Quim Melchor: "Crear projectes comunitaris és una fórmula per combatre la soledat"

L'editor de la nova revista Solstici apunta a una nova generació literària i d'acció cultural a les Terres de l'Ebre

Anna Zaera

24/08/2022

Activa't

Quim Melchor (Tortosa, 1999) és l'editor de la revista Solstici, una nova publicació semestral en paper d'arts i lletres gestada a les Terres de l'Ebre. Aquest projecte se suma a l'herència cultural de la capital del Baix Ebre, prenent el relleu de revistes mítiques tortosines ja desaparegudes com Géminis, T(D) o La Zuda. No només pel que fa al contingut, sinó perquè també aglutina al voltant d'un mateix projecte diferents veus joveníssimes, que s'estrenen per primera vegada mostrant públicament els seus textos. Solstici, que conté reflexions que vinculen la literatura feta a les Terres de l'Ebre amb el cinema contemporani o altres arts, aspira arribar a un públic generalista que trenqui fronteres territorials i que, al mateix temps, demostri la potència literària i creativa d'un territori sovint massa vinculat a la ruralitat. Hem parlat amb l'editor sobre el naixement de la revista.

Crec que pot haver-hi una intel·lectualitat fora de la gran ciutat

- El 23 de juny del 2022 neix Solstici. Una revista amb textos de qualitat i una edició acuradíssima.
Érem conscients que aquí al territori es llegeix molt i, per això, sabem identificar si un text està bé o no. La nostra intenció és crear una comunitat que arreli. I a partir d’aquí ens agradaria generar un vincle de confiança. Si donem bons productes culturals, en conseqüència, la gent respondrà i anirà tornant. És una revista que té pocs articles però de qualitat. La nostra idea és que la gent la vagi llegint a poc a poc. Proposar una revista de 50 o 100 articles és impossible. A més, estem molt saturats de lectures, de cinema, de sèries. Preferim textos més curts i més treballats.

- Per què el nom de Solstici?
Perquè surt cada sis mesos, en cada solstici. Però sempre dic que no sé què va ser abans si l’ou o la gallina. El nom estava ja flotant, perquè m’agradava com sonaven les esses i les ces. I vam fer la connexió temporal de la periodicitat. La primera va sortir per Sant Joan i tenia molt sentit que fos aquest dia.

- El nom té certa relació amb la proximitat que com a territori tenim als cicles de la natura. Ara està molt de moda el concepte rural. Reivindiqueu aquesta ruralitat? Podria editar-se Solstici en un context urbà?
Serà una mala resposta, perquè hi ha un sí i un no. Crec que per ser d’on som és impossible no estar connectats amb la ruralitat, però des del principi hem volgut lluitar contra la idea de: “Som ebrencs, i per tant, som rurals”. Evidentment sent d’aquí es pot ser molt rural, però de cara a fora, hem de demostrar que aquí també es pot gestar una certa intel·lectualitat. Jo no sóc un intel·lectual perquè encara no tinc recorregut, però crec que pot haver-hi una intel·lectualitat fora de la gran ciutat. Aquí sí que s’ha donat, però aquestes persones sempre han tendit a fer cap a Barcelona. Crec que produir un contingut que no sigui de pagesia o estrictament folklòric és important. És una revista que pels temes que tracta podria ser exclusivament urbana, peròla diferència és que l’escriuen persones que viuen a Tortosa, a Roquetes o a Pinell de Brai. Vivim envoltats de muntanyes però no hem de parlar necessàriament d'aquests espais naturals. Podem parlar d'altres coses i ho fem.

- Intenteu trencar l'etiqueta que vincula l'alta cultura als espais urbans?
Creiem que no som salvadors de res. Només és una capa més de la intenció de la revista. No és l'objectiu principal. Al final, la gent dels pobles grans, com Tortosa, llegeix tant com la gent de Barcelona. Per tant, crec que tenim rutines molt similars. Interpretar que Barcelona és més intel·lectual perquè té els teatres és erroni. Al teatre va un perfil de gent molt particular, i qui vol anar al teatre aquí, fa l'excursió i va a Barcelona.

Quim Melchor en una de les presentacions de Solstici a la lllibreria La Irreal | Foto: Sarah Perez
- Solstici recorda publicacions com Gèminis, impulsada per Gerard Vergés i Jesús Massip als anys cinquanta i seixanta.
Quan surt una revista hi ha una espècie de confluència de moments vitals. Jo personalment havia llegit les Tretze biografies imperfectes de Vergés i m'ho havia passat molt bé, a banda, que em sembla un llibre molt ben escrit. I per curiositat, continues gratant i trobes Gèminis. Jo crec que és una publicació que ha estat molt més important després que en el mateix moment. Això és una mica desesperançador. Potser a Solstici li passarà el mateix. Potser no ho petarà ara, i es valorarà amb perspectiva amb el temps. A mi personalment m'agradava molt la revista T(D) que la van fer Albert Roig, Zoraida Burgos i Leonardo Escoda. Crec que van fer 3 números sobre l'any 85. Era molt més atrevida que el que estem fent ara. De fet, potser era tan atrevida que la gent de Tortosa no la va saber abraçar. I sí que és veritat que hi ha una tradició a Tortosa. I pensàvem que ara hi havia un buit, perquè els joves està bé que publiquem novel·les o poemaris, però crec que va bé un espai de fogueig i està bé oferir-lo. I cada sis mesos en vindrà un altre i per això s'anirà renovant sempre amb noves veus.

- Com us heu anat coneixent totes les persones autores?
Amb moltes ja érem amics, i amb d'altres ens hem anat coneixent. Les persones finalment t'acaben trobant, i et van suggerint nova gent. De fet, en el segon número, seran 10 articles i crec que uns 6 o 7 seran de gent nova.

- Les temàtiques les proposen les autores o feu consells de redacció?
Els temes me'ls suggereixen arran d'una pregunta. Què t'inquieta? Què tens al cap que vols expressar? Hem remunerat a tothom per la feina feta. Però per la feina que representa sempre és simbòlic. Creiem que la feina que es fa, s'ha de fer amb gust. I si escrius alguna cosa que t'interessa, és una manera de compensar-ho.

- Els diferents articles estableixen llaços entre la literatura i altres arts com el cinema. Us interessa més l'expressió literària que la crítica pròpiament?
La crítica et lliga molt a l'actualitat. Una cosa és fer una retrospectiva sobre un corrent o un autor, però les crítiques són més efímeres. Ens agradaria que els números de la revista tinguessin una certa permanència. Que es puguin consultar d'aquí quatre anys i puguin ser actuals. Però és cert que jo vinc de l'audiovisual. I soc una mica intrús en el món de la literatura. No obstant això, penso que la literatura és un punt de trobada de moltes arts. És l'art mare. Tot ho pots acabar escrivint.

- De moment has aparcat la càmera per escriure.
En el format audiovisual, què fas? Fas un seguit d'assajos visuals i els penges a YouTube? Passa el mateix que quan parles de mitjans digitals. Lluites contra una quantitat de saturació i d'imputs enrome. Tornes a ser un gra de sorra. I sent una revista física crec que et diferencies. La gent l'agafa, és col·leccionable. Crec que mai passaran de moda. Amb l'audiovisual passa una mica el mateix que amb la música. Després de digitalitzar-ho tot, ara estem comprant vinils una altra vegada.

- Tenim necessitat de tornar a tocar els objectes culturals?
Com a espècie, crec que veient com ens hem llençat a tot el fet virtual, ara tenim un cert vertigen i volem tornar a abraçar tot allò que podem tocar.

Presentació de Solstici a la llibreria La Irreal de Tortosa | Foto: Sarah Perez
- On t'agradaria que arribés Solistici?
M'agradaria que fos autosuficient. Si creix com ha de créixer, i seguim fent la feina ben feta, pot generar algun lloc de feina.

- Tu tens un perfil emprenedor?
Jo aquests últims anys he produït algun curtmetratge. I fer això o produir una revista, des del punt de vista del negoci, no és tan diferent. Fins i tot és més car fer un curt. Perquè els materials i els equips audiovisuals són més cars. La revista és més aviat com una carrera de fons. Un curt és més difícil que tingui aquest vessant de funció social o de crear comunitats. Crec que Solstici té més aquest vessant comunitària, i el que tinc ganes de fer ara són coses útils. Em sentia més útil fent això que fent un curt. Fer un curt està més vinculat a l'autoria i a les teves necessitats expressives. A mi m'ha omplert molt més fer una revista.

