Periodisme musical: El gènere ‘homeless’ de la comunicació

Si pugéssim un esglaó, és a dir, si miréssim què és allò que està per damunt del periodisme musical compartint precarietat, maltractament i incertesa, hi trobaríem el periodisme cultural. “És el gènere del qual han prescindit primer els empresaris de la comunicació”, introdueix el Raúl. La situació és palpable ben a prop nostre, i molts mitjans s’han afanyat en retallar les competències culturals en les seves publicacions. D’aquesta manera ens trobem amb un gènere, que s’ha convertit en “homeless”, és a dir, l’han fet fora de la seva pròpia casa, els mitjans de comunicació, i vaga moribund ocupant els llocs en els quals és acceptat. “No sé si podem parlar arribar a parlar de l’existència d’un periodisme musical a les comarques tarragonines. En la majoria dels casos, el que tenim són periodistes aficionats a la música que miren de barrejar la seva afició amb la seva professió, i que intenten publicar els continguts culturals i musicals que li deixen des del seu mitjà” afirma el David, incloent-se juntament amb el Raúl dins aquest perfil de ‘gent’. 

 

Sense un lloc de residència fix, aquest gènere s’ha hagut de reinventar i ha anat a parar al destí més fàcil i més econòmic: les xarxes socials. Allà, s’ha trobat amb els grups de música, que també intenten buscar un lloc on promocionar-se. Que tots dos es busquin la vida a les xarxes socials no és un problema comunicatiu entre ambdues bandes. “El contacte entre músics i premsa existeix” diu el Raúl. “Però malauradament t’has de limitar a fer un periodisme a nivell informatiu, un format molt poc profund”. La crònica musical ha mort i els mitjans pràcticament és limiten a fer d’aparador de grups de música, una funció que és equivalent a la que poden desenvolupar les pròpies xarxes socials. “Els periodistes avui en dia tenen tantes coses a fer que no tenen temps per a fer una crítica musical. S’ha perdut l’espai per la reflexió, i jo és allò que trobo més a faltar” comenta el periodista del Diari de Tarragona de manera nostàlgica. 

 

Afortunadament, però, ens trobem que el que no ha decaigut és el públic, ni l’activitat musical. El David, conscient del seguiment que tenen portals com Surtdecasa.cat i altres similars, assegura que “són moltes les persones que tenen necessitat de consumir cultura” i que serà qüestió que “tant el músic com el lector, acabin de trobar el seu lloc dins de tots els portals i totes les finestres que hi ha obertes”. 

 

En aquests dies, apostar pel periodisme musical és qüestió de fe. Com diu el David, és complicat que és cregui amb un producte així per molt que tingui un públic especialitzat, però, s’ha d’arriscar. “Si tens una bona idea, una idea que ningú havia pensat abans, i trobes un nínxol buit al mercat, per què no intentar-ho?” es pregunta el Raúl. Ell mateix, tocant de peus a terra, es respon: “Clar, quan són els teus diners els que estan en joc... És complicat”. 

 

Com acabarà tot plegat pel que fa al periodisme musical? “És difícil predir-ho. Malauradament sembla que no vinguin temps millors”, sentencia el reusenc. S’ha d’acceptar amb resignació, però, tal i com suggereix el Raúl, el que podem fer és acomodar-nos amb aquesta resignació i aprendre a viure amb ella. “Hem d’oblidar-nos dels mitjans de comunicació convencionals. Canviarà el suport, canviaran els mitjans i potser tindràs poc públic. Però serà de qualitat”, comenta amb un to conformista. El que queda clar és que la gent necessita saber què passa amb els grups de música que escolta, i els músics segueixen necessitant suports on promocionar-se. La curiositat per part dels lectors, i l’afany de supervivència per part de les bandes, és la que acabarà donant una "casa" a aquest gènere que sobreviu tot i les dificultats.