“El teatre, més que donar-te una solució, et convida a la reflexió”

Entrevistem a Muntsa Alcañiz, una de les actrius principals de l'obra de teatre 'La gata damunt la teulada del zinc calent'
Surtdecasa Ebre
,
22/05/2011
Arts
La gata damunt la teulada del zinc calent, el clàssic de Tennesse Williams, és l’última gran producció de la temporada teatral del Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa (13 de maig, a les 22 h). Dirigida per Àlex Rigola, l’obra parla sobre la incomunicació i els conflictes familiars. Muntsa Alcañiz, una de les actrius principals, ens dóna el seu punt de vista sobre l’obra i  les problemàtiques contemporànies que aquesta deixa sobre la taula.
 
- En què creus que es diferencia aquesta versió de l’obra de Tennesse Williams dirigida per l'Àlex Rigola?
L’Àlex ha fet una interpretació molt personal, però també molt rigorosa del text. S’ha centrat en els conflictes interns dels personatges amb subtilesa i elegància. Sobretot tracta la impotència que es genera quan un vol comunicar-se però no pot per aspectes emocionals o psicològics. L'obra mostra com és aquesta impossibilitat la que fa que la gent es posi malalta i arribi a graus molt elevats de bloqueig i agressió.
 
- Why is it so hard to talk (Perquè és tan difícil parlar?) és la frase que domina l’escenografia –. Què opines d'aquesta frase que Tennesse Williams posa en boca d'un dels personatges de l'obra?
Crec que tothom té moltes coses a dir i poques coses a escoltar. L’obra reflexa  la incapacitat dels personatges per comunicar-se i com aquesta incomunicacio fa que es dispari el conflicte. Dic incapacitat perquè no n'hi ha prou amb les ganes. La comunicació és un art que es basa en l’intercanvi i no tothom ho sap fer.
 
- Aquesta és una problemàtica que, paradoxalment,  pot semblar que s’agreuja en la societat hiperconnectada on vivim, no creus? 
Sí, actualment rebem molts missatges. Però en moltes ocasions no hi ha ni informació ni comunicació. El que hi ha és molts emissors i molts continguts comercials.  
 
- La incomunicació també es dóna en el camp de la sexualitat. L’obra exposa la impossibilitat de mostrar la identitat sexual de manera oberta, un tema que avui en dia encara ens preocupa...
Sí, a l’obra tant el pare com el fill tenen una pulsió homosexual que no són capaços de verbalitzar. En l'època en que està escrita si algú ho manifestava publicament sabia que se li tancaven infinitat de portes. Actualment, en certs àmbits, aquesta pressio també hi és. És fàcil parlar de la homosexualitat d’un amic, però és més complicat fer-ho de la teva o de la d’algú de la teva familia. El fet de ridiculitzar-ho o fins i tot banalitzar-ho és una actitud defensiva. El teatre, més que donar-te una solució, et convida a la reflexió.
 
- Com ens descriuries la posada en escena, l’estètica de l’obra?
Més que una escenografia, és un espai poètic, una metàfora. Hi ha una tauleta de nit, un arbre, un piano...Uns elements que suggereixen un tipus de vida, una societat, un estatus concret. Per exemple, hi ha unes flors de cotó del Delta del Mississipí que són molt il·lustratives. És una espècie de metàfora sobre l'ambivalència del cotó i de la societat. Suau però amb punxes. Aquesta escenografia subtil demostra que és un teatre apassionadament d'idees.
 
- Interpretes a la mare de la Maggie. Què t'ha aportat aquest paper?
En primer lloc, aquest treball m'ha aportat una gran alegria. Tenia moltes ganes de treballar amb l’Àlex Rigola. Havia vist els seus espectacles anteriors i crec que té una mirada del teatre contemporani rebeladora. És un director que amb poques paraules és capaç de comunicar perfectament el que vol dir.
 
- Com has construit el personatge?
L’Àlex no és un director paternalista. Diu les coses pel seu nom. Això m’ha donat molta tranquil·litat. Un actor no ha de descuidar mai que allò important és el sentit general de l’obra, no el seu paper en concret. Els papers curts tenen la qualitat que pots afinar molt el personatge.  
 
- Us trobeu més o menys a la meitat de la gira teatral. Com creus que ha evolucionat la representació durant aquest temps?
Amb el temps, el cos reacciona més ràpid, d’una manera més automàtica. És com si, sempre apuntant a la mateixa diana, a força de fer-ho, fas més 'blancos'. Això suposo que es nota amb la qualitat de la interpretació.
 
--
( Podreu veure l'obra La gata damunt la teulada de zinc calenta, el divendres 13 de maig a les 22 h. Tota la informació)  

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar