Jump to navigation
- Alcanar, Barcelona i ara treballes a 4 A 4 Productions a París...Sí, vaig venir-hi quan em van oferir una beca en producció fa més de cinc anys. Per a mi la producció es va presentar com una cosa natural, com una combinació de factors com ara la sort, ja que jo hi arribo amb la meva gran passió pel cine i amb ganes d’aprendre. És una feina que combina tota la meva pulsió artística i també certa capacitat de lideratge, de programar, d’acompanyar financerament i de buscar tècnicament els millors col·laboradors per a la pel·lícula. És una responsabilitat molt gran. Dins dels oficis del cine, no n’hi ha cap altre que tingui una visió més general i alhora més específica perquè treballa la pel·lícula del principi al final. Quan avui en dia tothom vol sèries i a ningú li fa falta una pel·lícula, i menys d’un cinema d’autor de festivals, la clau està en el desig, en les ganes de lluitar i en creure en el que estàs proposant. Fins ara he tingut sort de tenir projectes amb aquest desig amb cineastes que tinc ganes de defensar i ‘O que arde’ era una evidència per a mi.
- ‘O que arde’ és una pel·lícula que, a part de mostrar una història personal, també parla del món rural, de la natura i de com ens l’estem carregant. Com va ser treballar aquesta intencionalitat?Oliver Laxe, director de la pel·lícula, ho tenia clar des del començament. Totes les seves pel·lícules anteriors estan fetes al Marroc i ara en volia gravar una a Galícia per rodar aquest món rural que està en vies de desaparició. Ell treballa molt la mística i s’interessa molt per tot allò espiritual de manera personal i artística. En aquesta pel·lícula, la manera de tractar aquesta espècie de relació amb la mística passava per mostrar aquesta fe en la natura i per adoptar un punt de vista quasi més místic o demiúrgic on hi ha una espècie de sensació en què l’humà no pot fer res. Hi ha una espècie d’idea de la fatalitat. Per molt que fem, la natura és superior i en aquest sentit la història de la pel·lícula és mínima. Explica que pel piròman que la protagonitza, el sentiment de culpa sempre l’acompanyarà perquè la gent del poble no el podrà tornar a mirar mai de la mateixa manera. Explicant aquesta espècie de no redempció possible, el que volia Oliver era tractar aquesta ferida irreconciliable de l’home amb la natura. I tot això també ve sobretot perquè, en ser gallec, els incendis sempre l’han fascinat bastant i no entenia per què mai s’havia fet una pel·lícula sobre els focs provocats. Quan anàvem a localitzar i jo parlava amb gent d’allà i explicava que fèiem una pel·lícula sobre un piròman, veia com aquesta gent callava i sentia una incomoditat molt gran perquè és una espècie de tema tabú. No se’n parla gaire, és una indústria en ella mateixa, la de les campanyes incendiàries. Hi ha més inversió per apagar incendis que per evitar-los perquè d’alguna manera interessa que hi hagi focs. És un problema que el film reflecteix molt bé. L’èxit que ha tingut ‘O que arde’, sobretot dins del circuit gallec, és perquè la gent s’ha sentit molt identificada amb aquests valors.
Ceremònia del Festival de Cannes
- El film és una història d’emocions concentrades...Sí, és molt concentrat i molt minimalista per poder fixar més l’atenció. Els guions de pel·lícules normalment tenen un centenar de pàgines, aquest només en tenia 45. Que fos tan curt, però, no va impedir rebre les ajudes que vam demanar a Europa i és que d’alguna manera tot estava molt concentrat en l’essencial. A Oliver li interessava que dins d’aquesta lògica de fer una pel·lícula sobre aquest món en vies de desaparició, també capturar-hi els últims gestos de la humanitat en aquestes aldees gallegues on hi viu gent gran: quan tallen el pa, quan munyen les vaques... Detalls que en una pel·lícula més barroca o amb una trama més complexa no s’haguessin pogut mostrar.
- Com a productora, quins van ser els moments més complicats de gestionar en aquesta pel·lícula? De fet, volíeu gravar incendis reals...Uf! [riu] La veritat és que va ser bastant atípica, no s’assembla en res a un procés de producció convencional. D’entrada, també vam optar des del principi per fer el possible per adaptar-nos al desig d’Oliver de fer aquesta pel·lícula. Moltes vegades, en tant que productor intentes raonar i dir que no es pot fer tal cosa o que és massa cara o perillosa. En aquest cas, era evident que la pel·lícula necessitava aquests riscos, aquesta espècie de sortida de lògica. Tots ens vam embarcar en alguna cosa que tenia més a veure amb una aventura que amb una fórmula de producció. En aquest sentit, vam rodar en quatre temps, en quatre estacions diferents durant un any i dos mesos més. En termes de producció és una aberració perquè l’equip tècnic, que treballa en moltes pel·lícules, s’ha de comprometre a estar disponible durant un any. Però tothom es va prestar al joc. La lògica de rodar al llarg de quatre estacions era necessària per poder mostrar els contrastos de la natura. El més difícil i més capriciós van ser els dos rodatges de foc. La pel·lícula comença amb una escena molt espectacular, que és una destrucció d’un camp d’eucaliptus que arrenquen uns buldòzers durant la nit. Això va ser molt complicat i perillós, sobretot per a Mauro Herce, el director de fotografia, a qui li va caure un tronc rodant al costat mateix. Hi havia un factor molt imprevisible i Oliver va voler gravar durant la nit aquesta seqüència perquè era una cosa més onírica. Va costar molts diners i ens va treure de polleguera però el resultat és impressionant. No ho he vist en altres produccions i posa el llistó molt alt per a la resta de la pel·lícula. Per rodar els focs érem un equip molt reduït: tres persones que van fer expressament formació de bomber i que es van haver de guanyar la confiança del cos de bombers de Galícia perquè els deixessin estar amb ells. El primer estiu va ser una espècie de test per veure què passava. A més, vam rodar en 16 mil·límetres, cosa que quasi no es fa en pel·lícules així ja que ara tot es roda en digital i feia que no sabéssim si es velaria. No sabíem com afectaria l’emulsió de la pel·lícula gravant tan a prop del foc. Així que el primer estiu, quan encara no hi havia càsting, vam gravar només imatges tècniques. El segon estiu, quan ja estava tot rodat i hi van haver els segons incendis, va ser quan vam poder portar els actors que intenten apagar el foc.
L’anècdota de tot plegat, que va acabar bé però va ser difícil i dura, va ser quan ja teníem tota la pel·lícula rodada i ens faltava la segona sessió de focs per acabar-la. Nosaltres estàvem en contacte amb el servei meteorològic que sap quan hi ha les condicions propícies perquè es produeixin focs. Ens van avisar que la primera setmana de setembre n’hi hauria i vam mobilitzar tot l’equip però passaven els dies i no es declarava cap incendi. Ens trobàvem pagant per esperar i amb tothom inquiet, jo la primera perquè perdíem diners. I al final, per art de màgia total i sense cap piròman entre nosaltres, l’última nit hi va haver un incendi i van aconseguir rodar en una nit tot el que estava previst rodar en una setmana.
- ‘O que arde’ està protagonitzada per Amador Arias i Benedicta Sánchez –millor actriu revelació als Premis Goya–, tots dos gallecs però actors no professionals. Per què us vau decantar per aquests perfils?Oliver sempre ha treballat amb actors que d’alguna manera ell ha format. Li agrada buscar la veritat i rostres més atípics. En aquest cas, com que era una cosa del món rural gallec volia una senyora gran de la muntanya gallega. A la vida real, Benedicta és molt atípica i no té res a veure amb el seu personatge a la pel·lícula. És una iogui, té molta energia i és molt divertida. Gràcies a aquesta energia va poder aguantar el rodatge perquè també és molt dur per a una persona gran repetir preses i aprendre text. Cal recordar que té 85 anys. I Amador Arias, físicament, té un rostre bastant espectacular, com d’animal ferit. Oliver volia algú que fos un animal ferit perquè el seu personatge surt de la presó i té una cicatriu interior. Quan va conèixer Amador em va enviar la foto del càsting per dir-me que era ell qui buscàvem. Amador és un guarda forestal amb formació que s’ocupava de treure animals morts de la muntanya. A la pel·lícula hi ha molts animals i la relació amb els animals i aquesta vibració que té ell amb la natura també era necessària per interpretar aquest personatge. Oliver ha tingut molta sort d’haver-los trobat.
- Es va estrenar als cinemes l’11 d’octubre de l’any passat i, fins ara, ha rebut molts premis. Com ha sigut seguir-li aquests passos de gegant fins arribar més recentment als Premis Gaudí i als Goya?Sincerament, el més impressionant va ser quan vam estar seleccionats a Cannes perquè vam tenir el premi del jurat a la secció ‘Un certain regard’. Oliver ja havia tingut dues pel·lícules a Cannes però ara era la primera vegada que estava a la secció oficial. El fet d’acompanyar l’equip tècnic i els actors en aquesta première internacional va ser una experiència col·lectiva molt emocionant. Va ser un començament molt fort. I t’explico una anècdota bastant boja: jo m’encarregava de la gestió del festival i els trucava perquè els programadors sempre t’avisen a última hora i la pel·lícula també estava convidada a la secció ‘Quinzaine des Réalisateurs’. Estava molt neguitosa perquè no sabia on aniríem al final i els de la ‘Quinzaine’ ens deien que si no els confirmàvem l’assistència abans d’aquella nit a les dotze ens retiraven la invitació perquè consideraven que ja tindríem la invitació de la secció oficial, però de l’oficial no ens deien res per poder confirmar o no l’assistència a l’altra. Això era just el dilluns 15 d’abril. Jo esperant la trucada de la secció oficial tota la tarda i de cop me n’assabento que s’ha declarat un incendi a Notre-Dame. La catedral cremant i nosaltres esperant a ser seleccionats. I al final ens van avisar que ho estàvem! Imagino que la relació amb el foc i aquesta espècie de proximitat perquè, a més, l’oficina del Festival de Cannes està al costat de Notre-Dame, va ajudar una mica perquè s’alineessin els planetes però ens va posar en una postura incòmoda perquè nosaltres no teníem res a veure amb l’incendi.
- Us esperàveu aquest èxit, llavors?Quan estàs a Cannes et vénen a veure seleccionadors de tot el món i això fa que la pel·lícula es programi per tot el món. De fet, ha guanyat en festivals com el del Mar de Plata i ha voltat per molts països i ho segueix fent. El fet de tenir tanta sort jo me l’he pres amb tota la precaució i la distància possibles perquè saps que és excepcional i que no sempre és així en realitat. No et pots acostumar a que tot et vagi així o et disgustes a la següent pel·lícula. Ma mare sempre em demana si no estic al·lucinada. Li responc que no, que ho veig normal perquè no he pujat al núvol de la glòria. Entenc que funciona d’aquesta manera perquè parla d’una tema universal tot i ser una pel·lícula local gallega, però toca la fibra a gent de tot el món. Entenc perquè passa però, a la vegada, hi ha un factor sort innegable, que hem d’aprofitar. Em fa molta il·lusió tot i el fet de viure a França i que s’hagi acollit tan bé a Espanya és un reconeixement que també gaudeixo moltíssim.
Fotograma d'O que arde
- Es demostra que, tot i ser un projecte petit, si està ben fet, pot tenir el reconeixement que es mereix...Sí, i d’alguna manera el film demostra al cine espanyol que sembla que estan canviant algunes coses. Crec que s’han servit de la pel·lícula per demostrar que està tenint lloc un canvi de paradigma i això interessa tothom. D’alguna manera és com si hi hagués una espècie de moviment al voltant de la pel·lícula, de parlar d’un altre tipus de cinema espanyol que no és el de sempre de Madrid amb els actors de televisió de torn. És una cosa més independent, amb gent rural, amb ambicions més de festivals que probablement de taquilla. Això és un canvi substancial dins de la indústria del cine espanyol i que ens hagin acollit tan bé i ens hagin obert les portes ens fa molta il·lusió.
- Treballant a França, veus diferències en la manera de tractar les pel·lícules entres els dos països?Moltíssimes. A França, la pel·lícula ha fet una tercera part d’entrades que a Espanya però perquè, entre altres coses, hi ha moltíssima oferta. D’entrada, a França, hi arriba de tot. La gent és molt cinèfila i es produeix moltíssim. Hi ha una sobreoferta tot i que la demanda és relativament normal. Això fa que tinguis menys espai per posicionar-te i més competència. Tot i que la pel·lícula va estar molt ben acollida per la crítica i la va estrenar Pyramide Films, que és una gran distribuïdora, a França la meitat de les entrades surten de les projeccions de la primera setmana i clar, cada setmana s’estrenen 15 o 20 pel·lícules. La gent no pot anar a veure sis pel·lícules per setmana i menys quan estàs en una lògica post Festival de Cannes. A França també hi ha molt més suport institucional i molta més tradició crítica per acompanyar aquestes pel·lícules, que es poden finançar molt millor gràcies als ajuts. Som uns privilegiats els que treballem al cine de fer tants films amb tantes subvencions però fins quan ens deixaran fer tantes pel·lícules amb aquest sistema tan subvencionat?
- Ara el teu nou projecte és produir la primera pel·lícula de Santiago Fillol, un dels guionistes d’‘O que arde’...És un projecte que feia temps que tenia però cada film té el seu timing i va trigar més a finançar-se. Rodarem a l’Argentina, probablement al maig. És una pel·lícula de ficció amb actors, ambientada als setanta i amb el mateix equip que ‘O que arde’, perquè volem continuar treballant junts. Paral·lelament, també estic produint la propera pel·lícula d’Oliver Laxe però que encara està en fase d’escriptura i que es rodarà segurament al Marroc.
- No has pensat mai en dirigir la teva pròpia pel·lícula?Sí i no. Probablement algun dia sí però no vull convertir-me en directora. M’agrada tant la producció... Produir té alguna cosa més, et mobilitza energèticament d’una manera més completa. La de direcció és una feina psicològicament molt fragilitzant. Imagina que et passes cinc anys de la teva vida en què tots els dies, dia i nit, et despertes i te’n vas a dormir amb el mateix projecte. Quan no tens res més en el punt de mira, qualsevol resposta negativa o problema vinculat a la pel·lícula es converteix en una espècie de rebuig a la teva persona. El teu projecte vital depèn d’això. La majoria d’amics meus fan pel·lícules o tenen projectes de fer-ne i estic molt acostumada a assistir a les pujades i baixades o les petites dèries d’ego dels directors i sempre penso que quina sort tinc de ser productora. Prefereixo tenir més sentit de la diplomàcia i del timing, de veure les coses des d’una perspectiva global, que per a mi és molt més sa. Quan acabes una pel·lícula, et passes un any amb el baby blues, ja que fer una pel·lícula enganxa molt. El dia que vam estrenar ‘O que arde’ a França estava molt disgustada perquè era com si fos l’enterrament de la pel·lícula. Ja s’havia acabat i com que havia estat tan plaent treballar amb aquesta gent no em venia de gust que s’estrenés. Imagina, això a un director li passa multiplicat per mil! De moment, tinc la sort de tenir projectes que m’apassionen i de moment vull seguir produint però si algun dia me’n canso, no ho descarto.