- La creació molts cops és molt individualista i amb Solistici esteu creant una comunitat. És un projecte més coral, en el que hi ha molts intercanvis.
Des del principi hem dit que la revista la fem perquè es llegeixi. Volem que molta gent la pugui llegir. S'ha creat una comunitat i això ho fa molt bonic. Seria semblant a tenir un bar i que vingués molta gent. Seria una sensació semblant. Crear projectes comunitaris és una fórmula per combatre la soledat. Al final, la meva feina ha estat una feina d'acompanyament de les autores, més que de supervisió. Elles han confiat molt amb mi i hem anat polint. No he volgut tenir el poder de res sinó més aviat fer suggeriments. Quan m'envien un text, jo no escrivia mai per damunt, sinó que només em limitava a fer suggeriments.

- Pel que fa al disseny, aposteu per la sobrietat i pel blanc i negre.
Sempre hem tingut molt clar que el centre de la revista eren els textos. Com que el centre són els textos, vam pensar que la part gràfica no havia de distreure'ns. Visualment, les il·lustracions tenen una sensibilitat molt propera al que seria la lletra. Pel que fa a maquetació, hem vist llibres que s'editaven a Catalunya als anys setanta, com per exemple Quaderns Crema, i hem volgut anar per aquí. Dins d'aquest factor nostàlgic que crec que té la revista, ens hem inspirat amb aquesta estètica. També aquests anys setanta eren època de canvis, sortien coses noves.

Un dels exemplars del primer volum de Solstici | Foto: Sarah Perez
- Creus que estem vivint una època de canvis? La pandèmia hi ha influït? De totes maneres, sempre quan una persona és jove, comença un nou món?
Tinc dos sentiments al respecte. Al final tot és cíclic, i crec que cada generació en certa manera, té aquesta sensació. Et poses a mirar, i veus que això ja ho hem viscut, i en certa manera, estem repetint-ho. Al mateix temps, com jo només puc ser conscient de la meva època, sento que sí que estem en un moment de canvi. Crec que hi ha uns canvis que s'han produït no fa molt que es quedaran.

- Com què?
Teníem unes maneres molt antigues de fer. És cert que tothom vol ser el millor de la classe, però el temps ho tornarà a ajustar tot. Si tothom anés a viure al camp, segurament hauríem de tornar a les ciutats, i reajustar-mos una mica. Perquè si els recursos estan tan disseminats, hem de gastar més en desplaçaments. És un exemple per dir que tota la innovació té un punt de retorn. El que està clar és que viure com es vivia fa 10 anys no era la cosa més sana del món per ningú.

- Pel jove que ets, sembla que estàs molt ben arrelat i tens un pensament sòlid.
Crec que he fet una recollida de cable a temps. Però jo, com suposo que tothom, també m'he estampat de morros, amb una realitat que no em feia sentir còmode, però era cap on anava. Ara em sento més al meu lloc. Ara visc a Tortosa, però no sé si sempre continuaré vivint aquí. El que tinc clar és que sempre seguiré compromès amb el territori i amb la revista. Jo també he tingut una ambició desmesurada, però crec que amb l'edat això és cura. Jo crec que m'he curat bastant aviat.

- T'has curat amb vint anys! Ets molt precoç!
Sí, la gent que s'adona de certes coses molt aviat, es fa una mica avorrida. Llavors he de trobar una mica l'equilibri.

- Suposo que la teva capacitat reflexiva, s'ha gestat també en els refugis de la lectura o de la creació?
Tampoc no fa tant que llegeixo. Crec que durant tota l'adolescència el mòbil em va treure molta capacitat de concentració. És dramàtic. I va ser fa tres anys que vaig tornar a llegir molt. I com que no tens massa capacitat de concentració, has de començar amb contes, i després intentes fer alguna cosa més llarga. Però jo soc incapaç de llegir novel·les de 800 pàgines de cop! I em sap molt de greu. Així i tot se't creua una vibració del mòbil i la ment se n'anirà a un altre lloc. La literatura és l'art que et requereix més esforç. Perquè avanci el plaer, ets tu qui l'ha de moure. A mi m'agradaria escriure en algun moment perquè m'agrada molt, però no sé si tinc coses a dir. Crec que em va millor organitzar festes culturals, per dir-li d'alguna manera.

- Sembla que sou una generació que ja esteu movent moltes coses en diferents camps. Com per exemple, la revista A prop Ebre, les llibreries, o el festival NEO, per posar alguns exemples.
Jo crec que la nostra ciutat necessita sang nova, però encara se sent perifèrica. També hi ha molts lobbies. Però al final, el lobby no és dolent. És la gent de tota la vida. Si nosaltres creixem i ens establim també serem un lobby. Són iniciatives que en el seu moment van ser arriscades, i que ara funcionen bé i donen feina a gent. El nostre objectiu hauria de ser trobar l'espai per conviure.