Jump to navigation
El premi Nobel de literatura d’enguany, l’anglès d’origen japonès Kazuo Ishiguro, és un escriptor com una casa de pagès, d’aquells que no saps com s’ho maneguen però entre el que diuen i el que no diuen —en la bona literatura els silencis valen igual que les paraules— quan acabes el llibre has d’estar-te una estona assegut paint tot el que t’acaba de passar.
Si encara no ho heu fet, de les obres d’Ishiguro us recomano que en llegiu dues, El que queda del dia (segur que recordeu la pel·lícula, amb Emma Thompson i Anthony Hopkins fent de majordoms) i sobretot No em deixis mai, la commovedora història d’uns nens creats per clonació amb finalitats mèdiques: quan arribin a l’edat adulta donaran voluntàriament els òrgans a les persones que els necessitin. També se’n va fer una pel·lícula, però no acaba de ser rodona (el repte era molt difícil, ja ho comprovareu) i jo, en tot cas, la veuria després de llegir el llibre perquè no us afoni la lectura.
Nens clonats perquè de grans donin els òrgans, sí. Però si no us agrada el gore no us espanteu: a No em deixis mai no hi trobareu escenes de quiròfans ni gens ni mica de sang. Tampoc us caldran mocadors de paper, perquè de la vida d’aquests infants Ishiguro no en fa cap drama lacrimogen. No em deixis mai és un cant a la vida. Un cant cru, això sí, l’escriptor no ens regala les orelles.
A les novel·les d’Ishiguro no hi ha focs d’artifici ni històries grandiloqüents, res de tot això. Estan farcides de petites coses molt importants, coeurs fondants d’intensa humanitat, de feblesa, d’enyor, de perplexitat, que quan hi ensopegues t’esclaten als ulls i te’ls inunden. I un nervi de profund estranyament —si és que som tots tan ignorants!— les recorre de dalt a baix.
Però també hi trobareu alegries íntimes, no us penseu, felicitat senzilla, admiració per tot el que les persones som capaces de fer de bo fins en les situacions més amargants. I si llegiu bé, amb la mateixa perspicàcia amb què Ishiguro escriu, veureu un raig de sol d’esperança que treu el cap per entremig dels núvols de la tempesta més negra.
Els personatges de Kazuo Ishiguro punyen perquè s’assemblen moltíssim a nosaltres, perquè ens són un mirall descarnat. Quan llegia No em deixis mai, a cada deu pàgines em descobria a mi mateix dient osti, sí, i tant, quants cops he sentit el mateix, he sigut així de mesquí o així de voluble, com pot ser que aquest home, que no m’ha vist mai ni sap que existeixo, em conegui tan bé.
Marc Guarro
L’APLEC (Associació Promotora de la Llengua Catalana) és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Per això engeguem i promovem activitats amb l’objectiu de millorar l’ús i la difusió del català com ara cursos, tallers o conferències.
