Complir vint anys per tercera vegada

Un eufemisme és una paraula políticament acceptable que substitueix una altra de mal gust o tabú. En llenguatge polític, sobretot amb l'actual i acusada crisi que vivim, és un recurs que s’utilitza per suavitzar una realitat depriment o una mala gestió per no perdre la simpatia dels votants.

 

A nivell social, dir tres vegades vint anys (tres fois vingt ans) és una fórmula francesa per evitar admetre que has arribat a la seixantena i que estàs començant a fer-te vell.

 

Sota aquest títol eufemístic, s’amaga la història d’un matrimoni en crisi que acaba de passar la seixantena d’edat i que no acaba d’acceptar el pas del temps. Mary (Isabela Rosellini) és una professora jubilada que busca col·laborar amb grups de voluntariat per sentir-se socialment activa. Adam (William Hurt) és un prestigiós arquitecte en actiu que col·labora voluntàriament amb un grup de joves arquitectes per no sentir-se vell.

 

Amb aquest plantejament, la trama se centra en la percepció que té cadascú sobre la seua edat. Una reflexió tant a nivell individual com a nivell de parella que els portarà a pensar sobre quin ha de ser el rol dins la societat i, sobretot, com encaixar dins del contrast generacional existent.

 

Des de la comèdia fina i elegant tan “tipique” de les produccions franceses, se’ns presenten situacions on els personatges lluitaran per reivindicar la seua “joventut”; o més ben dit l'edat cognitiva que tenen d'ella, enfront una societat que espera la manera d’actuar segons la corresponent edat real.

 

Visualment, posseeix una gran força i una acurada tècnica per transmetre les emocions dels personatges. No podem dir el mateix del guió, que resulta un tant atropellat. Trobem a faltar contingut i més escenes per entendre la transformació dels personatges i, en canvi, algunes de les idees exposades se’ns fan una mica reiteratives (tot i tenir la curta durada de 88 minuts).

 

Pel que fa al nivell interpretatiu, Isabella Rossellini i William Hurt tenen una actuació més que correcta. No obstant això, al ser un film que busca la perfecció estètica en la forma de narrar, ens trobem amb una actuació una mica continguda: personatges/marionetes al servei de la planificació cinematogràfica que anul·len l'espontaneïtat que requereixen aquest tipus de situacions vitals.

 

Tres veces veinte años és una bona aproximació a la manera de pensar la dicotomia existent entre l'edat física i l'edat mental que fa bona la dita que complir anys no significa necessàriament envellir, o que la joventut és un estat subjectiu d’entendre la vida. No obstant això, al acabar el relat et dóna la sensació que la proposta, tot i ser interessant, hagués pogut donar per alguna cosa millor. Una llàstima.

   

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/cartellera