Què dius, quan dius?

Les persones enraonem i enraonem, de vegades amb sentit i d’altres sense, de vegades tranquils i de vegades molt exaltats, de vegades en privat i de vegades en públic, i la manera com parlem sempre depèn de tots aquests factors i de molts d’altres. Quan és necessari conèixer el contingut d’un missatge i quina és la interpretació correcta, necessitem un expert del llenguatge que dugui a terme un anàlisi del discurs. Per realitzar aquest tipus d’estudis, els experts no es limiten a fer una descripció lingüística del contingut, sinó que han de descriure el missatge tenint en compte l’objectiu, tal com recomanen els investigadors del discurs Brown i Yule (1983).

L’anàlisi del discurs permet extreure conclusions sobre què s’ha dit tenint sempre en compte el context. En aquest article veurem quines possibilitats existeixen en el context forense. Un detectiu del llenguatge pot determinar si una conversa ha estat provocada, és a dir, si un dels interlocutors ha forçat l’altra persona a dir un cert contingut, si ha estat manipulada en el sentit que s’han eliminat o afegit fragments d’àudio o de text o si hi ha una conversa pactada entre els interlocutors, per exemple, perquè volen inculpar una altra persona.

L’anàlisi del discurs també pot ser molt útil per analitzar els missatges de les xarxes socials. És ben conegut que cada vegada més ens comuniquem a través de les xarxes socials; en alguns casos, ens comuniquem més en el món virtual que en el món físic. Les comunicacions són per diversos motius: per compartir informacions personals, per buscar grups d’interès, per recomanar restaurants... No obstant això, no totes les comunicacions tenen un caire positiu o de bon comportament: hi ha estudis que ens alerten que aquestes xarxes són una font d’expressions hostils (Díaz Pérez, 2012, 2013) o crítiques (Kaul i Cordisco, 2014), sobretot perquè és molt més fàcil realitzar aquest tipus d’accions sense que ens vegin ni reconeguin la nostra identitat i, per tant, no ens afecti la possible reacció del receptor (Fuentes, 2009).

Per aquest motiu, el nombre de casos en què han d’intervenir diferents col·lectius d’especialistes com els lingüistes forenses i els experts informàtics en identitat digital i/o reputació en línia s’ha anat incrementant. En el cas dels lingüistes forenses, han d’analitzar si el llenguatge utilitzat pot ser considerat un acte delictiu de difamació que desacrediti un tercer o actes d’amenaça directa o indirecta, xantatge, suborn o assetjament.

Els temes principals que es tracten en les anàlisis lingüístiques de casos forenses són de caràcter polític i ideològic i poden perseguir objectius diversos, com ara criticar la imatge pública d’un polític, amenaçar-lo, enaltir el terrorisme o incitar a l’odi. Segur que a tots ens venen al cap casos molt recents com a exemple de cada un dels propòsits.

Una de les principals variables d’estudi dins de l’anàlisi del discurs per saber què es vol dir quan parlem i, per tant, quin és el propòsit de la comunicació és l’anàlisi de la cortesia —o de la descortesia—, ja que ens aquests casos la descortesia es converteix en la pauta del comportament discursiu (Mancera i Pano, 2013). 

Per saber què es vol dir, quin és el grau d’ofensa i la intenció amb què es diu alguna cosa, és imprescindible tenir en compte els factors contextuals (Culpeper, 2010). Cada vegada hi ha més estudis científics específics que se centren en aquest tipus de variables pragmàtiques per analitzar el discurs digital a les xarxes socials i quins són els comportaments dels usuaris. Per exemple, Vivas i Ridao (2015) conclouen que els usuaris de la xarxa social Facebook utilitzen discursos ofensius amb força freqüència quan escriuen comentaris en perfils públics, mentre que en els perfils privats contínuament s’utilitza la descortesia amb finalitats humorístiques.

Darrerament, s’han dictat un bon nombre de sentències judicials en què es jutja el contingut de diferents missatges en xarxes socials, però els jutjadors no tenen en compte els factors contextuals en què es produeixen i, en molts casos, si ho fessin és molt probable que el resultat de la sentència fos molt diferent. De fet, en determinats casos, alguns dels magistrats fan un escrit de desacord per explicar la seva interpretació tenint en compte els factors contextuals. Per exemple, s’han condemnat persones per enaltir el terrorisme quan de vegades la intencionalitat darrera no era presumiblement enaltir el terrorisme, sinó aconseguir notorietat o cridar l’atenció, per exemple, en el cas del grup de rap La Insurgencia, sentenciat per l’Audiència Nacional, o expressar la seva opinió, com és el cas dels sis tuits del compositor i cantant César Strawberry, condemnat pel Tribunal Suprem.

Aquest tipus de sentències han produït un gran debat sobre on acaba la llibertat d’expressió i on comença un delicte a la xarxa. Una burla de mal gust, un comentari inadequat o una sàtira, poden ser tractats com un delicte, o s’haurien de jutjar com un excés de la llibertat d’expressió? (Oliva León, 2017). En molts casos, l’anàlisi d’un lingüista forense podria mostrar el context i donar resposta a aquestes preguntes.

Sheila Queralt

REFERÈNCIES
Brown, G., & Yule, G. (1983): Discourse analysis. Cambridge university press.

Culpeper, Jonathan (2010): «Conventionalised impoliteness formulae», Journal of Pragmatics 42: 3232-3245.

Díaz Pérez, Juan Carlos (2012): Pragmalingüística del disfemismo y la descortesía. Los actos de habla hostiles en los medios de comunicación virtual. Tesis doctoral, Madrid: Universidad Carlos III.

Díaz Pérez, Juan Carlos (2014): «Creatividad léxica y descortesía en los medios de comunicación virtual», Revista de Filología de la Universidad de la Laguna 32: 81-97.

Fuentes, Catalina (2009): «Descortesía y agresividad bajo el anonimato: internet», en Catalina Fuentes y Esperanza E. Alcaide (eds.). Manifestaciones textuales de la descortesía y agresividad verbal en diversos ámbitos comunicativos, Sevilla: Universidad Internacional de Andalucía, 188-210, virtual», Revista de Filología de la Universidad de la Laguna 32: 81-97.

Kaul, Silvia i Ariel Cordisco (2014): «La descortesía verbal en el contextopolítico-ideológico de las redes sociales», Revista de Filología de la Universidad de la Laguna 32: 145-161.

Mancera, Ana i Ana Pano (2013): El discurso político en Twitter. Análisis de mensajes que trinan, Barcelona: Anthropos.

Oliva León, Ricardo (2017): Twitter, apología del terrorismo y libertad de expresión [online]. Blog Lenguaje Jurídico. 02/02/2017.http://www.lenguajejuridico.com/twitter-apologia-del-terrorismo-y-libertad-de-expresion/. Consulta: [16 febrer 2018].

Vivas Márquez, Julia i Ridao Rodrigo, Susana (2015): «Lo siento, pero me parecen horribles!!!»: Análisis pragmalingüístico de la descortesía en la red social Facebook. Revista de Filología de la Universidad de La Laguna 33: 217-236.