Ballada de Can Dubte

         Complicats, i alhora tan vulnerables. Camp adobat per a tots els estralls possibles. Refer-se és tot, deia Rilke. Viure és acabar ben apedaçat.

* * *

cèl·lules espill

que ficcionen

en favor

de la pervivència.

circ de puces

on somniant

creixem

més que calculant.

som faules

que fabulen:

tels

per al fugisser.

* * *

        Els objectes, sense una mica de pensament o relat afegit per l’esperit, són molt poca cosa. Als paisatges els passa una cosa pareguda: però molta de la indústria turística encara no ho ha après.

* * *

        Hi ha una cosa més pesada que un ximpleria o altra que cull un gran èxit: la quantitat de succedanis imitadors que escampa.

* * *

        El bon examen de consciència, o mena a enemistar-se regularment amb un mateix, o no és res més que un altre autoengany.

* * *

        Sempre van corrents i passen per decidits i fins per grans audaços, quan, la majoria de vegades la pressa és la inèrcia de seguir acríticament els corrents majors del moment.

* * *

        A vegades, l’única manera d’avançar és ensopegar, sabent que havíem d’ensopegar. Les ensopegades solen carregar de raons l’instint de no retrocedir.

* * *

        Patriotes de campanar que mai no han donat cap campanada...fora de les hores estipulades.

* * *

        No te’n refies del retrats de l’espill. Qui tria els detalls i les ocultacions no és ell.

* * *

        Demana finesa en les exactituds l’art. La versemblança de les mentides, ja se sap.

* * *

        Recomanava prescindir de les zones intermèdies, en Montesquieu, i donar el resultat sense cap rastre de l’escaleta de mà que ens ha portat a pintar el mur de blanc o de verd. El consell és bo per a tots els gèneres, menys, potser, per a cert tipus de novel·lística.

* * *

        Les arquitectures dels poders són fetes per intimidar i reprimir, i, en conseqüència, pequen de gegantismes glacials, la gran majoria.

* * *

        La vista cansada dels prejudicis.

* * *

        No hi ha cap bona reputació que aguante mitja xafarderia insidiosa veïnal.

* * *

        L’homogenitzada que s’imposa va unificant també, en totes les variants possibles, l’associar honestedat amb ximpleria.

* * *

quins peixots obstinats

- escata fosforescent

enllà de la tenebra?-

cova el ventre

del pèlag d’arena?

desxifrar-los,

posar-los un nom pietós

amb aroma de pa,

donar-los

un son sense culpa,

també són els teus antics deures

d’aprenent de nigromant.

* * *

        Fins les estàtues, amb les pigmentacions i erosions de la intempèrie, el temps –i potser algun colom-, s’acaben contradient.

* * *

        El somriure regalat d’un desconegut, en un encontre casual, tornat com podem, com un automatisme bla. Cap paraula. Cordials incomunicacions urbanes? Incruents frecs del malentès o la confusió?