Clara Garí: "La idea és caminar i que, a partir d'aquí, passin coses"

L'artista i gestora cultural de la Nau Côclea inicia un recorregut artístic per tot Catalunya que culminarà a les Terres de l'Ebre

Anna Zaera

10/08/2018

Arts

L'art de caminar. O la passejada com a fenomen artístic. La segona setmana d'agost s'iniciarà, per quart any consecutiu, el Grand Tour. Una iniciativa artística impulsada per l'artista Clara Garí, de la Nau Côclea (Alt Empordà) que enguany sortirà de la muntanya de Montserrat per arribar fins al Delta de l'Ebre, en un itinerari traçat prèviament en forma d'esperil que els portarà per una vintena de poblacions, com El Bruc, Capellades, Santes Creus, L'Espluga de Francolí, El Molar, Pinell de Brai, Prat de Comte, Mas de Barberans, Santa Bàrbara o La Ràpita. El Grand Tour vol reivindicar la unió de l'experiència física del moviment amb la de l'artística i emocional, recollint l'herència dels viatges dels intel·lectuals europeus. El costum es va imposar des del 1600 fins a l’inici dels desplaçaments en tren al segle XX. El viatge solia anar associat a un itinerari predeterminat, cada artista i cada viatger tenia el “seu” Grand Tour encara que pocs deixaven de visitar les ruïnes de Roma, les pintures dels primitius flamencs a Amsterdam i Bruges, els carrers de París o l’arquitectura renaixentista de Florència i Venècia. A moltes cultures és costum que el jove faci un viatge abans de començar la seva vida productiva. A l’Europa medieval, l’aspirant havia d’anar al bosc i afrontar el perill d’allò desconegut abans de ser armat cavaller. Encara avui molts estudiants europeus fan un viatge a la meitat o en acabar els seus estudis superiors. Hem parlat amb Clara Garí sobre aquesta proposta que recorrerà la geografia catalana durant la resta del mes d'agost.

"De vegades ens oblidem que tenim un cos, i fem activitats del cos i de l'ànima separades. Com si fossin dos personatges diferents i jo sé que la unió del moviment del cos, amb l'emoció i les experiències corporals pot aportar molt"

- Quina és la particularitat d'aquesta caminada col·lectiva?
La seva característica principal és que aquelles persones que la fan van acompanyades d'artistes de totes les disciplines. La majoria són artistes que hem anat trobant al territori, que tenen ganes de compartir i de mostrar-nos una mica la seva terra, o bé artistes que caminen amb nosaltres. També hi ha artistes que vénen a desenvolupar una peça pensada a través de l'acció de caminar. Des de la poesia, la dansa, la música, les arts visuals... Una altra característica és que no fem un tall molt fort entre tradició i art contemporani. Estem molt contents d'incloure propostes mixtes, i també ens interessen molt aquells artistes contemporanis que revisen la tradició.

- D'on surt aquesta idea de recórrer Catalunya a través de l'experiència artística?
La idea ve de fa molt de temps. És una idea que se'm va acudir a mi. La idea és caminar i que, a partir d'aquí, passin coses. Fins i tot jo ho havia provat alguna vegada, anant des de casa meva a l'Empordà fins al Delta de l'Ebre passant per les cases dels meus amics artistes.

- Aquesta experiència també és una crítica a la divisió entre artista i públic?
Sí, crec que la creativitat contemporània passa pel fet de co-crear. I jo ja fa temps que tinc una preocupació pel format en el qual exhibim l'art. Pel poc que es compta amb el públic en els formats tradicionals. En la majoria dels casos, es tracta que la gent vagi a un lloc i miri o escolti. És una participació molt pautada i relativa. Fins i tot és una participació debilitada pel posicionament corporal. El que s'espera de la gent és que no faci res. Que estigui davant de l'obra dempeus, en silenci, i un temps limitat.

- Volies trencar aquests límits?
Sí, sobretot motivada per buscar maneres d'apropar-nos a les arts visuals, que crec que encara tenen més problemes de recepció que les altres. Volia trencar aquestes distàncies. De fet, no es tracta només que tothom faci mil coses sinó que cadascú li posi alguna cosa de la seva part. Ara, el que s'espera del públic a part de pagar l'entrada és poc. Volíem jugar amb la idea que la gent hagués d'anar a algun lloc per gaudir de la proposta cultural. S'inspira en un cicle que va organitzar Alícia Casadesús fa uns anys en què durant tot un any va estar presentant obra seva a artistes de totes les disciplines en llocs de la muntanya que ella coneixia bé. Tenia aquella cosa d'iniciàtica, de l'art com un ritual, t'havies de reunir per anar-hi i anar-hi. Això ja et preparava per viure-ho. També el fet d'anar-hi junts, en comunitat, ja preparava per una actitud més activa. La gent estava receptiva per l'emoció i es comprometia en un ambient de més intimitat.

- Aquí poses èmfasi en la recepció de l'art. No pensem prou en qui el rep?
Pensem molt com presentar-la però al final el destí és que la gent presti la seva atenció i emoció. Si no et poses "a tiro" les coses no t'arriben. Aquest grau d'atenció es dóna en diferents graus, sigui quina sigui la disciplina artística. Per exemple, la gent dedica temps a llegir un llibre, per això hi ha una certa antiguitat, un cert compromís de temps passat al costat d'aquella obra. Però altres formes d'art no tenen tanta sort, perquè la gent xerra, hi ha soroll, un excés de gent, etc. Passa molt a les inauguracions, que és un moment molt social, però que no afavoreix gens el contacte amb l'obra en qüestió.

- Caminar és posar el cos?
Sí! De vegades ens oblidem que tenim un cos, i fem activitats del cos i de l'ànima separades. Com si fossin dos personatges diferents i jo sé que la unió del moviment del cos, amb l'emoció i les experiències corporals, pot aportar molt. No és igual quan un artista és convidat a un auditori, que quan ets tu que vas a l'encontre de la seva obra al seu lloc d'origen. Al lloc on està treballant. La idea d'anar a l'encontre de l'artista també jugava a favor.

- Com serà el trajecte que fareu enguany, que va des de Montserrat al Delta de l'Ebre?
El trajecte que farem dibuixa una espiral en el territori. No és anar en un lloc pintoresc sinó que hem anat dibuixant una espiral que ens fa passar per tota mena de llocs i molts d'ells no són llocs que siguin considerats turístics. Pot ser fins a un poble de muntanya fins a un barri industrial i suburbial d'una ciutat.

- Llocs que no són bucòlics però també tenen aspectes interessants...
Amb això del senderisme i el viatge hi ha molts estereotips. El que mereix la visita i el que no la mereix. Aquestes categories desplacen tota l'atenció a la cosa i no al que mira. La nostra mirada en qualsevol lloc pot ser una meravella o molt avorrida. Tot això que jo puc teoritzar, en una comunitat que camina molts dies es viu.

- Quin tipus de gent us acompanya?
Hi ha gent que s'apunta un dia per fer com una excursió cultural. Però la gent que s'apunta a partir de dos o tres dies ja passa a formar part de la comunitat. Hi ha el món de fora i els caminants. Mengem junts, dormim junts, caminem junts... Es comença a crear una comunitat molt forta, jo no n'entenc gaire d'aquestes coses i ho vam viure en molta sorpresa. El que passa amb aquesta gent que ve uns dies és que deixa de diferenciar-se qui és un artista i qui no ho és, i les coses que fem són nostres. La nostra mirada també canvia. I el més interessant és que passen coses que ningú les havia previst. De sobte artistes que s'apunten i fan una performance inesperada. Tot això ens canvia les perspectives enormement.