Concert ‘Esquerda IV: Fossa. Sang i mel als llavis’

Les pedres sagnen fragments de coets i promeses. No caminem per ruïnes: nedem en budells de nens. Cada esquitx al mur és un mapa de cases que ja no sostindran somnis. La memòria no és record: és un cadàver amb cable umbilical connectat a les notícies. Les ombres del 1492 s’ajupen per beure de les fosses del 2024. Els morts no reposen: esclafen sota l’empremta dels tancs, i cada nom arrencat de la pell crema com fòsfor blanc a la llengua dels que callen.

La fossa no és metàfora: és un ventre que pareix mort sota les bombes d’un dron pagat amb els teus impostos. Són les arrels d’oliverars mil·lenaris convertides en ganivets que s’enfonsen a les goles dels supervivents. Enmig del ritme frenètic de sirenes i crits, ets presoner. Els polítics subhasten òrgans al mercat de la indiferència i anomenen “pau” el silenci dels que ja no poden cridar. Quan la pols d’escoles enfonsades ompli els teus pulmons i el dron ressona dins el teu somni, escoltaràs l’últim missatge d’una periodista assassinada, barrejat amb el brunzit que et manté ferm al llit. És la confessió escrita amb sang que t’obliga a mirar l’abisme.