Jump to navigation
- Què és el que més t'interessa del Deltebre Dansa?Hi ha moltes coses que em semblen interessants i curioses. Jo vinc de Xile, que és un país sud-americà en vies de desenvolupament, on encara estem aprenent com muntar aquest tipus de festivals. El que més em sorprèn és com Roberto ha aconseguit entrenar l'audiència. Després de 12 anys, Deltebre és un poble que sap de dansa. Les persones entenen d'arts escèniques, saben de circ i les files s'omplen per venir als espectacles. Els aforaments s'acaben als 15 o 20 minuts! És molt bonic haver aconseguit això amb temps i de manera sostenible, tot i les dificultats.- Un cop instal·lat, has pogut corroborar l'arrelament del Deltebre Dansa?Crec que el Deltebre Dansa pot ser la prova més clara que és possible generar un moviment des de zero. I aquí ve allò interessant, perquè ja és hora que els governs locals puguin adonar-se que, amb un treball de mitjà i llarg termini, hi ha resultats. En el cas de Roberto Olivan, he descobert, a part d'un ballarí excel·lent, un home molt intel·ligent en termes de producció. La producció, des del meu punt de vista, té molt de treball i de política, de relacions humanes, d'habilitats toves. Crec que Roberto és una espècie de serp que es mou molt bé en molts aspectes. Això és interessant perquè dóna força al Delta, i també aixeca molts pobles propers.- Com funciona l'organització del Deltebre Dansa?He vist que les coses es fan a pols. La gent del poble participa i els ballarins també. Això és molt interessant perquè crec que els artistes han d'aprendre a ser una mica més productors dels seus espectacles. És aquí on es treballa l'autogestió. Deltebre Dansa, a part de ser un festival de dansa, és una escola de producció, de com fer les coses. Com s'ha de realitzar un espectacle, com se li ha de posar valor. Els artistes han de saber quins són els costos d'un espectacle des del punt de vista d'impostos, de gestió, de permisos, etc.- Creus que els artistes, en general, deixen una mica de costat la part de la planificació?Sí. Jo veig que en el món escènic fa falta interès per la producció. La producció no és altra cosa que convertir una idea en alguna cosa concreta. Entendre la panoràmica general per saber com muntar un espectacle. Saber que muntar una peformance enmig d'un carrer no és solament posar-se a ballar al voltant d'una plaça rodona, sinó que necessites els permisos de l'ajuntament, de la policia, la il·luminació, etc. El meu consell al Deltebre Dansa és que tingués un equilibri raonable entre ballarins i productors, perquè hi ha moltes coses que cal cuidar. Cal cuidar les instal·lacions, cal cuidar la relació amb l'alcalde, cal cuidar el mobiliari urbà...- Com has vist la relació dels productors amb la institució local?Mira, he de dir que això és una de les coses que més m'ha cridat l'atenció. A Xile, la relació amb els municipis i amb els alcaldes és bastant aspra i difícil. Costa molt obtenir permisos, ajudes, col·laboració, cooperació. A Deltebre he vist que la relació amb l'ajuntament és molt propera. El més lògic de creure és que és producte d'aquests 12 anys de treball. També és important el caràcter de les persones del Delta, he vist treballadors de l'ajuntament que estan molt compromesos amb el festival. Hi ha un sentiment general que al poble li agrada. Ara només falta que arribin diners, que això ja no sé com està.- És un festival que també afavoreix la cohesió social entre els habitants del poble...L'aportació principal té a veure amb l'obertura de les arts escèniques cap al ciutadà comú. Quan vaig llegir que hi havia cursos d'iniciació a la dansa pensava que anaven destinats a ballarins amb poca experiència, però resulta que van dirigits als veïns del poble. El senyor de la casa del costat, els nens que van amb els seus pares... El festival ha aconseguit penetrar totes les capes socials de Deltebre i també els pobles propers, fins i tot fins a Barcelona. - "La cultura ens farà lliures" és el lema del festival. Què significa per tu aquesta frase?Crec que hi ha un desafiament a l'aire que hem de saber agafar. Si Deltebre aconseguís compenetrar-se al 100% amb això, aquesta ciutat es podria convertir en la capital cultural de Catalunya. Aquest festival ha aconseguit tocar el cor de la gent. Per tant, no veig tan impossible convertir aquesta ciutat en alguna cosa més que un poble arrossaire. Sense desmerèixer el treball dels cultius d'arròs, clar. Crec que les condicions són molt favorables perquè això es converteixi en una capital cultural. Tal vegada, l'últim pas seria que la gent se seguís bolcant no només amb la dansa, sinó també amb la música i amb totes les arts, en general.