Ciència-ficció feta a casa

La humanitat està en perill, una epidèmia d'origen desconegut amenaça amb extingir la raça humana i acabar amb la civilització.  Fins aquí, res de nou. Un plantejament tòpic i un dels clàssics més recurrents dels cinema de gènere. Però l'última pel·lícula dels germans catalans Àlex i David Pastor, Los últimos días, que podem veure aquests dies als Cinemes d'Amposta i Roquetes, reelabora aquest clixé propi de la ciència-ficció per convertir-lo en un drama que acaba per resultar-nos familiar. Per què?

 

Pel lloc on transcórre la història: Barcelona. Estem acostumats a veure la Cinquena Avinguda deserta després d'un atac alienígena o l'Estàtua de la Llibertat destruïda per un enorme tifó, però encara ens sorprèn veure com s'ha aturat el temps a Via Laietana o com l'Arc del Triomf ha quedat abandonat, amb un únic cèrvol passejant desorientat buscant una mica de menjar. Imatges que, sense dubte, ens queden guardades a la retina.

 

Pel context actual. La idea de caos social i de lluita per la supervivència prenen en aquesta pel·lícula un significat que va més enllà de la ciència-ficció. Presenciar escenes de saquejos, motins i persones barallant-se per un tros de pa pren, tenint en compte la situació econòmica i social que vivim, un realisme tan esfereïdor com premonitori.

 

Perquè aborda les pors més comunes en els humans. No hi ha dubte que, quan apareix quelcom excepcional que amenaça en extingir-te per sempre, afloren l'instint i les pors. I és aquesta amenaça la que permet als directors aprofundir en la psicologia dels personatges i donar-los un tractament que és poc habitual en les pel·lícules de gènere. D'una banda, retrata amb encert les pors d'un jove de poc més de trenta anys que tem fer-se gran i enfrontar-se al compromís i a la paternitat, i de l'altra banda, els mateixos temors d'un home que afronta la seua maduresa en solitari.

 

Pel tàndem protagonista. Quim Gutiérrez i Jose Coronado encarnen perfectament aquest retrat generacional del que parlàvem, també en l'star system de casa nostra. El primer posa la força i l'inconformisme del que encara llueix com a jove promesa. El segon, la saviesa de qui ja s'ha après molts guions. Gutiérrez torna a demostrar el seu talent per donar profunditat als personatges i canviar de registre amb gran facilitat. Coronado torna a encarnar el prototip de l'heroi crepuscular, un paper en què sembla sentir-se molt còmode després d'haver encarnat el Santos en No habrá paz para los malvados.

 

Perquè els happyends, en el fons, ens agraden. En moments on "reinverntar-se" és un dogma que, fins i tot, els poders fàctics han convertit en eslògan, satisfà cruspir-se un guió que conclou així. La gravetat de tot plegat sempre impulsa les ments més optimistes a una regeneració radical. Quan tot està mort, la vida neix en el lloc més inesperat. És cert que en aquesta pel·lícula és tot massa previsible, però si els humans seguim veient pel·lícules com aquesta i comprant llibres d'autoajuda és perquè, en el fons, ho necessitem.

 

--

On pots veure aquesta pel·lícula? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat:

www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera