Jump to navigation
- Després del punt final al festival la Bouesia el 2016, heu decidit continuar amb aquesta herència amb unes trobades que anomeneu "postbouètiques"...Sí, continuem amb aquesta simbologia de transmutació de bou en mosquit. Volem parlar d'aquesta pèrdua de pes. En el sentit que ens hem aprimat, ja que no podem fer el festival que fèiem abans, tota aquella moguda que durava un mes.- Què fareu ara?Bàsicament un cap de setmana centrat en una qüestió més pedagògica. La idea és no ser tan monumental, sinó basar-nos en els "encontres", que sigui una trobada efímera, volàtil. I això no vol dir que no tingui procés. Perquè de fet, aquest cap de setmana és el resultat d'un taller de màscares de mosquit fet amb els alumnes de l'Institut de Deltebre.- Quines connotacions té el mosquit que us permet articular un discurs i una poètica concreta?Igual que el tema del bou va ser un motiu de poesia, explorant les possibilitats que ens donava el nom, ara el que hem volgut és explorar el mosquit com a imatge des de molts punts de vista. Volíem construir aquestes màscares a partir dels rostres dels alumnes, però també treballar amb el so, ja que els mosquits són insectes que fan un soroll determinat. Per això, amb l'artista mexicana Montserrat Palacios, vam treballar la veu amb els alumnes i jo vaig fer un taller de so i paraules. Això va ser una primera manera de treballar el mosquit, i després vam continuar a través de textos. Hem anat desenvolupant el mosquit com a símbol, donant-li lectures, proposant el mosquit com a artista, o l'artista com a mosquit.- Què suggereix el mosquit?El mosquit com a infraanimal, que no té prestigi, que ningú vol. No hi ha cap consorci de defensa del mosquit, més aviat consorcis per a eliminar-lo. També com a animal molest que podria ser una bona imatge del pensament crític. A més, potser gràcies a ell el Delta s'ha salvat de la massificació turística.- Més coses?És un animal que muta, que és endèmic, que no hi ha manera d'extingir-lo. És molt suggerent en aquest sentit. I ens serveix per a seguir girant al voltant d'aquest pensament crític. Som crítics també amb "el saber" petulant. El món de la cultura té com una crosta pesada. I nosaltres volem seguir lluitant per aquest inframón. Tu parles del mosquit en un entorn cultural seriós i no queda massa bé. Però nosaltres volem tornar a les estratègies de baixar i no caure en transcendentalismes. La Bouesia feia això. Introduïa el prefix bou a les paraules per introduir l'humor al món de l'art i la literatura. Nosaltres som unes guerrilles que volem evitar que la cultura es consideri només una cosa seriosa.
En primer pla, Miquel Àngel Marín
- Utilitzar el prefix de "post" significa que el festival Bouesia segueix viu?Volíem crear aquest nexe, que la gent ens identifiqui, som els mateixos i seguim vius.- En aquest cas, parleu de Carles Santos i Carles Hac Mor com havieu fet en anteriors ocasions, però també recupereu la figura de Sebastià Juan Arbó per tornar-la a fer contemporània...Sí, és interessant recuperar Arbó, que ha estat un artista que ha estat clausurat en els seus llibres. Volem que el seu pensament s'aixequi de la pàgina horitzontal del llibre i prengui vida. A les novel·les d'Arbó hi ha pensament, llavors el que volem és explorar si aquestes idees encara ens serveixen. Volem treure'l d'aquest context literari. Un centre d'art pot ser un espai per mostrar-lo? Per què ha de ser rar? Els centres d'art haurien de ser espais de coneixement. Volem descontextualitzar aquests artistes que han estat massa limitats als seus àmbits. I el fet de situar a Carles Santos i Carles Hac Mor és precisament perquè sempre han estat artistes híbrids, com la majoria dels artistes de les avantguardes, han anat més enllà de les seves disciplines. I tot per no malmetre les seves habilitats narratives. Són artistes que van fer de la hibridació una naturalesa pròpia.- Quin programa heu preparat pels dies 13 i 15 de juliol?La inauguració de l’exposició 'Un taller de màscares i veus en terra de mosquits' amb les 22 màscares fetes pels alumnes a partir dels seus rostres. També hi haurà la conferència a dos veus 'Sebastià Juan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic' amb Josep Igual Febrer i el Col·lectiu Free’t i el visionat del vídeo 'Dadà és un mosquit' d’Adolf Alcañiz i Ester Xargay, a partir del taller de veu i construcció de màscares. Hem convidat als artistes Sol Picó, Mireia Tejero, Carles Andreu, Javier Caballero, Adolf Alcañiz, Ester Xargay per participar en aquest soundpainting experimental. Diumenge 15 de juliol hi haurà el concert de postbouesia amb Manu Louis, un artista belga molt interessant. - Com artista i gestor cultural, com veus el panorama de la cultura a les Terres de l'Ebre?No veig que hi hagi una política clara cultural. Hi ha polítiques agràries i polítiques de dinamització econòmica a partir del turisme, però no se sent parlar d'una política cultural. Ha faltat un personatge com Roser Vernet al Priorat, un personatge aglutinador. Una persona que en cap moment ha estat al servei del seu gremi, sinó que ha tingut una idea de territori, cap on anar i sobretot fer sentir a la gent una mica acollida. Jo crec que això ens ha fet sentir a tots una mica orfes. Aquí ens ha faltat parlar de "paisatge cultural", un concepte que crec que és molt interessant. Normalment a les Terres de l'Ebre parlem de "paisatge natural" però sovint buscant la instrumentalització per l'explotació turística.
Web Centre d'Art Lo Pati
