Miquel Paton, el pintor de la línia i el quadrat

M’agraden els quadres de Paton. En tindria dos a casa si me’ls pogués permetre. I que consti que no em vaig atrevir a preguntar el preu, però sí a fabular sobre el lloc que ocuparien a casa meua.

 

He de dir que Miquel Paton (1959) és un home que desconcerta. És assequible, però distant. Afable, però autocomplaent. S’explica amb generositat, però a l’interlocutor li queda la sensació velada de no arribar mai a conéixer la persona que s’amaga al darrere dels seus raonaments lògics i les seues reflexions depurades.

 

Durant l’hora i mitja que dura la nostra conversa, tinc la sensació que aquest pintor tortosí afincat a La Ràpita mai surt de la línia que ell mateix s’ha traçat per conviure en societat. Se’l veu elegant i perfeccionista. Tant com la seua obra, on predominen les linies rectes que conformen figures geomètriques que coloreja amb combinacions molt expressives.

 

“Treballo sobre idees sintètiques, sense recrear-me en l’anècdota”, diu Paton per definir la seua pintura. “Al final, l’art és només fer les coses òptimes”, diu en un altre punt de la conversa. “Les arts de la pesca, per exemple, busquen amb el mínim esforç aconseguir el màxim de peixos”. “Això vol dir que els pescadors, abans de sortir a la mar, es preparen molt bé per treure’n el màxim rendiment un cop ho facin” comenta el pintor.

 

I aquest símil és oportú perquè Paton  porta anys treballant sobre una mateixa idea: reduir a la mínima expressió la representació dels entorns naturals -com els conreus del Delta de l’Ebre- i com la mà de l’home va alterant el paisatge. Un plantejament original que talla de forma transversal tota la seua obra.

 

Però aquest procés de reducció està en constant evolució per al pintor. “Amb el temps, intento buscar l’essència i despendre’m de tot allò accessori”, diu fent referència a les seues últimes composicions, on les linies rectes horitzontals i verticals formen figures que l’artista deixa en blanc, sense omplir de color.

 

Amb tot, l’autor no està d’acord en que aquesta austeritat sigui una metàfora del pas del temps en la seua vida. “No, com més gran, em torno més esbojarrat”, etziba amb rapidesa i amb humor quan li pregunto si fer-se gran suposa també despendre’s de tot allò accessori.

 

Paton parla d’art i passa del renaixement a la postmodernitat amb habilitat. Em dóna la sensació que li agrada. “Hi ha pintors com el Greco, Juan Gris o Goya que no van tenir repercussió a la seva época”. “L’èxit és cosa dels mass media i dels poders”, diu.

 

Com creus que et recordaran a tu? Li pregunto. “A mi? No ho sé, no ho sé… ni m’importa. No necessito que ningú em diugui el que he de fer per passar-m’ho bé”, diu desconcertat, després d’un segon intent meu de trencar-li els esquemes rectes.

 

“El que realment m’agrada és escoltar la gent que m’envolta, de la gent aprenc més que dels llibres”, explica amb un to suau i reflexiu. “Si no ets honest amb tu, estàs perdut, no es pot anar d’artista ni d’intel·lectual…”, diu, tornant a la pregunta sobre la necessitat d’èxit i de reconeixement.

 

Paton és professor de secundària en un institut, on intenta trasmetre als alumnes la seua passió per la pintura. “Els poso música a les classes, això es diu sinestesia”, diu. “A mi m’agrada viure en baixa intensitat, slow…”, contesta quan li pregunto sobre com seria un dia perfecte a la seua vida. “I en segon lloc no fer mal a ningú, deixar fluir…”, continua.

 

Abans de marxar, em dóna un díptic de l’exposició. També sobri i elegant. Per a ell, el detall és prescindir dels detalls. Ara tinc un trosset del seu univers recte a casa meua.

 

--

Més informació:

Exposició de pintura Miquel Paton