Jump to navigation
Una de les principals propietats que ha de tenir un músic ens la desvetlla el Pau ben aviat. “Hem de ser perseverants” afegeix com a resposta a unes declaracions prèvies del Genís. El de La Reina del Blackjack -la seva banda més "rock"- comentava prèviament la dificultat de guanyar-se un primer respecte del públic: “Costa trobar un públic que s’identifiqui en un primer moment amb la teva música i que entengui a la perfecció allò que fas”. Les bandes emergents es troben majoritàriament amb un públic jove, poc acostumat als directes. Sovint, costa que durant els primers compassos de la seva carrera ja quallin a la perfecció amb un seguit de gent que els correspongui. La perseverança de la que parlava en Pau, en Fito, l’ha sabut administrar molt bé. Fa menys d’una setmana presentava l’espectacle "Reus, La Mussara, Casiopea" al Teatre Bartrina de Reus. I el va omplir. “Va anar molt bé, va sortir molt bé i el que estem escoltant va quedar ben gravat, que és el que més ens importa. Ara toca gaudir d’aquest record”, explica amb les emocions contingudes. El músic reusenc porta molts anys de carretera i manta, i ara gaudeix d’un moment musical molt dolç. “La qüestió és anar picant pedra i anar treballant cada dia” sentencia.
L’evolució tecnològica en l’àmbit musical ha fet replantejar-se als músics cada un dels passos que han de fer. Tot i que, com deia el Genís, costa estirar la gent als directes, allà és on els músics s’han de guanyar els galons. El Pau, que a més del seu projecte personal a mode de trio de jazz també col·labora amb La Soul Machine -soul i funk- i les Divines -swing dels anys 20’-, ens dóna més detalls de com cal afrontar els concerts. “Ara som consumidors de música per Internet. Quasi ningú compra discs, i els músics hem d’aprofitar el nostre moment clau -els directes- per a interactuar amb la gent i vendre tants CD’s com puguem”. És evident que els músics sempre han viscut dels directes. Però hi ha grans diferències respecte èpoques anteriors. Abans els músics es consolidaven fent bolos. Ara, fent-los, és com es donen a conèixer. Moguts per aquesta necessitat de tocar i tocar, la relació entre artistes i sales és... Peculiar, per dir-ho d'alguna forma. “Estàs sempre trampejant. Fins aquí cedeixo jo.... Fins aquí cedeixes tu... S’ha d’anar sempre negociant, i costa arribar a un acord en el que totes les parts en surtin beneficiades”, explica el Genís.
La pregunta que acaba apareixent quan es parla amb músics acostuma a ser sempre la mateixa: "Podeu viure de la música?". “Anant diversificant esforços, posant una mica d’energia a cada cosa, i fent classes a un parell d’escoles de música, puc viure de la música” sospira el Pau. “Jo també. Però no només fent de cantautor”, comenta en Fito. “A més, estic en dues companyies de teatre infantil i col·laboro amb una tercera companyia”. I el Genís... “de moment ho veig molt utòpic”, diu deixant anar un somriure. “Ara estic acabant els estudis... Però tant de bo algun dia ho aconsegueixi”. En cas que sigui així, segurament li tocarà estar en molts llocs, i estar molt ocupat. “Parles amb tothom que té un reconeixement a nivell nacional i tots han d'estar involucrats en mil projectes a part del del grup. Fins i tot el David Carabén de Mishima!” comenta sorprès el Fito.
Si en alguna cosa estan a favor els músics d’aquesta generació és la facilitat que tenen per arribar a tot arreu independentment de la llengua que utilitzin, cosa que abans no passava. Malgrat que el Genís confessa que se li han tancat algunes portes per cantar en castellà i tocar música rock -un estil que no passa pel seu millor moment-, no podem dir el mateix d’aquells que canten en català, que estan en ple auge musical. La gent cada vegada es fixa més en la música i té menys tabús alhora d’escoltar la lletra en una llengua o en un altra. Els músics ho saben, i es senten més lliures. No cal anar molt lluny per veure-ho: La Soul Machine, després de deu anys versionant clàssics del soul en anglès, ara s’atreveixen a composar en català. “Primer se’ns feia estrany, però vam dir... Per què no? I jo crec que acabarà quedant molt bé” comenta el Pau.
Al cap i a la fi, la música serveix per a treure allò que tens a dins, i no hi ha millor manera de fer-ho que conservant la teva identitat. Tal com diu el Fito, “hem de saber valorar la riquesa musical”. I la veritat és que hem d'estar satisfets; com més avancem, més pluralitat d'estils i més quantitat de músics trobem. “Cada vegada s’està definint més el panorama i ja comencem a veure per on va la cosa” apunta el Pau. I això és bon senyal. Si els músics se senten còmodes, i els deixem fer la seva feina, només ens haurem de limitar a gaudir dels fruits del seu treball.
Recupera l'article que recull les conclusions de les tertúlies de 2013.