- Quines similituds veus en el panorama cultural entre Xile i Catalunya?Xile és un pais bastant copejat política, social i econòmicament des de la dictadura que va començar el 1973. Actualment, la nostra tasca és recuperar el lloc de les arts per a la societat xilena. Però aquest és un procés molt lent. Ara com ara el que hi ha és una gran crisi d'identitat, i estem comprant molts productes internacionals, perquè no hi ha creacions locals que tinguin un valor molt genuí. Aquí he vist que vostès encara tenen molt arrelament a la terra. Aprecien allò que els pertany, les seves tradicions, la seva identitat i el seu idioma. Des de la jota, fins al tema que aquí tothom parli català. Aquestes coses no les veig jo al meu país, i crec que és una cosa digna de valorar. Quant a les similituds, veig que tenim camins de producció semblats, però amb certa infraestructura o suports diferents. Per exemple, m'ha cridat l'atenció que a Xile tenim una llei de Donacions Culturals que serveix perquè els empresaris i els amos de grans conglomerats econòmics aportin diners als projectes culturals i obtinguin una reducció dels seus impostos. Roberto m'ha dit que això a Espanya no existeix. I crec que aquí existeix un gran deute amb el món artístic. Res d'això és gratis. Aquí hi ha molta gent voluntària, molta gent que treballa per amor a l'art. Però hi ha coses que s'han de pagar.- Creus que la professionalització dels diferents llocs de treball és un pilar bàsic per garantir la qualitat del festival?Et vaig a contestar des de dos punts de vista. Un de professional i l'altre emocional. Jo he vist la mística que genera el festival i sé que la mística té molt a veure amb aquelles persones que lliuren el seu esforç a canvi de res. No obstant això, com a productor, jo sóc més propens a professionalitzar certs oficis, sobretot perquè cadascú ha de fer el que sap fer i, així, es poden obtenir resultats més eficients. Crec que es podria trobar un equilibri, un punt intermig.- Si haguessis de definir el Deltebre Dansa com a festival, què diries?Ho definiria com un festival amb identitat, intensitat i independència. I això és bastant bo, sobretot això últim. El dret i la possibilitat de fer allò que consideres que és el que has de fer en termes artístics. Dotze anys enrere, aquest festival era un grup de hippies que ballaven pel carrer, Ara com ara, Deltebre Dansa és quelcom que la gent vol.- Coneixes alguna experiència de festival que pugui ser també un model interessant per tenir en compte? A Xile existeix una associació d'arts circenses. Realitzen una convenció anual de circ i espectacles. I em sembla un exemple bastant semblat al Deltebre Dansa. Aquell és més petit, però ha aconseguit un equilibri entre la gent que participa per vocació i la gent que ha professionalitzat els seus serveis. Cada any veiem millors carpes, millor servei al client, millors temes de salut, emergències, entrenament per als tècnics...- Creus que la cultura o és de proximitat o no és?Quan jo veig a la televisió una història d'amor m'emociono perquè jo alguna vegada, tal vegada, m'he enamorat. Crec que l'art ha de deixar de ser elitista, ha de deixar de ser solament per a uns pocs. Sobretot la dansa. Crec que l'art ha de ser de proximitat principalment perquè les emocions són comunes a l'ésser humà. Aquí no estem parlant de grans fórmules matemàtiques, això és passió, intensitat, força, treball, disciplina. És el mateix que aplica un carnisser en la seva carnisseria per aixecar el seu negoci. Ara bé, jo crec que quan un producte és local, no hi ha cap impediment perquè aquest producte es converteixi en universal. Ara com ara, tots mengem sushi, i el sushi va venir del Japó com un ritual religiós. Tenim alguna cosa molt petita que de sobte es converteix en universal. Jo crec molt en la teroria que d'allò particular podem arribar a allò universal. M'agrada molt això i crec que la repercussió del Deltebre Dansa és un gran exemple d'això. Un festival local que ara com ara té 55 nacionalitats de participants. Els productors locals tenen una gran finestra al món, i és així com anem creant els moments, connexions amb altres països o altres cultures.
Festival Deltebre DansaDe l'11 al 24 de juliol - DeltebreFitxa d'agenda Surtdecasa
