En femme

Foto: 

Cedida
Fotograma del documental 'En Femme'

Alba Barbé: “La utopia seria viure en un sistema d’interpretació no binari”

El documental 'EnFemme' treu a la llum el col·lectiu “cross-dressing”
Arnau Martínez
,
12/07/2018
Arts
El cross-dressing, un col·lectiu que ha viscut dins de l’armari durant molts anys, en silenci, a casa, en secret. L’Alba Barbé (Sabadell, 1985) és antropòloga i gairebé per casualitat va acabar a un club de cross-dressing. Al febrer va presentar un documental, 'EnFemme', que destapava aquest col·lectiu tan desconegut. Una etiqueta que pretén diferenciar-se dels trans, però que també reivindica formar part del col·lectiu LGTBI. El documental es presenta aquest dijous als Cinemes Mont-Àgora de Santa Margarida de Montbui.
"Tenim un sistema unidireccional, binari i d’una temporalitat continua. La gent necessita agafar-se a unes característiques per identificar-se"

- Una de les característiques del “cross-dressing” és viure-ho en secret. Com arribes al col·lectiu?
Sóc antropòloga i vaig conèixer a les noies d’'EnFemme' en una conferència que vam coincidir. La meva trajectòria acadèmica havia girat al voltant dels feminismes, de l’estudi de gènere i de sexualitat. Llavors m’adono que ens trobem davant d’un col·lectiu del qual no teníem coneixement, són persones que es transvesteixen, però estan dins de l’armari, tancadíssimes. Llavors quan accedeixo al club em trobo un espai càlid, amable i familiar.

- Per què et fixes en el secret?
Un dels elements que vertebra el “cross-dressing” és la gestió del secret. És un secret públic, que tothom coneix, però del qual ningú en pot parlar. Cadascú decideix com gestiona les modificacions personals, el temps, els espais, les emocions, la paraula o l’ús de les tecnologies, però tot funciona a través del secret. El mateix secret és el que provoca que la transfòbia pugui seguir reproduint-se i per això s’ha de treure a la llum.

  • imatge de control 1per1

- Com aconsegueixes que les testimonis deixin de banda aquest secret per aparèixer en pantalla?
És un documental que parteix d’un consens, deixar de romandre dins de l’armari. No dic l’armari de les seves llars només, sinó un armari de 120m2 que és on està l’associació En Femme. Traiem a la llum aquest col·lectiu en un moment que està fent un procés de politització molt important.

- A què es deu aquest procés de politització?
Aquest procés es deu a tres factors, en primer lloc la riquesa del teixit associatiu català fa que moltes d’elles tinguin un bagatge de militància dins de diversos col·lectius. En segon lloc, En Femme ja té setze anys i és una trajectòria de lluita col·lectiva i de la consolidació d’un espai de seguretat. I finalment, l’any 2012 hi ha el moviment Stop Trans Pathologization i comencen a confluir amb el moviment transsexual.

- Com es defineixen les persones del col·lectiu “cross-dressing”?
Moltes d’elles es consideren persones que es transvesteixen, d’altres es consideren persones transsexuals directament, encara que la seva pràctica sigui la de transvestir-se. Algunes altres no es volen posar etiquetes i diuen que són persones, independentment de com expressin el seu gènere.

- I quina diferència hi ha amb els trans?
Avui en dia la paraula transgènere engloba tot el gremi, des de les persones que es transvesteixen fins a les que són transsexuals. Cada comunitat ho vincula a un fet concret, però quan modifiquen els cossos quirúrgicament sí que es parla de transsexuals.

- S’engloben dins el col·lectiu LGTBI?
Sobretot els darrers anys s’han començat a englobar-se dins el col·lectiu LGTBI. El que passa és que aquests acrònims són paraigües d’identitat que sovint són una ficció. La gent que practica el “cross-dressing” durant molts anys s’han identificat com a homes heterosexuals, de classe mitjana, liberals, etcètera. Moltes persones no s’han sentit identificades amb l’imaginari del transvestit, dels primers alliberaments sexuals del tardofranquisme i de la transició.

- En un moment en què es tendeix a fer desaparèixer les etiquetes, la de “cross-dressing” no deixa de ser-ne una més.
La utopia seria viure en un sistema d’interpretació no binari on totes les persones es poguessin expressar lliurement i independentment del cos. Però això a la societat occidental moderna no existeix. Tenim un sistema unidireccional, binari i d’una temporalitat continua. La gent necessita agafar-se a unes característiques per identificar-se. Les categories serveixen per crear diferenciació entre els col·lectius, per sobreviure com a col·lectiu, fer pinya i poder encarar una hostilitat en què vius.

 

Més informació: 

A

També et pot interessar