriuen missatges amb carinyo... és brutal fer sentir a la gent el que nosaltres sentim quan toquem o cantem i és d’agrair rebre aquestes mostres de suport i afecte.

- Què ha estat el millor i el pitjor del vostre pas per 'La Voz'?

Ivan: El pitjor, que en part és bo, són els moments de nervis abans de pujar a l'escenari i també el fet de veure que amics que vam fer en tres dies, es quedaven enrere en les audicions a cegues. Perquè clar, a les cegues surten seixanta-quatre persones, però se’n presenten cent, hi ha moltes actuacions que ni les retransmeten per la televisió i sap greu.

Mikel: Sobretot el primer dia, que érem tots nous i anàvem a fer les audicions a cegues, vam conèixer una sèrie de gent amb qui ens vam fer molt, perquè anàvem tots a pel mateix i vam estar tot el dia junts. Tu veus que estàs allí i passes i n’hi ha d’altres que no ho aconsegueixen. A més, va coincidir que nosaltres vam sortir els primers, es van girar els quatre 'coaches', i just després de nosaltres va sortir un noi amb qui vam fer molta amistat i no es va girar ningú. Per altra banda, coincidim en què el millor de 'La Voz' són les audicions a cegues i amb diferència.

- Teniu en ment fer algun projecte musical o us ha sortit algun projecte arran del vostre pas pel programa?

Ivan: De moment anem veient coses, sempre hi ha propostes i contrapropostes. Tenim al nostre pare, que és el nostre ‘coach’ de casa. Ell ens va aconsellant i tot el que ens arriba a nosaltres li passem a ell.

Mikel: Estem assimilant i veient cap on tirem. Temes propis n’hi ha... tenim coses compostes i allí estem, ja es veurà.

- Què us ha semblat que l’Antonio José hagi estat el guanyador del concurs? Teníeu algun preferit?

Ivan: A mi l’Antonio José m’encanta. Quan canta em posa la pell de gallina. Un dia em va cantar cara a cara, perquè li agrada molt això de cantar a la gent, i jo em vaig posar a plorar perquè és pura ànima. Jo no sóc molt de flamenc, en realitat sí que m’agrada molt però no l’entenc gaire, però ell té molta elegància i és pur sentiment, cosa que m’encanta i m’emociona, és molt bo. Tot i això, hi ha dos branques: els bons cantants i els músics. Per mi, els millors músics que hi havia en aquest programa eren el Joaquín i el Diego Cartón.

Mikel: El Diego era un dels meus preferits perquè sentim la música molt semblant. És alguna cosa més a part de cantar, cantar ja no és tan important, és la manera com toques l’instrument. Si s’hagués vist com toca el Diego de veritat, hagués estat brutal, i això és una cosa que només sabem nosaltres, ja que els concursants sabem des de dins què fa cadascú. Nosaltres sobretot ens fèiem molt amb els músics, el Joaquín, el Diego, el Marcos...

Ivan: Jo a casa sempre dic el mateix. El dia que el Marcos canti en portuguès, la gent fliparà. A mi em va cantar un dia en portuguès una cançó seva i em vaig quedar al·lucinat. Ell també és un musicàs.