Jump to navigation
- Com plantegeu aquesta exposició?'Erres' és una exposició per mi molt especial, perquè tot i que alguns projectes anteriors tenien una vinculació amb el Delta, pel fet d'haver nascut aquí, aquest és el primer projecte que desenvolupo com a comissari a les Terres de l'Ebre. Per a mi, és establir un diàleg i posar a prova alguns relats que tenim molt assumits pel fet de pertànyer a un determinat lloc. De vegades, no fem aquest treball d'actualitzar-los a través de les interlocucions. Això és el que s'ha donat amb el Rubén. Hem convidat un artista que no és del Delta a contrastar unes perspectives que per mi són molt òbvies i per a ell no tant. Ell identifica algunes coses que per nosaltres no són visibles o rellevants i això també és interessant.
- Com quines?Quan intentem definir un territori tendim a utilitzar abstraccions. No és una realitat, és un dibuix que no correspon de manera fidel a la realitat. Passa molt que les zones que estan aïllades dels centres o de les grans capitals, en podríem dir perifèries relatives, s'acostumen a veure d'una determinada manera, bàsicament, elaborada pels mitjans de comunicació o pel relat predominant del centre. Moltes vegades funcionen com un contrapunt del centre. I amb el Rubén teníem molt clar que no volíem entendre el Delta com un lloc que funciona des de la singularitat. Crec que moltes vegades quan ens referim a les identitats dels llocs parlem de llocs únics o pintorescos. Els dos volíem fer un projecte situat, però posant en dubte l'objectivitat a l'hora d'establir un relat sobre un lloc. En comptes d'interessar-nos pel paisatge, que molts cops és el que vehicula els relats sobre les Terres de l'Ebre o la gastronomia, Rubén em va demanar anar a una gossera.
- Per què una gossera?Les gosseres són indrets que funcionen molt des del marge. És un lloc comú, que existeix a molts altres llocs i em va semblar una proposta molt interessant. Des d'on es construeix el relat? Quins són els temes o els subjectes que utilitzem per a construir relats sobre els llocs? En aquest cas, els gossos de la gossera ens suggerien formes de vida que han estat rebutjades. I em semblava que aquest discurs podia desactivar els relats més tòpics, del que és pintoresc o singular.
- Mescla, mestissatge, gossos que no són de raça pura...Quan vam visitar la gossera, Rubén no volia treballar des de la representació del lloc. Volia anar allà perquè aquella visita desencadenés una forma de pensar o d'entendre el territori. No com un material sinó com un espai que podia articular coses. Va ser molt enriquidor conèixer als encarregats de la gossera. Ens van explicar coses molt curioses. El Rubén va dir: "Anar a una gossera és conèixer també la població d'una zona, com és aquella gent". I crec que una mica seria això. Molts gossos que hi vam trobar són gossos de caça que abandonen al final de la temporada. Aquest és un tema delicat.
- Per què?Són gossos que són utilitzats com a eines. També els caçadors provoquen encreuaments entre races per a potenciar les habilitats caçadores dels gossos.
Foto de Marc Navarro | Foto: Cedida - A l'exposició el component de la parla és molt rellevant.Hi ha una peça sonora que d'alguna manera articula aquesta idea. Com podem comunicar-nos millor? El llenguatge com una eina per comunicar-se millor. Rubén especulava amb aquesta similitud entre els caçadors creuant races d'animals i el llenguatge creuant-se per a poder comunicar millor. Aquí està el punt més suggerent de l'exposició, des del meu punt de vista.
- És una exposició que no sobre explica allò que vol abordar.No hem treballat en una idea molt acotada. Està més en aquest suggeriment entre la possibilitat de l'oralitat o de comunicar-se i la domesticació. Els gossos quan aprenen a lladrar estan intentant comunicar-se amb nosaltres. Una altra cosa interessant que vam trobar és que es creu que molts dels gossos que creixen en estat salvatge no desenvolupen aquesta necessitat de lladrar. Per això diem que l'exposició té una voluntat de comunicació interespècies. Es diu 'Erres' perquè la lletra r ens remet a la lletra canina. Una lletra que adopta el nom partir del so d'un gos. També volem suggerir que les lletres estableixen una frontera en la parla i en l'oralitat. Tant el Rubén com jo, som treballadors culturals que treballem a Alemanya i sabem molt bé què és no poder pronunciar certs sons. Quan tens una llengua materna determinada, no t'és tan fàcil dir certs fonemes. La llengua és capaç d'establir o assignar un origen o de determinar una no pertinença. D'assenyalar una impuresa. De situar-te fora o dins.
- Ara vius a Berlín?Sí. Jo vaig fer un recorregut curiós perquè vaig néixer a Deltebre; després vaig anar a viure a Reus; vaig passar l'adolescència allà, més tard vaig anar a Barcelona, i, en acabat, vaig tornar al Delta dos anys. Ara visc a Berlín per un tema personal. No és una ciutat que hagi triat professionalment. Però sí que és una ciutat que m'aporta coses. En relació amb Barcelona, Berlín per mi és una ciutat molt més tranquil·la. Crec que trobo un ambient de treball molt similar al que tinc a Deltebre. És una ciutat on fas molta vida dins casa, i per una feina d'escriptura o del que jo faig és una ciutat que m'acompanya molt. Però sempre tinc un peu al Delta. Estic preparant projectes a Madrid, a Tarragona. No tinc la base professional a Berlín, però sí que és un lloc que em dona molta perspectiva i que em permet estar una mica dins i una mica fora. En el moment que vaig decidir que em volia dedicar al comissariat de manera exclusiva vaig tornar al Delta perquè em permetia una forma de vida més sostenible. Ara que també hem de dir que estar en un entorn rural també t'impedeix articular-te en segons quines coses. La capacitat d'articular un cert pensament, d'activar una imaginació política. Són coses que no són tan espontànies, les has de provocar.
- Comunicació interespècies, amenaça de l'extinció, plantejar nous escenaris que no giren al voltant de les figures humanes. Sembla que moltes produccions i discursos actuals s'interessen per aquests temes.Sí que és cert que últimament, des del món cultural, s'està mirant molt cap a aquestes formes de comunicació que no són exclusivament humanes. O de no entendre les formes de comunicació humana com les úniques possibles. En la parla humana crec que hi ha una autoritat que hauríem d'intentar pensar i desmuntar col·lectivament. A l'hora de desactivar aquesta autoritat de la parla humana, els animals ens poden ajudar. Ens poden donar moltes estratègies. Crec que és important situar el llenguatge en un espai que no sigui el de la veritat, el de l'autoritat, el d'un instrument pedagògic. A mi el que em sembla molt interessant de l'exposició del Rubén i també d'altres artistes, és el fet d'entendre l'exposició no com un espai de transmissió que es vehicula a través de la lectura i l'escolta. En aquesta exposició la lectura i l'escolta també hi són presents, però es posen molt en dubte. En tot moment estàs escoltant uns lladrucs, i a tu aquests lladrucs t'estan demanant un esforç de comprensió. No és una comunicació a la qual puguis accedir de manera automàtica i transparent. El Rubén vol que ens fixem en el llenguatge com un sistema que no és transparent o que no és un suport fiable i que sempre afegeix una complexitat, sigui una complexitat positiva o negativa. Hi ha una peça a l'exposició que està instal·lada a fora de Lo Pati, una lletra erre que és de color negre, i pràcticament no es deixa llegir, està com desdibuixada. Rubén diu que aquesta lletra voldria representar aquell moment en què estem escrivint i el boli esclata i apareix una taca de tinta al full de paper. És quan les eines fallen quan ens adonem que estem utilitzant un codi, o reproduint unes pautes de comunicació. I aquí hi ha alguna cosa que té a veure amb la possibilitat de desjerarquitzar entre espècies, però també entre humans. El llenguatge és una eina que té tendència a perfeccionar-se i especialitzar-se molt per a generar autoritat i jerarquia.
- El llenguatge com a font d'exclusions?Sí, et pot fer sentir com que a tu et falta alguna cosa, que no estàs al nivell. Jo crec que això en les exposicions és molt importants. L'art no està per suplir una carència. Jo crec que som tots animals sencers i hem de mirar les exposicions no des del capacitisme sinó des de la sorpresa. No podem dir: "jo aquesta exposició no l'entenc". Crec que ens hem de confrontar al fet expositiu, al cinema o a la música des de la sorpresa, que és la mateixa que tenim quan adquirim el llenguatge i hi comencem a jugar. L'altre dia a l'Ampolla em vaig trobar un lloro que només deia: "Hola!". Tot i que aquest no era l'hola que diem nosaltres, em va fer pensar. La comunicació interespècies ens pot donar moltes estratègies per entendre que nosaltres també som animals.
- Les exposicions estan pensades per atreure a través de la força de les imatges?De vegades està saturació també és una font d'autoritat. Controlar molt bé quin tipus d'experiències estàs proposant a la persona que arriba a l'exposició. Dirigir molt com ha d'interactuar o com ha de viure aquella persona l'exposició. Està molt bé assumir que les exposicions o les obres d'art moltes vegades no sabem què fan. Nosaltres podem acompanyar o fer avançar una proposta fins a un determinat punt, però les obres d'art han d'assumir també quan una persona que no sabem qui és accedeix a la sala d'exposicions i entén aquella proposta d'una manera que potser nosaltres ni ens havíem plantejat. O potser una persona que ha estat totalment fora del procés de concepció, et dona la clau absoluta d'aquella exposició. Crec que, en general, no hem de tenir por a perdre aquest control sobre què fem.
- També plantegeu en aquesta exposició un joc amb el buit?La idea de buit és una idea que s'hauria d'agafar en pinces. Perquè els buits estan plens de moltes coses. Això crec que és molt rellevant entendre-ho. Aquesta idea de buit posa l'atenció en les nostres possibilitats d'acceptació o rebuig. De vegades, les exposicions semblen fetes per a seduir i crec que una exposició no cal que sedueixi. Pot ser també antipàtica o severa. I no per això deixa d'apel·lar-te. El món de l'art està molt dominat per la imatge i en aquesta exposició, a l'espai interior, hi ha molt pocs elements que puguis identificar. Però aquella exposició està molt plena. Està molt plena d'un so que és impossible obviar-lo perquè és continuo. És una proposta que no està present des de la visualitat que és el que sovint tenim com a referència per a valorar si una proposta és més completa o menys, més concreta o més vaga. Aquesta manera d'aproximar-nos a l'art l'hauríem de repensar. Està vinculat amb la idea de sorpresa. Al final, prioritzem unes certes formes de comunicació per sobre de les altres i no deixem que ens afectin altres maneres de comunicació o de treballar amb l'espai.
Web Centre d'Art Lo Pati Facebook Centre d'Art Lo Pati
